Per un feminisme universal

Si fem un repàs del que han estat les principals reivindicacions del moviment feminista dels últims anys, els eixos que han ocupat més espai polític i mediàtic i que formen part de l’agenda del que sovint s’ha anomenat  feminisme hegemònic (tot i que si el feminisme fos veritablement hegemònic ja n’hauríem deixat de parlar i no caldria escriure articles com aquest) veiem que a grans trets s’ha denunciat la violència de gènere que, tot i la llei específica destinada a combatre-la, continua  donant xifres esgarrifoses d’assassinades cada any, punta d’un iceberg de maltractaments denunciats o silenciats que constitueixen una de les expressions més ferotges del masclisme, s’han abordat totes les manifestacions de la violència sexual contra les dones: violacions, assetjament i la seva normalitzacions encara en molts àmbits.

L’altre gran tema de debat és la de la conciliació entre la vida personal i la laboral que encara ara suposa un dels grans moments de crisi, fins i tot per a les dones que havíem estat educades en igualtat i que en el moment de ser mares ens hem trobat amb grans dificultats per compaginar feina i maternitat. Una qüestió que depassa la criança i es fa extensiu a totes les càrregues que comporten les cures, sostingudes encara damunt les esquenes de les dones. Un dels camps de batalla importants del feminisme és també el de la bretxa salarial i la selecció negativa que pateixen les dones quan es tracta d’accedir a llocs de poder dins de les empreses o de les instàncies governamentals.

Per tant, els principals objectius del feminisme són: acabar amb les estructures de discriminació, la violència i la injustícia que suposa que, encara a dia d’avui, siguem relegades a la condició de ciutadanes de segona, ja sigui amb els discursos ja sigui en la pràctica real.

En els últims tres o quatre anys s’ha començat a parlar dels privilegis del feminisme blanc, de decolonialitat, de resistència en la pròpia identitat de procedència i el resultat últim és que l’anàlisi, descripció i confrontació amb el masclisme ha desaparegut completament i ha estat substituït per atacs virulents i acusacions cap al “feminisme blanc” sovint presentat com a més masclista que el propi masclisme.

Aquestes demandes que fa el moviment feminista són per a totes les dones independentment del seu estatus social, la seva procedència, color de pell, religió o grup de pertinença. No he vist cap opinió publicada que digués el contrari, que tals reivindicacions només havien de ser per a un determinat sector de les dones. I seria molt estrany posar pegues a unes exigències d’igualtat tan bàsiques i fonamentals.

Si jo sento parlar una feminista qualsevol del funcionament de la violència dins de la parella el més probable és que hi estigui d’acord, encara que pertanyem a classes socials diferents o tinguem procedències diferents. Però tot i que la majoria dels discursos feministes amb més difusió denunciïn situacions que afecten a totes les dones, en els últims temps hem assistit a una infinitat de propostes teòriques que el que fan és posar en dubte aquest feminisme (anomenat hegemònic) que ha passat a ser considerat només el feminisme de les ara anomenades “dones blanques occidentals.

Una distorsió racista

No ens havia calgut mai fer aquesta mena de distincions però en els últims tres o quatre anys s’ha començat a parlar dels privilegis del feminisme blanc, de descolonialitat, de resistència en la pròpia identitat de procedència i el resultat últim és que en moltes taules de debat, publicacions i discursos públics l’anàlisi, descripció i confrontació amb el masclisme ha desaparegut completament i ha estat substituït per atacs virulents i acusacions cap al “feminisme blanc” sovint presentat com a més masclista que el propi masclisme. Es fa una diferenciació entre les blanques i les “racialitzades”, un neologisme identitari que ens converteix en una subcategoria pel fet de tenir un determinat color de pell, tipus de cabell, procedència geogràfica o religió. Des d’aquests posicionaments s’arriba a afirmar que el principal problema de les “racialitzades” és la opressió de la “dona blanca occidental” i que el masclisme del seu grup de pertinença es deu a la pressió que aquest pateix en tant que minoria dins d’una societat que els discrimina racialment. De manera que s’acaben trobant motius que justifiquen aquesta discriminació en negar el pes cultural de la transmissió del patriarcat.

Imaginem-nos que aquest mateix raonament l’apliquéssim als “homes blancs occidentals” masclistes, que busquéssim la raó del seu comportament més enllà del fet d’haver estat educats en la discriminació. Ho trobaríem tremendament masclista pel fet de descarregar de la pròpia responsabilitat aquells homes que maltracten, violen, assetgen o paguen sous baixos a les dones. No sabem, d’altra banda, amb quins criteris es defineixen aquests grups de pertinença i qui tria els seus portantveus. Assistim estupefactes al ressorgiment d’un racisme defensat en nom de la discriminació racial, un atrinxerament en la identitat grupal i un augment del comunitarisme que xoca directament contra la noció de ciutadania. En aquest sentit l’adscripció que preval per a les dones no és la del seu sexe, que comporta moltes de les discriminacions que pateix, sinó la “comunitat” a la que pertany.

Un exemple greu d’aquesta deriva comunitarista és la que té a veure amb l’islam i les dones musulmanes. Ens trobem a dia d’avui amb propostes teòriques que no només titllen d’islamòfobs els anàlisis feministes de la religió de Mahoma, sinó que en neguen la càrrega patriarcal i arriben a afirmar que en realitat es tractaria d’una religió feminista.

L’anomenat feminisme islàmic (una proposta que ens demana que ens conformem amb els límits de la religió) s’està infiltrant sense resistència en estaments públics com un feminisme més. I ho fa, sobretot, des de l’esquerra, que és incapaç d’identificar en l’islam el que porta tota la vida combatent en el catolicisme. D’altra banda, les acusacions d’islamofòbia han acabat convertint-se en una mordassa per a les feministes laiques de procedència musulmana i en una forma eficaç d’aïllar-nos de les “dones blanques occidentals” que ara no gosen pronunciar-se sobre aquesta discriminació per por de ser titllades de racistes. Comencem a tenir indicis preocupants de persones que es plantegen, per exemple, si l’educació que han de rebre els alumnes musulmans ha de ser la mateixa que la dels que no ho són per respecte a la seva cultura o religió. I veiem també una indiferència dolorosa en les instàncies públiques davant la situació de moltes nenes que es veuen obligades a anar amb mocador a l’escola, estan privades de fer moltes de les activitats que realitzen els seus germans o són pressionades des de molt aviat cap a matrimonis precoços.

És cert que la realitat que vivim les dones canvia molt i en alguns casos s’acumulen estructures de discriminació: no és el mateix ser de classe social alta que patir d’una manera flagrant la pobresa i la precarietat, no és el mateix tenir l’estatus de ciutadana de ple dret que estar condicionada per la llei d’estrangeria, no és el mateix tenir una fesomia considerada “diferent” que tenir-ne una per la qual la dona és vista com “d’aquí”. Tot això és cert i forma part dels eixos que ens travessen però no veig que les discriminacions per classe social, raça, procedència o religió siguin responsabilitat de les anomenades “dones blanques occidentals” i em sembla tremendament injust que al feminisme, només al feminisme, se li demani que carregui amb motxilles de totes les lluites hagudes i per haver.

Al meu entendre aquesta deriva acabarà desvirtuant el moviment feminista mateix en demanar-li que s’ocupi de l’antirracisme, la homofòbia, la transfobia, la lluita de classes i, com hem sentit dir en els últims temps, que sigui també antiespecista, arribant a equiparar la discriminació que patim les dones amb la discriminació que pateixen els animals. Si el subjecte polític del feminisme deixa de ser la dona i la seva agenda deixa de centrar-se en els eixos principals que citava al principi, no acabo d’entendre en què consistirà exactament el feminisme, alguna cosa semblant a la “lluita per tot”. O sigui, per res.