Tarraco necessita un Cèsar

“Quina merda més grossa!” Deia una pintada que va aparèixer a les grades del circ romà de Tarragona mentre s’hi feien obres. Havien arribat uns diners, prop de 200.000 euros, a través de l’1,5% Cultural del ministeri de Foment i l’Ajuntament, propietària del monument, va encarregar un projecte per “recuperar” el tram de les grades del circ a la plaça dels Sedassos. La proposta va consistir en cobrir les grades amb una qüestionada estructura de ferro, recoberta després amb fusta, amb l’objectiu de poder utilitzar de nou les grades en esdeveniments que es fessin a la plaça.

El projecte, finançat per l’Estat i supervisat per l’arquitecte municipal, havia obtingut el vistiplau de la comissió de Patrimoni (Generalitat), però amb l’inici de les obres, l’any 2017, va començar la pluja de crítiques. La tempesta. Nombrosos i reconeguts arqueòlegs de la ciutat i la mateixa  Reial Societat Arqueològica de Tarragona van posar el crit al cel. Van titllar la intervenció de “desmesurada i empobridora”, de no estar en sintonia amb les actuacions que s’han anat fent en altres trams del mateix monument. Mantenen encara avui que la intervenció menysprea les cartes internacionals de restauració.

La pintada va ser rapidíssimament esborrada i les obres  van seguir endavant fins que la regidora de Patrimoni del moment, les va donar per acabades -amb foto promocional inclosa- el juny del 2018. Però un any i mig més tard, una tanca provisional de ferro encara envolta les grades. La fusta que les cobreix ja demana vernís i les baranes de ferro comencen a rovellar-se i les grades encara no s’han obert al públic.

Difícil gestió patrimonial

El cas evidencia la complexitat que suposa gestionar l’immens llegat de Tarraco. ¿Era necessària aquesta intervenció? ¿Era aquesta una prioritat pel malmès patrimoni de la ciutat? ¿La proposta no mereixia un mínim debat entre especialistes? En un context on les inversions en patrimoni -especialment si han de venir de les també malmeses arques municipals- es digereixen en comptagotes, els responsables polítics de l’Ajuntament van decidir no desaprofitar els diners que venien del ministeri. Per ells, ha estat una proposta “atrevida i innovadora”, tot i que ningú la reclamava, ni tan sols els veïns de la plaça Sedassos; per altres, és un nyap. Una oportunitat perduda.

Al cas del circ, s’hi suma una altra recent i polèmica intervenció: la del Teatre romà. Aquest monument és propietat de l’Estat però el gestiona la Generalitat. La conselleria de Cultura (llavors amb Ferran Mascarell al capdavant) va decidir invertir 750.000 euros en una estructura de ferro que reprodueix el volum original de les grades. Les obres van acabar la primavera de l’any passat. Una altra vegada, tempesta. La primera intervenció (més enllà de campanyes de neteja) que s’ha fet al teatre romà en quaranta anys tampoc ha anat acompanyada de l’anunciat centre d’interpretació i ni de la contextualització del monument, que només es pot visitar el primer diumenge de mes, amb reserva prèvia.

La falta d’inversió i d’objectius estratègics comuns i a llarg termini condicionen la posada en valor de l’immens llegat romà de Tarragona, declarat Patrimoni de la Humanitat fa 19 anys i que és propietat i gestionen tres administracions diferents: Ajuntament, Generalitat i Estat.

I mentrestant, l’Ajuntament de Tarragona ha aprovat una modificació de crèdit per poder destinar 100.000 euros a les obres per assegurar les grades de l’Amfiteatre, que s’ha hagut de tancar parcialment al públic per unes escletxes que hi han sortit.

El manteniment de tot aquest llegat -més d’un kilòmetre de muralla, el circ, el pretori, l’amfiteatre, el teatre, el fòrum de la colònia i el provincial i la necròpolis- implica un esforç econòmic gegantí per una ciutat de 132.000 habitants. Ningú qüestiona el potencial i el valor de les restes de Tarraco, declarades Patrimoni de la Humanitat per la Unesco ara fa 19 anys. El que s’hauria de qüestionar és per què Tarragona no és encara la capital arqueològica romana de Catalunya.00

La necessitat del Consorci

Serà molt difícil que la ciutat pugui exercir aquest paper si no es proposa d’una vegada i seriosament crear un Consorci que aglutini totes les administracions implicades en la propietat i l’administració del patrimoni. Un ens amb una figura al capdavant que lideri la gestió, que reclami el finançament necessari i que tingui tota la capacitat executiva, amb una visió a mitjà i llarg termini. Aquesta seria una manera de garantir actuacions coherents i coordinades, de superar picabaralles endèmiques entre institucions i sobretot, de no condicionar projectes i propostes als cada cop més incontrolables terminis electorals.

L’Ajuntament hauria de liderar la creació d’aquest Consorci, perquè és la ciutat, millor dit, els seus habitants qui en primer lloc, han de beneficiar-se del potencial del seu patrimoni. L’Ajuntament és qui primer s’ho ha de creure per poder seduir i convèncer. Les possibilitats cal perfilar-les i treballar-les però sens dubte hi són i atorguen a Tarragona un tret diferencial que té un pes universal. El patrimoni pot ser un agent de transformació de la ciutat en un context general d’homogeneïtzació.

El Catedràtic d’Arqueologia Clàssica de la Universitat Rovira i Virgili (URV), Joaquin Ruiz de Arbulo, i molts altres experts en la matèria, es refereixen als tres vèrtexs que ha de tenir el triangle del patrimoni: conservació, investigació i divulgació. El desitjat Consorci hauria de marcar les pautes per avançar en els tres camps, tenint en compte la feina feta durant els últims anys, però sobretot definint quin paper ha de jugar aquest llegat cultural. L’ens hauria d’integrar o si més no, comptar, amb tot el capital -material i humà- relacionat amb el patrimoni que hi ha la ciutat i que no és poc: des dels investigadors de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica (ICAC), que té seu a Tarragona, al Museu d’Història de la Ciutat, la URV, i evidentment, el Museu Nacional d’Arqueologia de Tarragona (MNAT), ara tancat per unes obres de remodelació més que necessaries. Mentre durin els treballs, com a mínim fins el 2022, la col.lecció imprescindible del museu es pot visitar al Tinglado 4, al Moll de Costa.

En l’apartat de la investigació, la coordinació entre els diferents agents és un fet que pot constatar-se per posar un exemple, en iniciatives com les del Congrés Internacional d’Arqueologia i Món Antic, Tarraco Biennal. En l’apartat de la divulgació, la ciutat ha fet un importantíssim recorregut amb el Festival Tarraco Viva, que el proper més de maig celebrarà la seva XXII edició amb centenars de propostes i activitats de recreació històrica.

Si el Consorci pot liderar, és capaç de marcar objectius per deixar definitivament enrere la impressió que el patrimoni és més una llosa que un regal, i treballa per aconseguir recursos, Tarraco pot convertir-se en un veritable motor.

Si s’aposta per altres maneres d’ensenyar i explicar els monuments; si en lloc de visitar el circ en una hora i marxar, també s’hi pot veure una recreació i l’endemà una visita guiada en un altre monument  (més turisme cultural i més pernoctacions); si el vell i immens edifici ara abandonat de la Tabaquera fos el gran Museu de la ciutat (es crearien noves centralitats i dinàmiques urbanes); si s’utilitzen noves tecnologies, com ja s’està fent amb projectes com Imageen, les possibilitats que s’obren són enormes.

Al triangle conservació, investigació i divulgació cal sumar-hi inversió, talent i molta política (de la bona) per fer realitat un ens que altres ciutats que també son Patrimoni de la Humanitat, com Mèrida, ja tenen. De fet, aquest és un requisit de la Unesco i per tant, un repte pendent que té Tarraco.