Catalunya, capital Lagos

La polis grega ens ensenya una contradicció essencial entre la racionalitat (logos) i el mite (mythos). Si bé la raó s’oposa a la ficció dels mites, els mites també són necessaris per cohesionar qualsevol espai polític. Tal com analitza Derrida a La Dissémination, per a Plató el mite és una medicina o pharmakon que infecta i alhora cura la república perquè serveix per contenir el perill constant de guerra civil o stasis. És a dir, tota comunitat política necessita mites fundacionals que la pacifiquin, però les diferents apropiacions d’aquests mites generen lluites de poder, de manera que allò que fa possible la pau també engendra el risc de guerra interna.

En la modernitat, la relació entre mythos i logos s’ha articulat a través del dualisme entre nació i estat. Tot estat constituït ha creat identitats nacionals que unifiquen un territori i alhora serveixen per justificar cadascuna de les posicions polítiques oposades. Tothom, per dir-ho així, ha de fer la seva lluita en nom del poble i de la pàtria. Per això, les mitologies nacionals han de fer d’imaginari aglutinador i alhora han de ser prou universalitzables perquè tothom les pugui mobilitzar de maneres diverses.

La característica primordial dels mites de la Catalunya moderna és que són prou dúctils per no haver d’excloure altres identitats

El cas català, com a nació que no acaba d’esdevenir estat, és útil per veure els equilibris que han de fer les mitologies nacionals per dur a terme la seva funció ideològica. Així, la característica primordial dels mites de la Catalunya moderna és que són prou dúctils per no haver d’excloure altres identitats i perquè així la comunitat pugui habitar aquest espai intermedi de nació sense estat o de nació dins d’un altre estat.

Trobem el primer punt ambigu en la mateixa definició de la pàtria. La pàtria, el país o la terra es refereixen a un espai simbòlic definit i alhora permeten que cadascú se l’adapti al territori que li plagui. A “La pàtria” d’Aribau ja hi ha aquesta ambigüitat d’una pàtria difusa que correspon a Barcelona, però que va des del Montseny fins a “la mallorquina nau”, o sigui, la serra de Tramuntana de Mallorca. O el cas de Pla és paradigmàtic, ja que “el país” tant es pot referir a l’Empordà (la realitat viscuda) com a Catalunya (el projecte) o Espanya (tot allò negatiu o l’“embassament de merda d’unes proporcions generals fantàstiques”).

El mite central de la llengua és un definidor també dúctil, perquè tant permet combinar la identitat amb altres llengües — el castellà — com incorporar nous parlants a la comunitat. En aquest cas, però, la flexibilitat del mite genera molta ansietat perquè l’ús d’altres llengües implica l’abandonament de la llengua pròpia i per això aquesta, com sabem, viu en un estat d’alerta permanent. Un altre mite positiu però amb efectes també turmentadors és el de la feina. El famós esperit treballador català i l’economia que genera són una arma de doble fil. D’una banda, serveixen per enfortir la comunitat i donar-li un pes que no tindria si fos pobra, però, de l’altra, forcen als catalans a dedicar-se a fer diners en lloc d’aconseguir poder polític, de manera que Madrid pugui controlar el monopoli de l’estat i, a més, beneficiar-se dels impostos sobre la productivitat catalana.

Aquests mites van passar a un segon pla amb l’eclosió de l’independentisme al nostre segle. El projecte d’un estat propi ja no es presentava com un altre mite nacional, sinó com una lluita sobre la sobirania, o sigui, sobre el logos polític

Trobem una dialèctica semblant en el mite de la societat civil i la ciutat. El foment del sistema de relacions comercials, cíviques i familiars com a símbol d’identitat reforça la catalanitat i alhora li nega l’accés a l’esfera estatal. El noucentisme i el projecte de la Catalunya-ciutat representen un dels màxims esforços per acoblar una societat civil catalana sense estat a un estat espanyol sense societat civil. Finalment, hi ha els mites que havien estat més vius però que actualment s’han afeblit molt, com ara el del caràcter català (les quatre formes de vida de les quals parlava Ferrater Mora: la continuïtat, el seny, la mesura i la ironia) o el mite de la raça o la sang, que, tot i haver estat sempre més residual, s’ha emprat dins de l’inconscient col·lectiu com a mecanisme d’autodefensa contra l’espanyolisme ètnic.

Aquests mites van passar a un segon pla amb l’eclosió de l’independentisme al nostre segle. El projecte d’un estat propi ja no es presentava com un altre mite nacional, sinó com una lluita sobre la sobirania, o sigui, sobre el logos polític. La lluita política va desplaçar els temes identitaris i fins i tot la llengua va deixar de ser determinant. O, en termes grecs, vam passar del stasis al polemos — del conflicte civil sobre els mites de la polis al conflicte sobre els límits territorials de la mateixa polis.

La repressió subseqüent ha implicat, a part dels empresonaments i la guerra judicial, el treball ideològic de convertir la possibilitat d’un estat català precisament en un mite. O sigui, el treball d’estat ha consistit en re-mitificar la independència per mostrar-la com el senyal d’identitat amb què una part dels catalans volen excloure una altra part i engendrar la llavor de guerra civil. L’efecte imprevist és que aquesta transformació també l’ha adoptada l’anomenat independentisme “processista”, que ha passat de concebre la república com un esdeveniment concret a projectar-la com un ideal o com un símbol nacional.

La independència no conté la ductilitat dels mites anteriors i, encara que sigui prou obert com per justificar qualsevol acció en nom de “fer república”, manté massa viva la disputa sobre qui és el subjecte polític a Catalunya

En aquest context, però, el mite de la independència no s’ha afegit simplement a la constel·lació de mites heretats de la terra, la llengua, el treball, la societat civil o el seny. La independència no conté la ductilitat dels mites anteriors i, encara que sigui prou obert com per justificar qualsevol acció en nom de “fer república”, manté massa viva la disputa sobre qui és el subjecte polític a Catalunya. De fet, tot fa pensar que, en la situació irresolta del conflicte, cap dels mites del catalanisme o altres que puguin sorgir podran tenir altra vegada una funció cohesionadora eficaç. La impossibilitat de pacificar el territori no només fa difícil el desplegament d’un imaginari hegemònic sinó que, a més, converteix la mateixa mitologia en un camp obert de batalla, de manera que els mites que haurien de suturar actuen com a munició atomitzadora.

Una hipòtesi possible és que aquesta situació d’inestabilitat post-hegemònica expressa una lògica de la governança del món global. El teòric Achille Mbembe, en un assaig sobre la necropolítica, explica que, si hom busca les raons de la violència a l’Àfrica contemporània, no trobarà les narratives modernes de les lluites nacionals, socialistes o postcolonials, sinó que toparà amb “runes de conjunts de coneixement” que van des de venjances ètniques fins a combats religiosos o anti-corrupció. Així, com que la globalització ja no opera com a via moderna de progrés sinó més aviat com a procés de desmembrament i africanització (el centre ja no és París sinó Lagos!), sembla que els mites nacionals han entrat també en una fase de fragmentació conflictiva. Això no vol dir que la política no serveixi per res. Al contrari: en el cas de tots aquells a qui ens continua interpel·lant la catalanitat, la situació ens obliga a polititzar-nos de manera més militant que mai.