Com plantegem govern i acció pública en ple s. XXI? Com operen les sobiranies en un món globalitzat, complex i interdependent? Quines esferes intervenen en una societat del coneixement i amb una economia post-fordista? Hauríem de començar per reconèixer que vivim en un context de sobiranies compartides i múltiples. El temps dels europeus Estats-nació del s. XIX i XX s’han acabat. Aquesta transformació pot entendre’s pel caràcter multinivell de la nova forma de governar, però també pel pes que estan adquirint actors de l’esfera mercantil o comunitària més enllà dels Estats.

A mesura que la nostra economia ha anat globalitzant-se, o que les formes de terror/crim organitzat han anat traspassant les fronteres de l’Estat-nació, hem pres consciencia que algunes de les competències que s’exercien dins del marc de la sobirania estatal han de fer un salt d’escala. La no-finita construcció europea hauria de caminar en aquesta direcció. Part de les polítiques militars, policials, judicials, tributaries o monetàries millor com més amunt les situem, més eficients i eficaces seran. Evidentment els Estats són reticents a deixar anar competències, i aquest és el principal problema amb el que xoca la UE.

Per altra banda, en societats cada cop més complexes i plurals és lògic pensar que des de la proximitat és des d’on més fàcil i millor es poden gestionar molts problemes quotidians. El principi de subsidiarietat, que apunta que l’assumpte hauria de ser resolt per l’autoritat més propera a l’objecte del problema, hauria de ser més sovint invocat i executat. El món local ha reclamat històricament més competències i recursos. Els governs municipals han anat adquirint capacitat i complexitat, però encara tenen pendent el repte d’assumir major flexibilitat i la capacitat de sumar esforços entre ens. Perquè el nivell local el conformen els ajuntaments, però també les mancomunitats i altres formes de cooperació que han de permetre donar qualitat a les actuacions que es duen a terme. Hauríem de continuar descentralitzant i desconcentrant les polítiques socials, culturals, de mobilitat o de gestió del territori per estar a l’altura dels desafiaments.

El regionalisme europeu i el municipalisme són dues forces complementàries que transformen la manera de governar en el s. XXI. Ara bé, més Europa i més municipi no vol dir menys Estat (entenent Estat com institucionalitat). Vol dir major articulació entre diferents nivells governamentals per afrontar amb més qualitat vells i nous reptes que tenim com a societats. També vol dir capacitat d’interrelació flexible i en forma de xarxa. Les diferents administracions públiques han d’anar aprenent a treballar des de l’horitzontalitat, cadascuna aportant les seves fortaleses. Fugint del comandament en forma de piràmide poden assajar-se diferents formes de cooperació: coordinació de metròpolis europees, col.laboracions entre consells comarcals i grans ajuntaments, mecanismes consultius en que hi puguin participar nacions i estats, etc.

De l’administració tradicional a la deliberativa

Tot això, però, va vinculat a una necessària i profunda reforma de les administracions públiques. L’administració tradicional ha de donar pas a una administració més flexible i deliberativa. Definien l’administració pública tradicional els mestres Joan Subirats i Quim Brugué com aquella que es va edificar posant en el centre el control polític extern, l’estricta jerarquia burocràtica, l’existència de treballadors anònims i neutrals, i la presencia d’un interès públic al que objectivament podrien servir. Aquesta es basava en la teoria burocràtica weberiana i la separació política-administració wilsoniana. També explicaven els experts Joan Ballart i Carles Ramió que el model tenia fonaments garantistes, amb la prioritat màxima de respectar el principi de legalitat, caracteritzant-lo amb els atributs d’especialització, jerarquia, formalització i professionalitat.

Aquest tipus d’administració pública encaixava molt bé amb l’ideal de democràcia representativa que es consolida després de la IIGM a l’Europa occidental democràtica. El dret al sufragi es construeix com element central del sistema i adquireix força el paper de les organitzacions intermediadores dels interessos col.lectius: partits, sindicats i patronals. S’arribaren a consolidar autèntics “triangles de ferro” en el desenvolupament de polítiques públiques estatals en que tingueren un paper important Estat-sindicat-patronal en la seva definició: polítiques laborals, educatives, sanitàries, de protecció social, etc.

El cleavage estructurant de la societat era el de classe i al voltant d’aquest s’organitzava la disputa política. Encara que societats desiguals, eren força uniformes els diferents segments socials. Així doncs, l’Estat del benestar keynesiano-fordista, el constitucionalisme social de postguerra, tenia com a prioritat generar estats forts que assumissin funcions econòmiques i de benestar. Les sobiranies en aquell context eren eminenment nacionals. Es tractava d’aconseguir democràcies consolidades des del punt de vista formal i material, i també administracions publiques capaces d’assumir amb èxit els reptes creixents que suposaven l’extensió de funcions i competències.

Ara bé, des d’aquell moment han ocorregut importants transformacions polítiques, econòmiques i culturals. Noves realitats a nivell intern i internacional han actuat de catalitzador: globalització econòmica i cultural, major complexitat en les nostres societats, societat del coneixement, desenvolupament de les noves tecnologies, generacions més formades, etc. Per tot això, l’administració pública també te els reptes d’adaptar-se a l’actualitat. Mentre que els impulsors de la Nova Gestió Pública propugnaven com a ressonància de la nova ideologia neoliberal menys Estat i administracions públiques cada cop més semblants a les empreses; en l’actualitat noves veus aposten per les transformacions de l’administració en clau  d’ajudar a fer més sòlida i eficàs (i no només eficient) l’acció pública. Més institucionalitat però diferent. S’aposta doncs per models més centrats en el diàleg, la cooperació, la mediació i la confiança. Es reivindica la gestió pública com a activitat política i no només tècnica. Parteixen de la premissa de reconèixer les dificultats per respondre a les demandes d’una societat cada cop més complexa, inestable i diverses. Busquen fer una administració suficientment creativa i inclusiva per respondre als problemes col.lectius i les demandes socials. Prenen importància la participació ciutadana i el control social.

Una administració que sigui capaç de liderar, de ser estratègica, que tingui capacitat de coordinar-se amb els diferents nivells de govern així com també d’interacturar amb actors de l’esfera comunitària i la mercantil. Transitar cap a un canvi de rol, amb un pes important de les funcions de direcció i govern. L’administració deliberativa treballaria en tres dimensions: 1) horitzontal: construir administracions públiques que aconsegueixin establir dinàmiques intersectorials i transversals; 2) vertical: caminar cap a una bona coordinació i cooperació productiva en el marc d’un govern multinivell cada cop més complex; 3) diagonal: interface Estat-societat, la capacitat de generar fluxos comunicatius i deliberatius de participació ciutadana i de control social.

Un benestar pel s. XXI

Finalment, uns ens públics que siguin pro-actius i inclusius, que no només siguin receptors de demandes ciutadanes sinó que proposin, s’anticipin, transformin amb projectes de ciutat, de país, de regió. Una institucionalitat que sigui capaç de construir cohesió i benestar, que pugui lluitar contra les creixents desigualtats de classe, gènere, origen, etc. per ser capaços de pensar un (estat del) benestar 2.0. En un primer moment aquesta passar per una altra forma de fer política i polítiques. Cal mobilitzar les institucions amb l’objectiu de generar capacitats i oportunitats per poder posar al centre de l’acció pública la idea de l’autonomia personal i col.lectiva, com molt bé explicar en Ricard Gomà. En un segon moment, per incorporar noves agendes a les ja clàssiques. Els drets de la naturalesa i el dret a viure en un ambient sà. La igualtat de gènere i la diversitat sexual. Explorar accions públiques més enllà del treball productiu com a eix de vida en un context postfordista.

Darrerament s’ha posicionat en el camp de les polítiques socials el debat sobre les polítiques predistributives i re-distributives. És necessari intervenir ex-post quan ha actuat el mercat amb la garantia de serveis públics i transferències monetàries, així com amb un sòlid sistema tributari directe i progressiu. Ara bé, també es presenta com espai per a explorar les actuacions ex-ante, per remoure la desigualtat abans que hagi actuat el mercat: per un costat regulacions (laborals, preu habitatge, etc.), per un altre amb generació de capacitats i capital cultural.

I en tot això, on queda Catalunya? És evident que en la necessària definició nacional d’Espanya i la transformació de l’organització territorial que ha de fer-se, en un escenari d’esgotament del model autonòmic, Catalunya ha de trobar el seu espai.  Però ha de desenvolupar-se en aquest escenari situat en ple s. XXI, no en un passat o en un ideal. En aquesta maranya de sobiranies compartides i múltiples, la construcció d’un confederalisme de nacions o un (veritable) federalisme asimètric plurinacional hauria de ser coherent en aquest context de governança multinivell. Desenvolupar pràctiques i dotar-se d’instruments per a ser capaç d’operar en cooperació amb altres nivells governamentals i actors d’altres esferes, amb l’objectiu de governar l’economia i garantir certs nivells de benestar. La variable nacional pot ajudar? En altres contextos ho ha fet, en el sentit de mobilitzar esperances i ideals de futur. Les passions tristes de la confusió i la desesperança que s’han apoderat de la vida política tant en el camp independentista con en el que no ho és des dels “fets d’octubre” haurien de donar pas a una mirada de futur. Els sentiments i les emocions, la voluntat de pertànyer a una col.lectivitat, com a betzina per avançar. L’objectiu de la construcció d’un nou pacte social per la Catalunya del benestar en els nous temps que venen podria ser un bon punt de partida.