Catalunya des del Mar de Ligúria

Assagista i professor de Filosofia del dret a la Universidad Nacional Autónoma de México. Col·labora de forma regular amb El País.

Els italians odien l’Estat. “Ma cosa dici?”, em replicaran. I amb raó. Malgrat això, deixin-me que faci meva, només una estona, la sinècdoque i la hipèrbole. Els italians no senten les institucions de l’anomenada Seconda Repubblica com si fossin seves, encara que es tracti del seu Estat.

Entre les raons que explicarien per què l’Estat no naufraga, malgrat aquell menyspreu generalitzat, potser hi figuri el fet que no es dibuixa a l’horitzó una institució política alternativa que els italians sí que sentin com el seu Estat.

Creuem ara llargament el Mar de Ligúria fins a fer port a Espanya per la seva costa mediterrània nord. Més o menys la meitat dels votants catalans no sent que l’Estat espanyol sigui el seu. Però amb Itàlia hi ha una diferència. A Catalunya sí comptem amb una alternativa, és a dir, sí que hi ha un robust entramat institucional i polític –la Generalitat, el Parlament i part de l’estructura municipal– que aquells dos milions de persones sí que senten com a seu. Aquella mena de protoestat alternatiu emergeix a l’horitzó com un substitut disponible de l’Estat existent.

A Itàlia, l’Estat potser no naufraga perquè, com acabo de suggerir, no existeix una alternativa disponible. I a Catalunya, on sí que hi ha un protoestat alternatiu en l’imaginari? Suposem un futur no gaire llunyà on aquells dos milions de persones arribessin a ser tres o tres i mig. Una demanda del 70% dels votants catalans amb una alternativa institucional al darrere només trobés el dret penal com a resposta correria el risc de convertir Espanya en un Estat disfuncional o, fins i tot, fallit al territori català. Davant d’un escenari com aquest només algú ridículament obsessionat amb la unitat d’Espanya entendria l’haver evitat la secessió com un èxit. Si el constitucionalisme continua pensant a curt termini, pot trobar-se que una victòria avui afermada als instruments juridicocoercitius pugui convertir-se en una derrota demà per aparició de facto d’una “nova” comunitat política.

Una estratègia no-coercitiva per fer més improbable la disfuncionalitat o fallida de l’Estat podria consistir a explorar una organització del poder a Espanya més imaginativa i més arriscada. Em limitaré a esbossar només un exemple. El Parlament de Catalunya podria tenir un pes específic i superior a d’altres comunitats autònomes a l’hora de designar membres del Consell General del Poder Judicial.

Quina finalitat tindria? La lògica política sorgida el 1978 entre el nacionalisme català i l’Estat era més o menys la següent. El nacionalisme català anava a Madrid, negociava i obtenia acords que després portava com triomfs a “casa seva”. Això feia que no tingués poder per prendre i executar directament decisions a nivell estatal però sí influència per tal de condicionar-les indirectament. A més aquesta lògica portava implícit un verí autodestructiu: a poc a poc anava arrelant, en l’imaginari de les bases del nacionalisme català, la idea segons la qual només les institucions polítiques catalanes – “casa seva” – vetllaven pels interessos dels catalans.

Seria convenient alterar aquesta lògica –que, de fet, l’unilateralisme ja havia interromput– i, així, promoure una reforma institucional que canviés influència per poders estatals relativament asimètrics a favor de les institucions catalanes i que ampliï, a través de la presència en l’Estat espanyol, el concepte de “casa” de bastants catalans. En l’exemple esmentat es tractaria que, davant la demanda de crear un poder judicial català autònom, l’Estat fes la contrademanda de atorgar un pes asimètric al Parlament de Catalunya en el poder judicial espanyol. En lloc de distribuir el poder de forma centrífuga, es podria fer-ho de forma centrípeta, encara que contemplant múltiples agents, amb diferent pes, al centre.

Escolta com arriba, amb raó, una objecció: “Què passaria si, posem per cas, els extremenys reclamessin el mateix?” Però es tracta d’un “si” aberrant: els extremenys sí senten com a pròpies les institucions de l’Estat i, a més, els extremenys no veuen en les seves institucions autonòmiques un protoestat westphalià alternatiu. Si és a bona part de Catalunya on el dèficit “sentimental” en relació a l’Estat el pot posar en perill en un futur, per què no intentar una cosa diferent per a Catalunya? En Dret sovint es diu que convé tractar els casos iguals d’igual manera i els casos diferents de manera diferent (sense que això suposi atorgar privilegis morals o jurídics a ningú).

El projecte polític que des de Catalunya promou tenia una participació major en la governació de l’Estat jo l’anomeno catalanisme multilateralista. Cal trobar un aliat transversal a nivell estatal que entengui que les alternatives són pitjors. I fora bo que aquell catalanisme assumís que també hi ha una part dels catalans –una part menor, encara que potser (penúltim regal tòxic de l’unilateralisme) en augment– que no sent com a seves les institucions polítiques catalanes. El catalanisme multilateralista no hauria de mirar només cap enfora, sinó que hauria de fer-ho cap a dins, en tot el seu espectre.

Hi ha moltes altres arestes on la distribució del poder i el seu exercici compartit podrien ser alterats. Seria útil que les miréssim des del Mar de Ligúria per prendre consciència que Espanya no pot permetre’s ser Itàlia, una cosa que a aquestes alçades ja hauríem de saber.

T'ha agradat aquest artícle? Comparteix-lo

Subscriu-te al butlletí d’El món de demà i rep cada quinze dies el nostre sumari d’articles.