Un mal negoci per a tots

Senior Advisor a PricewaterhouseCoo. Entre els anys 2010 i 2017 va ser director de l’Oficina del President de la Generalitat i Secretari del Govern

Vivim èpoques complexes a la majoria de democràcies occidentals. Catalunya no és una excepció en aquest panorama de tensions globals i viu des de fa anys una etapa política i institucional convulsa. Aquesta situació de bloqueig no afecta només el normal funcionament de la vida política i institucional, sinó que repercuteix directament en el principal instrument que el Govern té per poder gestionar l’administració de la Generalitat: els pressupostos.

El pressupost és el principal projecte de llei que en la seva activitat ordinària afronta un govern cada període de sessions per presentar el seu projecte polític i mostrar el nivell de suport parlamentari. Tal és la seva importància, que habitualment a les democràcies consolidades la seva no aprovació comporta la caiguda del govern i la convocatòria de noves eleccions.

Les repercussions del bloqueig pressupostari tenen, per tant, una incidència no només com a instrument de política fiscal i financera sinó de mostra de la salut institucional i democràtica d’un país. Manllevar al poder legislatiu el debat públic sobre les prioritats polítiques d’un govern, que s’expressen en els seus pressupostos, és un clar símptoma de mala salut democràtica i institucional.

Temps d’excepcionalitat

Si bé és cert que la capacitat pressupostària d’un govern autonòmic, a excepció de les comunitats forals, és molt menor que la del govern estatal, no és menor el valor polític que té mostrar les prioritats tributàries i el repartiment de la despesa. Catalunya té des de fa anys definit per l’Estat el nivell de dèficit a assolir i la seva capacitat normativa sobre els ingressos és més aviat simbòlica, però té tota la capacitat de prioritzar la despesa corrent i les inversions.

L’actual escenari de doble pròrroga aboca la Generalitat a un marc de paràlisi, tant pel que afecta a la seva gestió ordinària com sobretot a l’acció política i institucional.

És evident que existeix una correlació directe entre la tensió institucional i la manca d’ordinarietat en el funcionament de les administracions. Des del 2017, Catalunya no ha aconseguit aprovar uns pressupostos públics. Actualment el Govern està funcionant amb una doble pròrroga pressupostària i, fins i tot, el projecte de llei de pressupostos per aquest exercici 2019 no ha estat ni tan sols aprovat pel Consell Executiu per a la seva discussió i tramitació parlamentària.

Des dels pressupostos del 2010, aprovats pel Parlament el desembre del 2009, no hi ha hagut una aprovació pressupostària en temps i forma a Catalunya. Fins aleshores havia estat la norma, excepte per als exercicis en què l’aprovació pressupostària coincidia amb una convocatòria electoral a la cambra catalana.

Des del 2010, tots els pressupostos aprovats ho han estat després d’haver-se realitzat una pròrroga tècnica, bé per la convocatòria d’unes eleccions, bé per les dificultats que el procés polític i la crisi econòmica han provocat en la tramitació pressupostària. En quatre exercicis, incloent els dos darrers, ha estat impossible la seva aprovació i han estat prorrogats tot l’exercici. Aquesta és una mostra clara de com l’excepcionalitat institucional dels darrers anys afecta al funcionament ordinari de les administracions i repercuteix en el seu principal instrument polític i de gestió.

Funcionament de les administracions

Vistes les implicacions político-institucionals del bloqueig pressupostari, analitzem-les des d’una perspectiva econòmico-financera. Les repercussions de no poder aprovar pressupostos i haver de prorrogar-los tenen efectes en el bon funcionament de les administracions públiques ja que obliga a mantenir les partides de despesa corrent del darrer exercici prorrogat i no permet decidir sobre noves inversions.

El manteniment de la despesa corrent impossibilita adaptar-se a la realitat del cicle econòmic, ja que no permet prioritzar nous elements de despesa que puguin venir donats per noves prioritats econòmiques o socials. Les noves necessitats socials que puguin sorgir tenen molt més difícil poder-se cobrir ja que no tenen partides de crèdit assignades, fet que dificulta per exemple modificar partides a les entitats amb contracte programa que donen resposta a la major demanda de serveis que comporta un escenari de desacceleració econòmica o impossibilita obrir noves línies d’ajuts o subvencions. També es veu ressentit l’impuls a l’activitat econòmica, al no poder prioritzar nous instruments d’estímul econòmic i de suport a l’activitat empresarial.

Els programes plurianuals també es veuen clarament perjudicats ja que les partides amb càrrec a futurs pressupostos no es poden dotar i, a més, no totes les partides pressupostàries, com les inversions, són prorrogables. De manera, que pràcticament no es podran desenvolupar nous projectes d’inversió i el marge d’actuació per modificar els ja iniciats serà gairebé nul.

L’impacte de la pròrroga també afecta els treballadors públics ja que, a banda de no poder modificar les seves condicions econòmiques, impedeix desenvolupar noves convocatòries no previstes.

En el bloqueig pressupostari també es veu afectada la llei d’acompanyament als pressupostos, que és l’eina que permet actualitzar les mesures fiscals, administratives i financeres del sector públic. Eina que no només és necessària per adequar el correcte funcionament de la normativa pública als canvis que es produeixen sinó que s’ha utilitzat també gairebé sempre per fer petits ajustos en diverses qüestions sobre elements que no tenen prou rang per desenvolupar una tramitació legislativa pròpia. Si bé es cert, que existeixen altres instruments i mesures legislatives per tirar endavant la majoria de continguts d’aquesta norma, difícilment acostumen a dur-se a terme sense una nova llei de pressupostos en vigor.

Si, com hem vist, els efectes d’una pròrroga ordinària ja són notables en el funcionament d’una administració, l’actual escenari de doble pròrroga aboca la Generalitat a un marc de paràlisi, tant pel que afecta a la seva gestió ordinària com sobretot a l’acció política i institucional.

És per això que més enllà de la lògica govern-oposició caldrà trobar prou sentit d’estat per no aprofundir en la greu ferida que suposaria mantenir una situació de bloqueig pressupostari. Disposar de nous pressupostos anirà en benefici de tots, en primer lloc dels col·lectius més vulnerables que encara arrosseguen els efectes de la darrera crisi econòmica i que necessiten el manteniment de les partides socials, així com l’increment i la diversificació de nous programes adaptats a les noves demandes socials i demogràfiques. També el sector empresarial es veurà beneficiat amb l’aprovació d’uns nous pressupostos que haurien de permetre a l’administració implementar noves eines d’impuls i de regulació per tal d’afavorir l’activitat econòmica de les empreses catalanes, que veuen com l’actual context macroeconòmic els dibuixa un panorama incert per a un sector fortament internacionalitzat.

Serà pel bé de tots revertir quan abans aquesta situació.

T'ha agradat aquest artícle? Comparteix-lo

Subscriu-te al butlletí d’El món de demà i rep cada quinze dies el nostre sumari d’articles.