Tancats al talent

“Què vols ser de gran?”, li preguntà el pare a la filla. “Vull ser ministra, presidenta del govern, jutgessa”. “Vull canviar el món”, va respondre la Marta. Era l’any 1980. I la Marta, i també la Maria, en Marc, i molts joves amb empenta i vocació de servei públic van estudiar Dret, Economia o Polítiques i van entrar a treballar al sector públic: a l’Ajuntament de Barcelona durant la transformació olímpica de la ciutat, a l’innovador sector sanitari català o tants i tants altres llocs. Del nivell administratiu o del polític. Però al sector públic.

Ara, quan la Marta, la Maria o en Marc pregunten als seus fills què volen ser de grans, ningú parla del sector públic. Els qui volen canviar el món desitgen treballar a organitzacions de la societat civil o del sector privat. Creuen, amb fonament, que les coses es poden transformar millor des de les més flexibles i dinàmiques sales de màquines d’una ONG o una empresa tecnològica que des de les rovellades burocràcies del sector públic. Volen treballar amb robots, no amb dinosaures.

Per què el sector públic – a Espanya en general – ha perdut capacitat per atraure talent? I com pot recuperar-ho? Necessitem dues coses: un canvi de filosofia general per una banda; i mesures molt concretes de renovació dels recursos humans per l’altra.

Hi ha dues formes d’entendre el treball al sector públic: la contractació discrecional i la feina de per vida. El personal laboral, o la idea que un treballador ha de ser tractar per igual tant si treballa al sector públic o al privat. I el personal funcionarial, o la idea que els treballadors públics han de gaudir (o sofrir) condicions especials: entrar per oposició a un cos, en comptes de per una entrevista o prova per ocupar un lloc particular; i ser inamovible.

El model funcionarial té problemes per captar talent. Quin jove vol dedicar els millors anys de la seva vida a estudiar oposicions o treballar interinament al sector públic amb el neguit constant de si “sortirà” la seva plaça? És per això, per la seva incapacitat d’absorbir professionals de fora de les administracions, que aquest model es coneix com a “sistema tancat” de carrera al sector públic – en contrast amb el model laboral o “obert”, on la pràctica totalitat de llocs de treball a qualsevol indret de l’administració estan oberts a candidats externs a l’organització.

En societats riques i democràtiques com la nostra, el preu del model funcionarial supera els guanys que ens aporta

Tot i no ser eficient, el model funcionarial pot ser rentable per un país. Com a mínim, durant l’etapa de construcció i consolidació de l’Estat – que no és el nostre cas en aquests moments –. Tenir funcionaris desenvolupant tota mena de tasques – de tècnics d’Hisenda a mestres i metgesses – atresora una avantatja que sovint menyspreem: protegeix al treballador públic de pressions polítiques. I com ha demostrat un bon nombre d’investigacions acadèmiques, a la major part del món aquest model proporciona més beneficis (en control de la corrupció i els abusos) que els costos que suposa en termes de pèrdua d’adaptabilitat a qualsevol canvi social.

A la major part del món sí que funciona, però a l’entorn de l’OCDE no. En societats riques i democràtiques com la nostra, el preu del model funcionarial supera els guanys que ens aporta. És per això que els països capdavanters en qualitat de polítiques públiques (i que també s’està notant a la gestió de la pandèmia), de Nova Zelanda, Australià i Corea a Alemanya, Holanda i Dinamarca, han anat substituint el sistema tancat de carrera al sector públic per un model més obert. A Suècia, que tenia un nombre molt elevat de funcionaris, les principals tasques de l’Estat de benestar, com salut i educació, van deixar d’estar cobertes per personal funcionarial a la dècada dels 60. I, ara, menys d’un 1% dels empleats públics són funcionaris.

Un model tancat d’administració pública és quasi impossible que pugui atraure el talent jove

A Espanya, des de l’executiu central fins al nostre poble, les administracions porten 40 anys de democràcia perdent l’oportunitat de continuar per aquesta senda. Tenim, encara, l’estructura de recursos humans bàsica de cossos funcionarials que es va desenvolupar durant el franquisme, encara que, en línies generals, és una continuació de l’intent, lloable al seu moment, d’aïllar als treballadors públics de les ingerències dels polítics, capritxosos i curt-placistes, de l’Espanya de l’alternança de liberals i conservadors del segle XIX.

Però, Victor, si molts treballadors públics no són funcionaris! Sí, és cert. Però no ho són perquè no poden. Perquè el model funcionarial és car i rígid. I, per tant, les administracions que necessiten guanyar eficiència i agilitat – pensem en un hospital modern, en el que els tractaments i protocols mèdics canvien constantment – tracten de fugir del sistema de carrera tancada. Busquen crear entitats no subjectes a dret públic, com les fundacions, i altres invents jurídics que donen molts mals de cap als seus responsables. I de vegades són utilitzats com a excusa per dur a terme activitats il·lícites per part de polítics sense escrúpols, fet que ha contribuït a l’estigmatització social d’aquests experiments. Perquè son això: experiments. La base, el “normal”, és tenir personal funcionarial.

El sistema tancat capta persones, sense comprovar si seran bones o no en el desenvolupament de la seva feina

Un model tancat d’administració pública és quasi impossible que pugui atraure el talent jove. Hi ha sectors concrets – com graduats de dret (i de famílies que s’ho poden permetre) – que poden contemplar la llarga inversió d’opositar. Però, per la gran majoria de joves, educats en un món digital on tot va molt de pressa, és poc engrescador. A més a més, el sistema d’examinació propi d’un sistema tancat – com les clàssiques oposicions de “vomitar” temes jurídics o les versions una mica més sofisticades al món acadèmic – capta un tipus concret de talent: el memorístic i no tant l’analític o crític, necessari pels reptes del present. I aquí ve el gran problema: el sistema tancat capta persones, sense comprovar si seran bones o no en el desenvolupament de la seva feina. Com sabem que un noi o noia que s’ha passat 7 o 8 anys a casa memoritzant lleis seran un bon jutge?

Aquest és doncs el canvi de filosofia que necessitem: adonar-nos que cal substituir el nostre model tancat de servei públic per un model obert. Per defecte, hem d’obrir cada vacant al sector públic al nombre més ampli de talent, dins i fora l’administració.

Aquest canvi de filosofia ha de venir acompanyat de mesures concretes. Per exemple, crear a Salut un instrument de gestió específic per als centres sanitaris, que tingui personalitat jurídica pròpia i autonomia plena de recursos humans, com va recomanar recentment el Comitè d’Experts per a la transformació del Sistema Públic de Salut. Aquests nous organismes haurien de tenir òrgans de govern professionalitzats, amb independents de prestigi. Però independència no vol dir irresponsabilitat. Aquestes noves espècies d’ens públics s’haurien, doncs, de sotmetre a auditories ex post, per tal de garantir la transparència i la integritat.

Són elles o els dinosaures.