Secret d’un compromís

“L’augment del socialisme mil·lennial”. Podia llegir-se tal qual al The Economist del mes passat. L’argument principal era que per als mil·lennials el socialisme emergeix com una ideologia popular perquè desitgen un control més estricte de l’economia de mercat, una acció global forta contra el canvi climàtic i canals de participació oberts als sistemes polítics. També s’hi afirmava que és una generació que diagnostica erròniament les polítiques públiques per afrontar els problemes del món i, encara més, que les seves expectatives idealistes són equivocades. Articles com aquest –i tants altres sobre els mil·lennials (joves nascuts entre 1980 i el 2000, joves que tenen entre 18 i 35 anys) com una generació idealista i alhora políticament apàtica– incitaren la Foundation for European Progressive Studies (FEPS) a mirar d’entendre’n la demografia, els valors i les expectatives en relació amb la societat i els sistemes polítics.

Qui són?

Abans que res, per definir les visions de la primera generació en fer-se adulta en el nou mil·lenni, hem d’entendre les circumstàncies on conformaren les seves vides. I indiscutiblement les seves opinions sobre política i societat han quedat condicionades per la crisi econòmica del 2008. Les dificultats financeres, una transició difícil entre el període educatiu i el laboral i un mercat de treball advers han contribuït encara més al sentiment generacional d’incertesa i el deteriorament en la confiança en les autoritats. Alhora aquest context modifica el cicle vital. Els mil·lennials retarden la presa de decisions que convencionalment associàvem a la vida adulta: si ho comparem amb les generacions que els precedeixen, tendeixen a casar-se, tenir fills i comprar una casa més tard.

Anomenada sovint Generació Facebook –han crescut amb internet i els telèfons mòbils–, els mil·lennials han redefinit la comunicació a través de les xarxes socials i han donat forma a noves expressions d’acció política. Amb m’agrada i compartir impulsen campanyes que es tornen virals i sovint fan que protestes digitals arribin al carrer per esdevenir protestes o mobilitzacions importants. L’exemple més recent és el de l’activista del clima Gen Z –Greta Thunberg, de 16 anys– que, després d’adreçar-se als líders globals del Fòrum Econòmic Mundial, ha galvanitzat centenars de milers d’adolescents que l’han seguida amb vagues regulars pel clima a diverses capitals europees i encara més enllà. El fracàs dels governs i la manca de lideratge polític per afrontar de manera efectiva el canvi climàtic ha empoderat els joves a prendre el futur pel seu compte.

Polítiques progressistes

En aquest context la contribució de la FEPS, amb el propòsit d’escurçar la bretxa entre mil·lennials i sistema polític, era possibilitar l’intercanvi entre aquestes dues dimensions per canalitzar el compromís cívic dels joves i desenvolupar i formular polítiques transformadores. S’ha fet evident que els sistemes polítics del món d’avui han de respondre a aquesta cohort cada vegada més poderosa, forta i influent. En la línia de la seva recerca orientada a la UE, per a la FEPS també era important concentrar-se en una generació que aproximadament representa una quarta part de la població del continent i que, per tant, ha de ser millor entesa pels mitjans de comunicació i ha de ser interpretada pels polítics d’una manera diferent.

Amb m’agrada i compartir impulsen campanyes que es fan virals i converteixen protestes digitals en grans mobilitzacions

Quina és la participació a la vida pública d’aquesta generació? Quines polítiques volen que els governs implementin? Són qüestions del tot pertinents en aquest any d’eleccions a la UE i, per saber-ho, sovint els titulars asseveratius s’han de revisar amb més cura. És una generació que està reaccionant a un seguit de problemes que són un repte per a les societats occidentals: l’augment de les desigualtats, el canvi climàtic i el sentiment de desesma quan es percep que la seva veu no importa i que tampoc és escoltada per la classe política actual. Als Estats Units, Europa i més enllà hem vist mobilitzacions massives sobre aquestes qüestions liderades per aquestes generacions i més joves i tot. I tanmateix sorprèn que The Economist repeteixi que els somnis d’aquesta generació són ingenus i que s’haurien de moderar o rebutjar.

Com que són els homes i les dones del futur –els mil·lennials i els seus assumptes, per tant, són clau perquè les nostres democràcies facin seu el poder d’aquesta generació i l’incorporin–, aquesta generació constitueix la receptora del canvi progressista que voldríem veure al món i la funció dels polítics és realitzar aquest canvi –juntament amb la gent jove– a través de polítiques progressistes. En aquesta direcció l’enquesta del FEPS Millenial Dialogue mostra que aquesta és una generació favorable a les polítiques progressistes. A l’enquesta es manifesta el fort desig d’una xarxa de protecció social en temps d’incertesa i aquesta és una expectativa que s’explica perquè els mil·lennials cresqueren al pic de la crisi del 2008.

És una generació que d’una manera inequívoca espera més direcció política de la UE en paràmetres de benestar social (val, per exemple, per l’accés a la salut i l’educació, la creació d’ocupació i un salari mínim a escala europea). Malgrat que els mil·lennials sovint són descrits com a políticament apàtics, la nostra investigació ens ha demostrat que reaccionen als grans problemes mundials. Ells, igual que la Generació Z, recolza la idea que la Unió Europea tingui poders més forts per tal de poder combatre amb major intensitat el canvi climàtic i jugui un paper més destacat en aquesta lluita a l’escenari global.

Una visió interessant específicament relacionada amb política econòmica va ser el desig expressat pel 82% dels mil·lennials: voldrien que l’opinió dels ciutadans comptés més en l’acció econòmica de la Unió Europea. Aquest percentatge, tan alt, significa que som davant d’una generació que vol tenir més veu en decisions que l’afecten directament. Però no deixa de ser cert que els mil·lennials, tot i valorar la Unió Europea, tenen un problema amb les eleccions europees. Només un 27% dels joves d’entre 18 i 24 anys van votar a les eleccions al Parlament Europeu del 2014. Per revertir aquesta tendència cal comprendre-la àmpliament. No respon a una manca de coneixement o la falta de voluntat d’involucrar-se. No és això allò que allunya els mil·lennials de la votació. La clau és que aquesta generació està compromesa i mobilitzada políticament d’una altra manera.

Durant el període previ i posterior a les eleccions europees, la recomanació és clara. Per a guanyar-se el cor i la ment d’aquesta generació, la política contemporània ha d’impulsar valors progressistes, fer grans esforços per encoratjar la participació dels mil·lennials als processos de presa de decisió com a iguals i alhora adoptar mesures clares sobre els assumptes que els preocupen i amb què somien.