Despolaritzar Catalunya

Professor de Ciència Política a la Universitat de València, i analista d’Agenda Pública. Ha publicat "Los ministros de la España democrática".

L’increment de la polarització és una pauta comuna a moltes democràcies contemporànies. Després de dècades durant les quals els partits catch-all competien per votants procedents de diverses orientacions, estem evolucionat cap al contrari: assegurar el suport dels votants convençuts ofenent els adversaris.

Encara que no és fàcil mesurar-la, alguns indicadors acadèmics no permeten dubtar: a Catalunya la polarització partidista en l’eix nacional que els electors perceben supera ja el nivell 7 en una escala de 10 punts, i més enllà del 5 resulta inusual i preocupant. La polarització entre els mateixos electors només estaria un punt per sota d’aquella cota.

No és una dada innòcua, perquè té conseqüències: incentiva la competència centrífuga, consolida la política de blocs, dissuadeix del consens, redueix dels espais per acordar reformes polítiques i socials, fa més immune els individus davant la informació que contradigui els seus prejudicis, i sobretot provoca soroll. Molt soroll: “pocavergonyes”, “miserables”, “colpistes”, “feixistes”, “traïdors”, “embogits”, “franquistes”… Com apunten Steven Levitsky i Daniel Ziblatt a Cómo mueren las democracias, la polarització és una font d’incentius perquè els polítics infringeixin la necessària tolerància mútua respecte dels seus oponents, alimentant una política d’adversaris que acaba debilitant la contenció institucional dels polítics que són al poder. Avui ens estem habitant a polítics que s’han perdut el respecte públicament, i no dubten a utilitzar les institucions (o amenaçar de fer-ho) per debilitar l’adversari.

És difícil entendre el Brexit o el Procés (i les seves reaccions contràries des de la política espanyola) sense tenir present com s’ha anat produint aquell realineament de molts votants al voltant d’identitats polítiques menys proclius a adoptar altres causes creuades o compartides.

Els partits acostumen a promoure estratègies de polarització per mantenir la lleialtat de votants cada vegada més volàtils i reticents a acceptar les contradiccions dels seus representants polítics. Ho afavoreixen, a més, l’ús de les xarxes socials com a nova arena parlamentària, i l’arribada de polítics outsiders, sovint puristes aliens a les convencions no escrites de la hipocresia política, que permet teatralitzar el conflicte social sense que això perjudiqui la capacitat de dialogar i teixir pactes amb els adversaris darrere les cortines.

Tot i això, també hi ha qui alerta sobre l’existència d’una predisposició psicològica latent, entre molts ciutadans, per tal d’activar prejudicis i identitats de grup que els distancien progressivament d’aquells que pensen diferent. Com argumenta Lilliana Mason a Uncivil agreement. How politics became our identity, l’era Trump ha estat també el resultat d’una segmentació progressiva dels electors mitjançant fronteres polítiques altament impermeables, des de les quals interpreten la realitat amb ulleres estrictament partidistes. La progressiva desconnexió entre votants mitjançant l’encasellament en grups políticament homogenis els torna més propensos a generar hostilitat contra els grups oposats, i a rebutjar aquells polítics que persisteixen a bastir ponts entre comunitats cada vegada més aïllades.

És difícil entendre el Brexit o el Procés (i les seves reaccions contràries des de la política espanyola) sense tenir present com s’ha anat produint aquell realineament de molts votants al voltant d’identitats polítiques menys proclius a adoptar altres causes creuades o compartides. Si bé el moviment independentista és socialment més divers del que suggereix la caricatura, no és menys cert que avui elements com la llengua, el sentiment de pertinença o l’origen territorial o dels pares són predictors encara més forts de les posicions polítiques dels individus (en relació, posem per cas, el suport a la secessió o la valoració dels Mossos d’Esquadra). Qui sí que ha perdut transversalitat és la política catalana, tota vegada que els nous partits s’han aixecat damunt de bases electorals menys plurals que les que sempre van mantenir CiU i PSC. A Pujol el votaven espanyolistes, a Maragall o Montilla, independentistes.

La importància de forces ideològicament transversals per contenir la polarització queda de manifest a l’estudi acabat de publicar per Ziblatt sobre els partits conservadors. Explica que la democràcia liberal va poder triomfar allà on aquestes formacions van construir organitzacions prou àmplies i socialment plurals per evitar l’aparició d’opcions més radicals que posessin en perill els consensos democràtics, com al Regne Unit. La seva absència, per contra, va permetre que la polarització destruís la República de Weimar.

T'ha agradat aquest artícle? Comparteix-lo

Subscriu-te al butlletí d’El món de demà i rep cada quinze dies el nostre sumari d’articles.