No som d’un altre planeta

Un matí de la primavera de 1871 una jove de disset anys estava a punt de fer història. Vivia amb els seus pares, un veterinari i una mestra d’escola, amb els seus tres germans i una germana petita al carrer Sant Pau, al barri del Raval de Barcelona. Helena Maseras havia nascut a Vila-Seca i després de diverses mudances per pobles de Tarragona van anar a raure a Barcelona. El cas és que, no se sap ben bé per què, aquell dia va anar a l’Institut de Secundària amb la intenció de matricular-se. Volia treure’s el batxillerat per poder anar a la universitat. Josep Llausàs, el director, no sabia què dir-li. Podria haver-la titllat de boja, acomiadar-la sense més ni més, ningú no n’hauria fotut ni cas, però s’ho va prendre seriosament i un cop la noia havia marxat, es va posar a escriure al rector de la universitat per preguntar-li-ho. Antoni Bergnes de las Casas es va quedar igual que l’altre, així que va escriure al Ministre i d’allà la cosa va arribar al llavors rei d’Espanya, Amadeu I de Savoia, que va acabar donant el vistiplau a l’assumpte. L’Helena es va matricular a la Universitat de Barcelona, a la facultat de medicina amb una condició: no havia d’anar a classe. En medicina, forçosament, cal aprendre anatomia, és a dir, cal mirar cossos despullats. En aquell temps, algunes dones assistien a aquelles classes per treure’s el títol de llevadores. Però per a això calia ser casada o vídua, en fi, que havien d’haver vist abans a l’empara de la moral apostòlica i romana un cos nu. Dos anys més tard, Dolors Aleu, una barcelonina que vivia no gaire lluny de l’Helena, al carrer del Carme, també va fer el mateix tot i que ella sí que assistiria a classe. Un grup de metges encapçalat pel Doctor Giné i Partagàs, que s’havien proposat importar els nous corrents d’investigació mèdica basats en l’experimentació i el microscopi, no van menysprear l’oportunitat d’un experiment que ells sí que van entendre que era històric. Si tant es discutia sobre la capacitat intel·lectual de les dones, van decidir resoldre la qüestió posant-les totes dues a l’aula i a veure què passa. El 1877 se’n va matricular una tercera, Martina Castells, de Lleida.

El mèrit de l’Helena, la Dolors i la Martina no es redueix al fet que estudiessin medicina (…) El seu mèrit va ser obrir les portes de la universitat, de l’educació superior, del món acadèmic, de l’àmbit professional a les dones

No sé per què existeix la tendència a fer punts i seguit allà on les dones dicten punts i a part a la Història. El mèrit de l’Helena, la Dolors i la Martina no es redueix al fet que estudiessin medicina, perquè al final, de totes tres, només la Dolors en va fer carrera professional. El seu mèrit, i sobretot el de l’Helena Maseras, va ser obrir les portes de la universitat, de l’educació superior, del món acadèmic, de l’àmbit professional a les dones i amb la seva decisió van fins i tot plantejar la discussió sobre la seva participació política. Van haver d’esperar anys fins que van poder aconseguir els seus títols perquè el problema, que es va arribar a plantejar a les Corts espanyoles, era si, com a professionals, se’ls havia de donar el dret a vot, entre d’altres. Després d’elles, el degoteig incessant de dones matriculant-se a les universitats va deixar clar d’una vegada per sempre que no hi havia marxa enrere. Van estudiar medicina perquè, ahir com avui, sempre hi ha hagut carreres i professions de moda. Als anys setanta del segle XIX, la medicina era la bomba, com ho era ser aviadora als anys vint o polític ja en plena Segona República.

Pepa Colomer va néixer el mateix any en què va morir Dolors Aleu, el 1913. Adolescent de família rica vinguda a menys, va créixer en un món en el qual malgrat que encara les dones professionals eren molt poques, el seu horitzó vital s’havia ampliat. De tarannà més aventurer que intel·lectual, va encaixar de ple en l’esperit dels anys vint i trenta quan ser jove i modern, trencar les normes i rebel·lar-se contra els pares era gairebé un deure moral. Als vint, Aurora Bertrana tocava amb el seu grup de jazz per locals de Suïssa i als trenta Remedios Varo s’ho passava pipa experimentant amb els seus collages per allà la plaça Lesseps amb el grup logicofobista. Al bell mig, la Pepa s’enfrontava a una mare que li resultava quasi una estranya, eterna víctima d’un marit que no valia ni per marit ni per pare. Va rebre les seves classes de vol de sotamà amb l’ajut econòmic d’aquell home que aviat les abandonaria. Va assumir esdevenir la principal font d’ingressos de casa, treballant com a pilot, i ho va fer fins que a la fi la guerra la va portar a exiliar-se al Regne Unit.

No són una altra història. Són la nostra, la d’aquest país. No hi ha dues històries com no hi ha dos (o més) països a raó de gènere

Participava en competicions d’aviació, repartia autògrafs a tort i a dret, i també pilotava vols d’esbarjo. Lluís Companys era un dels habituals. Es presentava acompanyat de les seves amigues a les quals agradava d’impressionar mentre la Pepa seguia mirant endavant còmplice de la nova moral. El fundador d’ERC i president de la Generalitat havia donat via lliure a una membre del partit que ambicionava una carrera política i que era una fera dels mítings. Dolors Bargalló havia nascut al Raval. La Segona República, la República dels treballadors com la va definir la seva Constitució, que per primera vegada reconeixia la igualtat entre homes i dones, va afegir al repte de gènere el de classe. Dolors Bargalló havia estudiat tall i confecció. No venia d’una família rica com la brillant Ana Maria Martínez Sagi, poeta divina, esportista, que va arribar a ser directiva del Barça i causa d’un escàndol intrafamiliar pel seu affaire amb una dona anglesa. Dolors va encaixar una bona colla de revessos del seu propi partit. El primer li va arribar del mateix Francesc Macià que al darrer moment va decidir que Aurora Bertrana li feia més el pes per a diputada a Corts, més discreta, més callada, més ficada en les seves coses i amb menys ambició. Amb Companys, les coses van canviar i Dolors va arribar a ser representant de la secció catalana en el Comitè Mundial de Dones contra la Guerra i el Feixisme. Va assistir al seu Congrés Mundial l’agost de 1934 i va tornar a París força vegades per formar-se; l’antifeixisme europeu va ser la seva escola. Acabada la guerra no va dubtar a posar contra les cordes els seus col·legues de partit perquè li reconeguessin el dret a percebre una pensió igual que ells mentre s’estava a França tot esperant embarcar-se rumb a Mèxic. Ja de gran, els seus veïns solien convidar-la a casa i ella explicava llavors, amb els seus grans gestos, els seus dies de glòria, un tros d’història d’Europa narrat per algú que la va viure a primera fila.

No són una altra història. Són la nostra, la d’aquest país. No hi ha dues històries com no hi ha dos (o més) països a raó de gènere. El dia en què Helena Maseras es va llevar amb la idea de matricular-se a l’Institut va acabar amb una discussió política a les Corts i a saber quantes de les reformes i lleis que es van succeir no tenen alguna relació amb aquell fet. Les dones no són una parcel·la del saber com l’art, les matemàtiques o el feminisme. Són ciutadania, agents de canvi històric. Una història que no les contempli sempre serà una història a mitges, bòrnia i maldestre, que deixarà fora més de la meitat d’un país. Simplement, no som d’un altre planeta.