Aquesta Catalunya, mites per a la nació
“Les nacions, per dotar-se de sentit, necessiten alguna mena de passat acordat”, diu Jill Lepore a This America. The Case for the Nation (Norton, 2019). En aquest breu assaig, la professora de la Universitat de Harvard parla d’acceptar, però a la vegada revisar, els mites fundacionals i no abandonar l’estudi de la història nacional dels Estats Units. Ella ja ho havia fet amb These Truths. A History of the United States (Norton, 2018). Un volum per contrastar si l’experiment americà ha acomplert les idees dels pares fundadors de la nació americana i que Thomas Jefferson va anomenar “aquestes veritats” —les idees d’igualtat política, dels drets naturals i de sobirania popular—.
No és un tema menor. A Lepore és el trumpisme qui l’aboca a escriure aquests tractats. Les nacions i estats europeus afronten una situació paral·lela. I és que enlloc no està escrit que l’erosió o manipulació dels components que sostenen una nació, les seves bigues mestres, no puguin corcar l’estat que la delimita i que, de retruc, aquest acabi també esqueixat, fallit. A Catalunya aquesta possibilitat és plausible. Des de fa una dècada l’afany per aconseguir un estat ha fet oblidar la construcció de la nació, en el sentit de promoure uns paràmetres de cohesió de la societat. Fiant-ho tot a l’endemà s’ha fins reinterpretat el passat a conveniència. Posa’t a l’inrevés. És possible estabilitzar un estat i afrontar els reptes ingents més immediats sense un mínim comú denominador entre els seus habitants?
Li resten al catalanisme mites inclusius, transversals, amb rèdits tangibles per trobar aquest mínim comú denominador? És probable que pocs, però sí alguns
El nacionalisme —patriotisme inclòs— neix de la tria d’uns elements del passat i de la seva reformulació en mites per projectar la nació i aquells a qui en considera membres envers el futur. Amb aquest propòsit a Catalunya se n’han usat un grapat, com va detallar el professor de la Universitat Rovira i Virgili, Magí Sunyer, a Els mites nacionals catalans (Eumo, 2006). Però serveixen avui encara al catalanisme —incloent-hi l’independentisme— com podien fer-ho fa un segle i escaig? Com ressonen en la ciutadania els episodis medievals, els Segadors, el 1714, la industrialització del segle XIX o la Solidaritat Catalana de 1906? De manera desigual i fins contradictòria.
Li resten al catalanisme mites inclusius, transversals, amb rèdits tangibles per trobar aquest mínim comú denominador? És probable que pocs, però sí alguns. Per exemple els edificats sobre les institucions d’autogovern modernes, la Mancomunitat (1914-1925) i la Generalitat republicana (1931-1939). Dues administracions que en conjunt, amb encara no dinou anys, van demostrar la voluntat i la capacitat dels catalans d’autogovernar-se. Mites, a voltes contraposats per dretes i esquerres —en l’inici de la Transició, per exemple—, però també amb una continuïtat entre ells possible.
El mite presenta la Mancomunitat com l’organisme del qual s’obtenen fruits ideals a través de la capacitat de treball i de la unió de figures de diferents tendències polítiques en l’assoliment d’un objectiu: el progrés de Catalunya. Malgrat que bona part de les seves actuacions van concretar-se en el mandat de Josep Puig i Cadafalch (agost 1917 – desembre 1923) és l’etapa inicial (abril 1914 – agost 1917) d’Enric Prat de la Riba la que encarna aquesta imatge.
La institució era només una pseudoautonomia, sense parlament, ni hisenda pròpia al marge de la unió dels pressupostos de les quatre diputacions. Prat tenia més intenció política per complir els seus objectius i els de la Lliga Regionalista, que el què hom li suposa. La seva Mancomunitat, en canvi, es projecta encara avui com la d’un captador de talent que posa a treballar les millors peces en cada àrea –Rafael Campalans, August i Carles Pi i Sunyer, Carles Riba, Lluís Nicolau d’Olwer, Ferran Soldevila, Pere Coromines, entre altres—, sense pensar d’on venen, sinó en allò que poden acomplir.
Per la seva banda, el mite presenta la Generalitat republicana com l’eina del progrés de Catalunya en la seva clau més social. En presenta els guanys i en calla les ombres. Entre abril de 1931 i juliol de 1936, per exemple, hi va haver tres anys i mig de govern efectiu de les esquerres i pel mateix període, amb capacitat legislativa des de desembre de 1932, només dos anys. Amb l’afegit d’una imatge que es ressent de l’episodi dels fets d’octubre de 1934, que va menar a un any i mig d’alteracions en tots els ordres.
La Generalitat era un autogovern complet —amb un Estatut d’autonomia, un parlament i una hisenda—, per bé que amb molts traspassos inconclusos. I, tanmateix, la seva actuació, també durant la Guerra Civil, és inapel·lable. Si la Mancomunitat havia posat escoles, biblioteques, telèfons i infraestructures, la nova administració els va donar vida, multiplicant-les i posant-les a l’abast de cada vegada més ciutadans. Si la primera havia fet eclosionar Pompeu Fabra, la segona en va difondre l’obra i va donar-li quotidianitat.
Fer de constructor de mites, com en el seu dia Víctor Balaguer o Antoni de Bofarull, no és tasca senzilla per més diners i publicitat que s’hi aboqui. El mite ha de ressonar en el cap, però també en els cors de la ciutadania
La institució va possibilitar reformes legislatives, expandir l’educació i la cultura, renovar la pedagogia, dotar la dona d’un creixent protagonisme, i assolir guanys laborals, socials i sanitaris per als segments de població més desafavorits. És el mite d’aquesta Generalitat el que va perdurar durant quaranta anys de dictadura perquè Catalunya volia tenir una nova oportunitat.
Fer de constructor de mites, com en el seu dia Víctor Balaguer o Antoni de Bofarull, no és tasca senzilla per més diners i publicitat que s’hi aboqui. El mite ha de ressonar en el cap, però també en els cors de la ciutadania, que cada vegada és més diversa. Els combinats de la Mancomunitat i la Generalitat republicana —que en essència són dedicats a la millora de la vida de la gent— resulten útils per afermar l’autogovern, atraure nouvinguts en la seva defensa i ampliar-los en la mesura i moment que sigui possible.
És responsabilitat dels dirigents polítics no equivocar-se en la tria dels mites a promoure. N’és dels acadèmics “estudiar el passat per obrir la presó del present”
Trobar mites transversals i mantenir-los és costós, com han comprovat en els darrers mesos als Estats Units. Quan se’n disposa, erosionar-los pot tenir conseqüències pèssimes. Les societats per avançar, millorar i resoldre amb reformes les seves mancances necessiten una cola invisible que en mantingui unit el seu gruix. Els cal aquesta mena de passat acordat del qual parlava la historiadora de Harvard. Un passat que Catalunya té en les seves institucions d’autogovern i que s’ha de perfilar, desmentir i emmarcar perquè, paradoxalment, els propòsits que plantegen els seus mites —del bon govern, de l’acció cultural, laboral i social—, servint d’exemple tinguin més força i puguin assolir-se.
És responsabilitat dels dirigents polítics no equivocar-se en la tria dels mites a promoure. N’és dels acadèmics “estudiar el passat per obrir la presó del present”, com escriu Lepore, perquè “el passat és una herència, un regal i una càrrega que no es pot defugir”. Però, sobretot, perquè si els ciutadans no obtenen d’aquests darrers una explicació rigorosa i satisfactòria, “l’obtindran dels demagogs”. I aquest camí ja sabem on ens porta.