Creixent malestar urbà i protestes socials al 2021

El món el 2021, després d’haver estat travessat per una pandèmia global que encara no hem superat, veurà créixer el malestar social com a conseqüència d’un important aprofundiment de desigualtats ja existents. Aquest malestar es manifestarà de manera especialment intensa a les ciutats, on s’han concentrat més del 90% de les morts per COVID-19, segons Nacions Unides. L’espai urbà, trasbalsat per l’impacte de la pandèmia, passarà de tenir els seus espais públics buits, carrers deserts, comerços tancats o llocs de treball abandonats, a mostrar les ferides que s’han anat configurant després de dècades d’un urbanisme funcionalista, un progressiu desmantellament de l’Estat del benestar i la irresponsabilitat institucional enfront del canvi climàtic.

Aquestes ferides es manifesten de múltiples formes: segregació territorial, exclusió social, precarietat en l’habitatge, manca d’igualtat d’oportunitats, discriminació, desigualtats de gènere, bretxa digital, contaminació… Les societats urbanes, fràgils encara després de la crisi del 2008, difícilment podran fer front a les conseqüències de la crisi social i sanitària causada per la COVID-19 sense unes polítiques públiques que contribueixin a superar alguns dels seus pitjors impactes, ni tampoc sense la implicació del teixit veïnal i comunitari.

Si les institucions no donen continuïtat a les mesures d’emergència adoptades durant el 2020, al mateix temps que treballen per a desenvolupar polítiques post-pandèmia que contribueixin a donar una resposta a llarg termini a les vulnerabilitats dinamitades per la COVID-19, difícilment serà possible contenir el malestar social

Durant la primera onada de la pandèmia, les institucions governamentals (locals, regionals i nacionals) van adoptar una sèrie de mesures que van permetre contenir els primers efectes de la crisi. Es van prohibir talls de serveis bàsics, aturar desnonaments, assegurar cistelles bàsiques d’aliments, oferir ajuts al sector econòmic i cultural… Amb aquestes mesures ha estat possible donar una primera resposta a les necessitats dels diferents col·lectius. Però, un cop transcorregut el primer estadi d’emergència i finalitzat el període de vigència d’aquestes mesures, acabem l’any amb tots els ingredients necessaris perquè es produeixi un esclat de protestes socials. Els problemes van quedar congelats durant uns mesos, però el 2021 es manifestaran amb tota la seva plenitud. Si les institucions no donen continuïtat a les mesures d’emergència adoptades durant el 2020, al mateix temps que treballen per a desenvolupar polítiques post-pandèmia que contribueixin a donar una resposta a llarg termini a les vulnerabilitats dinamitades per la COVID-19, difícilment serà possible contenir el malestar social.

Si bé és cert que el 2020 també va veure proliferar algunes protestes, aquestes van estar impulsades principalment per moviments d’extrema dreta que es negaven a acceptar les restriccions derivades de la pandèmia. En l’altre extrem de l’arc ideològic, també es va produir una nova onada de protestes urbanes vinculades al moviment #BlackLivesMatter a ciutats com Portland, Chicago, Londres, París o Berlín contra la discriminació envers les persones afrodescendents. A diferència d’aquestes manifestacions, marcades pel seu caràcter ideològic o identitari respectivament, el 2021 predominaran les protestes motivades per necessitats de caràcter material.

La pandèmia ha posat de manifest la interrelació entre el dret a l’habitatge i el dret a la salut (tenir una casa ha estat la condició indispensable per a poder confinar-se i protegir-se de contagis) i ha evidenciat la centralitat de l’habitatge en la possibilitat de tenir una vida digna

L’àmbit que probablement veurà un increment més significatiu de protestes en els propers mesos serà el protagonitzat pels activistes a favor d’un habitatge digne. El 2021 s’iniciaran centenars de processos de desnonament a tot el món que reactivaran un moviment que, des de la crisi del 2008, ha anat anant guanyant cada vegada més força política. La pandèmia ha posat de manifest la interrelació entre el dret a l’habitatge i el dret a la salut (tenir una casa ha estat la condició indispensable per a poder confinar-se i protegir-se de contagis) i ha evidenciat la centralitat de l’habitatge en la possibilitat de tenir una vida digna. Segons l’OCDE, un de cada quatre europeus destina més del 40% dels seus ingressos a sufragar les despeses de la llar. Aquesta realitat té implicacions molt importants per a les persones pel que fa als barris on podran viure, els equipaments i serveis als quals tindran accés, el temps que trigaran a anar a la feina i la capacitat per a fer front a altres tipus de despeses indispensables per al desenvolupament humà (educació, cultura, esports, lleure). Durant la pandèmia, governs de diferents indrets del món han coincidit en l’adopció de mesures dirigides a protegir el dret a l’habitatge (suspensió de desnonaments, alberg per a les persones sense llar, moratòries per al pagament del lloguer o les hipoteques, prolongament dels contractes de lloguer…). La seva suspensió generarà enormes dificultats de supervivència i donarà peu a noves onades de mobilitzacions a favor de l’habitatge.

Si la crisi financera del 2008, d’arrels marcadament urbanes, va afectar especialment la classe mitjana i baixa i va expressar-se a través de l’habitatge, el malestar originat per la COVID-19 serà més transversal i podria conduir potencialment a protestes més àmplies protagonitzades per diversos col·lectius. Caldrà esperar al proper 8 de març per veure si el moviment feminista és capaç d’articular demandes concretes després d’un any especialment intens per a les dones, que han tingut un paper clau durant la pandèmia assegurant l’economia de les cures en l’àmbit sanitari, domèstic i de neteja. Que han vist incrementar el risc de ser sotmeses a situacions de violència de gènere durant el confinament. I que han quedat atrapades en la lògica d’un teletreball incapaç de garantir la ja difícil conciliació familiar.

El moviment ecologista, representat en bona mesura actualment per la plataforma de base #FridaysForFuture, també trobarà arguments en la crisi de la COVID-19 per a reforçar les seves protestes a les 7.500 ciutats on té grups de suport. Hi ha estudis que apunten al vincle entre les pràctiques humanes d’alteració del medi ambient i l’increment de pandèmies. Després d’un any d’important davallada de protestes ecologistes per les restriccions existents, el 2021 pot ser un moment idoni per a exigir polítiques i compromisos institucionals que permetin avançar cap a una major justícia climàtica. Altres sectors, com el sanitari, l’econòmic o el cultural, també podrien canalitzar el seu descontentament en mobilitzacions socials o accions de pressió després de mesos de pèrdues econòmiques i sobrecàrrega professional.  Però no és probable que aquestes accions tinguin l’abast global de les expressions anteriors.

El món el 2021 oferirà un escenari de reconstrucció que hauria de permetre revisar polítiques per tal de sortir de la crisi de la COVID-19 dotats de major resiliència col·lectiva. I, mentre les demandes socials s’articulen de forma diversa, les institucions hauran de calibrar bé les necessitats dels diferents col·lectius per tal de prioritzar la construcció del bé comú

És d’esperar que, en cadascun d’aquests casos, les estratègies utilitzades per fer arribar les demandes a les institucions divergeixin significativament. Mentre que, en alguns casos, els carrers seran l’espai d’expressió fonamental, en d’altres, la possibilitat de dialogar de manera directa amb els responsables polítics substituirà el debat públic per negociacions bilaterals. Paral·lelament, en els barris i espais urbans històricament orfes de suficients polítiques públiques, les dificultats socials portaran a reforçar dinàmiques d’auto-organització comunitària i a l’enfortiment de la solidaritat veïnal.

En qualsevol d’aquests casos, el món el 2021 oferirà un escenari de reconstrucció que hauria de permetre revisar polítiques per tal de sortir de la crisi de la COVID-19 dotats de major resiliència col·lectiva. I, mentre les demandes socials s’articulen de forma diversa, les institucions hauran de calibrar bé les necessitats dels diferents col·lectius per tal de prioritzar la construcció del bé comú. De la mateixa manera, serà cabdal vetllar perquè les veus d’aquells col·lectius o grups d’individus que no sempre tenen condicions per a organitzar-se políticament (persones sense llar, migrants -especialment les dones-, venedors de l’economia informal, persones amb feines precaritzades…) siguin tingudes en compte en la definició de les polítiques post-pandèmia.

Ser capaços de prestar atenció a les vulnerabilitats que, fins i tot en un context de creixents protestes, seguiran sense articular una veu pròpia és probablement un dels majors reptes del 2021 i dels anys que seguiran.