Com acabar amb les Smart Cities

El concepte Smart es va cremar quan les empreses tecnològiques van aterrar a les ciutats amb tota mena de gadgets innovadors (sensors, plataformes tecnològiques, promeses col·laboratives, unicorns alats…) que prometien resoldre vells problemes urbans. Tan controvertit va esdevenir el món “smart” que la paraula s’ha pràcticament esborrat de l’estratègia digital de Barcelona.

En part és cert que el màrqueting de les Smart Cities era ofensiu, perquè aprofitava la creixent complexitat en la gestió per girar-lo en contra de l’aparell administratiu. La contraposició entre multinacionals i administració va ser nefasta, i ha acabat com el rosari de l’aurora, perquè al cap dels anys els petits operadors tecnològics no han aconseguit recuperar les inversions en innovació. Tampoc l’administració no ha sabut orientar la indústria digital cap a solucions interessants per a la vida urbana. Només els hegemònics han sobreviscut, i ningú no ha superat Google Maps com a eina de gestió del trànsit ni Twitter com a plataforma de debat en qüestions urbanes. Erròniament (o deliberada) es va contraposar el qualificatiu “smart” al mantra “social”, i des de llavors ha costat molt sortir dels reduccionismes. Però el gran repte de les ciutats intel·ligents és ajudar a articular una sòlida vida col·lectiva en detriment de la deriva individualista.

Malgrat el fracàs inicial, la innovació digital acabarà penetant a les ciutats. Perquè les ciutats necessiten intel·ligència, molta astúcia i molts més coneixements sobre com bateguen els carrers a temps real. Només aquelles innovacions tecnològiques que s’orientin a crear valor social sobreviuran, perquè no tindran contrari. I d’intel·ligència, ens en falta molta.

El sector que més s’ha desenvolupat a causa de la revolució digital de les ciutats és el consum individual, però això no ha aportat cap valor a les ciutats perquè més aviat l’e-commerce ha tendit a desplaçar els comerços de proximitat.

Penseu en el dia a dia d’una finca de l’Eixample, de deu o dotze pisos. Les alarmes dels mòbils desperten els habitants entre les sis i les set del matí; s’encenen els llums, s’obren vàlvules i les calderes treuen fum perquè les dutxes ragin a pleret. Els ventiladors del parquing canalitzen els gasos tòxics fins als terrats i els baixants condueixen els residus dels banys fins les clavegeueres. Algun microones escalfa la llet, es treuen els entrepans del congelador, es desendollen els ipads, es pleguen els ordinadors i es veuen les notícies globals, que s’emeten gairebé abans que ocorrin.

Quan és l’hora de sortir, algú es deixa un llum encès, d’altres no apaguen el radiador, les rentadores queden programades pel vespre i la finca es va buidant a mesura que els ocupants se’n van a treballar. Llavors entra una dona de fer feines al tercer primera, que estén la rentadora i fa els llits. Mentre ella planxa, ignora que a la porta del costat hi ha entrat una altra cuidadora, que cuina i té cura del senyor del principal, a hores convingudes. El repartidor d’Amazon troba buit el quart segona, i el destinatari rep un email amb instruccions per recollir el paquet en algun altre punt de recollida. El del super troba una multa a la furgoneta perquè ha fet el repartiment abans de l’hora i no ha respost ningú per l’intèrfon. L’adolescent del segon segona passa la tarda enganxada al mòbil, perquè els adults no arriben a casa fins a ben entrada la nit, i llavors ja és massa tard per ni tan sols obrir la carpeta dels deures.

Els mòbils, les pantalles, els cotxes connectats, els altaveus, els electrodomèstics amb internet de les coses fan que, al final del dia, la factura elètrica de la transformació digital sigui estratosfèrica, i al planeta se li esgoten les reserves anuals cada any uns dies més aviat. La revolució digital és imparable malgrat els pitjors pronòstics: hem assistit diverses vegades al funeral del teatre, al rèquiem per la radio, a l’apoteosi de la televisió i a l’extinció dels llibres, però la tossuda realitat és que hi ha més oferta teatral que mai, estem permanentment connectats a la ràdio i veiem per la tele tota mena de directes i sèries de ficció que són novel·les del futur. Llegim textos i llibres en tota mena de formats i aprenem a fer música o a tocar-la a qualsevol lloc, en qualsevol format.

El sector que més s’ha desenvolupat a causa de la revolució digital de les ciutats és el consum individual: comprar-ho tot a cop de click és fàcil i transversal a qualsevol producte, des de les vacances als aliments, passant per la roba i els llibres. Però això no ha aportat cap valor a les ciutats, perquè més aviat l’e-commerce ha tendit a desplaçar els comerços de proximitat.

Tecnologia eficaç

Hi ha moltíssim marge per a aportar valor real a les ciutats des del món tecnològic. La crua realitat és que les finques es deterioren, el nostre parc d’habitatges és precari i cal molta innovació tecnològica per rehabilitar eficaçment amb els mínims costos. Idees tecnològicament tan bones com l’ascensor, que ja fa més de cent anys que duren, són encara massa inassequibles per a moltes finques! En la batalla pels estalvis familiars, aquests s’escolen en la compra online mentre les comunitats de propietaris tenen seriosos problemes per a mantenir les derrames o aportacions que haurien de garantir el manteniment dels espais comuns de les finques (cobertes, escales i façanes).

Si la tecnologia penetra a les ciutats, ho farà a través de les llars, com ho van fer els mòbils i les pantalles. Perquè cal reconèixer que la tecnologia resol i podrà resoldre moltíssimes coses. L’Ajuntament de Barcelona va llençar la setmana passada, coincidint amb la Smart City Week, una campanya per posar sensors de fum a les llars; especialment dirigida a les persones grans i que viuen soles o a les persones amb diversitat funcional. Perquè les dades indiquen que el 80% dels incendis domèstics es produeixen durant la nit, i les víctimes moltes vegades no han pogut detectar el fum a temps. Un sensor, que val quatre duros, s’anticipa al foc i emet un senyal d’avís sonor que desperta tothom en cas d’emergència. Connectar un dispositiu anticipa emergències i pot salvar vides.

També cal innovar en la gestió comunitària, a mig camí entre l’individu i la col·lectivitat. Dels espais i dels tràmits comunitaris ningú no se n’ocupa: tots ens equivoquem en les mateixes coses, i ens organitzem malament a escala de barri. Hi ha compres i serveis que es poden racionalitzar o mutualitzar a nivell de finca, de bloc o d’illa de cases. Organitzar els suministres d’aigua, energies renovables, fibra o gas es pot fer millor si es pensa en conjunt. Agrupant consums poden sortir millor els números per rehabilitar terrats i cobertes planes: posar-hi verd i instal·lar-hi plaques per a produir localment l’energia que la comunitat consumirà.

I com reduirem residus si seguim amb la cultura de l’envàs? Les cistelles ecològiques, reomplir els envasos de sabons i detergents o comprometre’s amb el comerç de proximitat té molt més sentit si s’organitza amb una certa economia d’escala.  També les cures domèstiques s’han de professionalitzar: millorar les condicions de treball de les persones, optimitzar els viatges, racionalitzar els horaris. Es tracta de mirar amb criteris professionals el dia a dia de com ens organitzem a casa. I en això la tecnologia hi pot ajudar moltíssim, perquè permet converses a múltiples bandes i fer un seguiment de les mètriques. És la feina que abans feien els conserges i que ara es pot professionalitzar amb un servei porta a porta i una plataforma digital.

Urbanisme intel·ligent

I l’urbanisme? En la transformació de les ciutats, la tecnologia és essencial per democratitzar la disciplina. I aquí sóc radical: ja n’hi ha prou d’ocultar projectes sota els tecnicismes. Qualsevol projecte urbanístic es pot il·lustrar de manera que esdevingui comprensible. A Vallcarca, en una finca en desús del carrer Bolívar, hi ha un mural dibuixat per una entitat veïnal ensenyant, en una preciosa axonometria, els edificis que el planejament vigent obliga a enderrocar. Amb un sol dibuix, s’aborda el que el pla oculta darrere centenars de folis. Si volem un implicació ciutadana sincera, hem de predicar amb l’exemple, i parlar un llenguatge planer, suportat per dibuixos precisos, sobre les diferents opcions i hipòtesis dels projectes. Amb la tecnologia que tenim a l’abast, es poden fer tota mena d’entorns digitals per a fer comprensible el llenguatge tècnic a la ciutadania.

En matèria de transparència, les ciutats intel·ligents poden fer molta feina posant a l’abast de tothom els projectes que sol·liciten llicència molts mesos abans que no entrin les grues: evitant així errors com els de l’alzina de Gràcia o la transformació de la primera finca de l’Eixample, la Carboneria, en pisos de luxe. Per no parlar de la intel·ligència artificial i el creuament de dades, que permetrien anticipar comportaments socials en barris de nova construcció segons diferents hipòtesis de densitat, de consums energètics o de rendiment immobiliari.

Tot plegat indica que l’única manera realment efectiva d’acabar amb les Smart Cities és comprometre’s a que les ciutats siguin més intel·ligents i que la tecnologia s’utilitzi de manera eficaç, aportant valor real als grans reptes socials que es concentren a escala urbana.