Conseqüències econòmiques del bloqueig polític

L’impàs que caracteritza la política espanyola des de fa quatre anys ha tingut múltiples conseqüències per a l’economia, algunes ja palpables i d’altres, les més preocupants, que plantegen seriosos riscos de cara al futur. Entre les primeres, destaca un clima de creixent incertesa, que es trasllada al consum i la inversió.

A curt termini

Les llars s’inclinen per la cautela a l’hora de gastar i prefereixen augmentar el seu estalvi, per tal d’encara una possible recessió en millors condicions. La taxa d’estalvi ha augmentat en tres punts fins al 8%, la qual cosa significa una minva en el consum privat que pot estimar-se aproximadament en 25.000 milions d’euros. Un altre símptoma d’un deteriorament de les expectatives: l’índex de confiança del consumidor ha baixat des de l’inici de l’any, mentre que el salari mitjà augmentava un 2% i la renda real de les llars avançava fins i tot més.

La incapacitat de formar governs estables té efectes palpables sobre la confiança dels consumidors i de les empreses, i des de fa quatre anys s’ha traduït en una aturada de reformes. El resultat és una polarització del debat entorn de posicions simplificadores, sense que pugui emergir una estratègia de futur.

Les empreses també es mostren reticents a augmentar les seves inversions. La compra de béns d’equipament amb prou feines s’incrementa i els indicadors apunten a una possible contracció durant el tram final de l’any. Una tendència que sens dubte mostra el clima d’incertesa, i no la situació financera del sector privat. Aquesta continua a màxims, fruït de l’intens desendeutament registrat durant l’última dècada, de l’encadenament de forts excedents empresarials i del favorable posicionament competitiu de bona part del teixit productiu. Amb els tipus d’interès gairebé nuls no n’hi ha prou per animar la demanda de crèdit ni la inversió, tot plegat pel context global recessiu i les incerteses internes.

La inversió directa estrangera també registra una frenada. Fins al juliol, amb prou feines van entrar 1.400 milions, és a dir un 3% del volum invertit durant el mateix període de l’any passat.

Una altra conseqüència, ja evident, és el marge migrat de reacció davant la desacceleració mundial. L’economia espanyola té un impuls expansiu propi que li permet créixer per sobre de la mitjana europea. Malgrat això, el total de passius externs, per un valor proper al 80% del PIB, la fa relativament vulnerable a possibles accidents de mercat, una inesperada recrudescència del proteccionisme o un Brexit sense acord.

A termini mitjà

Mirant més enllà del curt termini, una conseqüència de l’absència d’un govern estable és l’aturada de reformes que planteja greus desafiaments per al futur de l’economia espanyola. Entre les reformes pendents destaca la laboral, per combatre l’atur de llarga durada i l’elevada precarietat de molts dels llocs de treball creats, una dinàmica que genera desigualtats alhora que frena la productivitat i impedeix l’aprofitament de les noves tecnologies.

Tenim un sistema de pensions desequilibrat perquè no genera prou recursos per cobrir les prestacions d’una població que envelleix a gran velocitat, cosa que no només contribueix a cronificar el dèficit públic sinó que a més limita la disponibilitat de recursos per a la inversió pública en capital humà, economia verda, tecnologia digital i intel·ligència artificial: les claus del futur econòmic.

També es necessiten reformes perquè el model energètic s’adapti a les necessitats de la lluita contra el canvi climàtic i que l’electricitat no sigui una de les més cares d’Europa, penalitzant la competitivitat i generant pobresa energètica.

Una racionalització de la fiscalitat és pèrfida, començant per la reconsideració del complex entramat d’exempcions fiscals –per a la contractació indefinida, la despesa en recerca i desenvolupament, la compra de determinats béns i serveis de consum, etc–. Aquestes desgravacions erosionen la recaptació, especialment en matèria d’impost de societats, i distorsionen la competència sense que aparentment compleixin amb els seus objectius.

Per no referir-nos a les carències del sistema educatiu, que es manifesten en una de les taxes d’abandonament escolar més altes d’Europa, problemes d’adequació entre els estudis i les oportunitats d’ocupació per als joves, i un rendiment desigual de la formació superior.

A llarg termini

Amb l’impàs polític també s’ha perdut l’hàbit de discrepar de manera constructiva, un ingredient crucial per trobar solucions a problemes complexos. El bloqueig provoca un allunyament del debat polític respecte dels temes que compten de veritat per a la vida de la gent, en general i en l’àmbit econòmic. I de produir-se el debat tendeix a caracteritzar-se per posicions excessivament simplificades i polaritzades, que impedeixen un intercanvi en profunditat i la formulació de propostes concretes. La falta de debat de fons ha estat patent, per exemple, entorn de la qüestió del salari mínim interprofessional, la fiscalitat de l’economia de plataforma o el finançament de les autonomies.

Una conseqüència inevitable de tot allò que s’ha dit és que al país li manca una visió estratègica del futur de la seva economia. Una cosa problemàtica tenint en compte que la revolució tecnològica en marxa, pel seu caràcter disruptiu, requereix canvis normatius i institucionals profunds, de manera que es tradueixi en creixement socialment inclusiu i respectuós del medi ambient. Això implica canvis fonamentals del disseny de l’estat de benestar i del seu finançament, la política de competència, la normativa laboral i el sistema educatiu, per citar només alguns dels exemples més rellevants. És per això que algunes democràcies avançades com ara Alemanya, gràcies a la seva nova estratègia industrial o el Japó amb el llançament de la Societat 5.0, han començat a articular les seves polítiques entorn d’estratègies pensant al mitjà i llarg termini. Naturalment res d’això no és possible amb pressupostos prorrogats i governs efímers.

En definitiva, el bloqueig aguditza la tendència al curtterminisme inherent a qualsevol democràcia i empobreix el debat econòmic, que amb freqüència es presenta davant els mitjans d’una manera caricaturesca. El resultat és una falta de visió estratègica que sustenti la política econòmica i compti amb un suport social ampli.