El mirall de Ciutat de Mèxic
El 1950 l’Àrea Metropolitana de Ciutat de Mèxic ocupava la meitat de l’Àrea Metropolitana de la Barcelona actual. Avui a Ciutat de Mèxic hi caben 12 Barcelones. L’augment de població, resultant de la migració i una alta taxa de natalitat, va provocar un creixement territorial excepcional que va fer expandir la Ciutat de Mèxic fins a trenta-cinc vegades en setanta anys. Aquesta expansió, però, no es pot entendre sense un urbanisme d’autoconstrucció i els assentaments no planificats que conformen el 60% de la ciutat actual. Les anomenades colònies populars.
Aquesta falta de planificació va causar una pèrdua important d’espais verds i va deixar en segon pla l’espai públic. En una ciutat on hi ha districtes amb un índex de desenvolupament humà tan alt com el de Suïssa i d’altres que en tenen un de similar al del Perú o Algèria (0.74), la renda marca una diferència radical d’accés a l’espai públic. Al districte Miguel Hidalgo hi ha 40m2 d’àrees verdes per habitant –amb nombroses rambles, passejos peatonals, parc infantils i espais de joc– i a Tláhuac només 4m2. Hi ha barris pobres com Iztapalapa on un infant ha de caminar 45 minuts per arribar a un espai obert on jugar. L’acumulació de riquesa i la inseguretat també ha derivat, en alguns casos, en una abolició radical de l’espai públic a partir dels anomenats “fraccionaments”: barris blindats, concebuts des de l’àmbit privat, amb serveis de seguretat i espais comuns propis.
Una de les paradoxes de la pandèmia és que ha permès la recuperació, amarga i provisional, però també estranyament nostàlgica, d’espais públics
La falta d’espais habilitats als barris populars, però, no significa que no hi hagi un ús col·lectiu de la via pública. El mateix carrer s’omple al matí de carretons on venen cafè i esmorzar per la gent que va a treballar, convertint-se el migdia en tianguis (mercat setmanal), que el desmunten abans que els infants surtin de l’escola. A la tarda, els veïns es congreguen en assemblees, llencen des dels balcons monedes als mariachis que circulen, s’hi veuen processons, al vespre hi pengen pinyates per celebrar aniversaris o fins i tot instal·len rings de lucha libre.
L’apropiació contingent de l’espai públic no és l’única. Al Paseo de la Reforma, l’avinguda més emblemàtica de la ciutat, el 2015 va aparèixer un nou fenomen: des que els familiars dels 43 estudiants desapareguts van col·locar una escultura per denunciar la violència d’estat, l’apropiació de l’espai públic ha pres la forma d’antimonumentos: estàtues simbòliques que la ciutadania col·loca sense demanar permís. Un exercici de memòria col·lectiva que, davant l’absència d’espais institucionals, ocupa l’espai públic com a record constant que hi ha víctimes i famílies que encara no han rebut justícia. L’últim antimonumento va ser instal·lat per mares de víctimes de feminicidis el 8 de març de 2019.
Aquest procés d’apropiació ciutadana ha propiciat, des dels 2000, diversos esforços públics i programes d’intervenció per recuperar, regenerar i crear espais públics. Es van crear avingudes peatonals al centre històric com a eina de repoblació i foment del turisme local, com l’Avinguda Madero. I han nascut iniciatives com Peatoniños, a Iztapalapa i altres barris populars, per crear carrers de joc temporals com a primer pas per conquerir l’espai públic.
A Ciutat de Mèxic, la vida pública s’obre camí sense un espai públic concebut amb aquest objectiu. A ciutats com Barcelona – on les rambles i les places son part estructural, espais públics que donem per fet – estem assistint, en canvi, a un procés invers. Disposem d´espai públic planificat, però el seu ús ha quedat, en cada cop més zones emblemàtiques, gairebé reduït a l’ús turístic i comercial. Aquest és el cas de la Rambla: més de 100 milions de persones hi passen anualment, però els barcelonins l’evitem i esquivem. De les 646 persones que hi ha empadronades es calcula que no hi viuen més de 200.
Lorca va definir la Rambla com “la calle más bonita del mundo”, no per les floristes i els palauets. Tampoc per la seva font. Ho va fer per la seva diversitat radical, pel seu esperit mestís i per la seva capacitat per absorbir discursos: el de la moral, el discurs del sexe, el dels diners i el de la rauxa. La Rambla com a lloc de trobada per reclamar drets, per comentar el futbol amb desconeguts, per comprar roses i diaris, per buscar gresca o senzillament per ramblejar, que no és altra cosa que badar, amunt i avall, per la Rambla, sospitant que tard o d’hora ens trobarem amb l’imprevist. Així era la Rambla.
Una de les paradoxes de la pandèmia és que ha permès la recuperació, amarga i provisional, però també estranyament nostàlgica, d’espais públics que en els últims temps havien expulsat els seus usuaris naturals, en aquest cas els barcelonins, per la preeminència gairebé absoluta dels usos turístics i comercials. Usos que encareixen i enrareixen la vida quotidiana, que la deformen i mixtifiquen, convertint el que va ser un centre neuràlgic polièdric, transversal, interclassista i bàsicament peatonal, en un decorat per turistes.
La lluita pel dret a la ciutat des de diferents trinxeres: uns per recuperar l’espai públic existent que sembla que ja no ens pertany i d’altres per crear-lo a partir d’usos existents. Mentre que a Mèxic no es pot entendre l’espai públic sense parlar de desigualtat, a Barcelona els usos de La Rambla són indestriables de processos de turistificació massiva, expulsió residencial i capital global. Per tal de que els barcelonins tornin a La Rambla caldran polítiques integrals –no només sectorials i espacials– que abordin aquests processos, posant el dret a l’habitatge i la planificació d’usos al centre.