La Rambla de Diògenes

La pandèmia ha tallat en sec la riuada de turistes. Com una riera del Maresme després de la llevantada setembrina, la Rambla té la llera buida i les ribes atapeïdes de restes encallades. Quioscos, fanals, seients i paviments de molt diverses èpoques i estils han sedimentat al llarg d’un curs que, de forma insòlita, ha quedat al marge de la massiva reurbanització de la Barcelona post-olímpica. El carrer més cosmopolita de la capital catalana, potser un dels més famosos del món, s’ha convertit en una figura decadent, solitària i envoltada de trastos vells. Un cas clar del síndrome de Diògenes. No només per l’acaparament compulsiu d’objectes que la resta de la ciutat rebutja, sinó també per un patró de conducta clarament antisocial, que l’ha portat a l’aïllament voluntari dels seus veïns més immediats. Es tracta d’un trastorn transitori o d’una condició irreversible? Tornaran les torrentades turístiques o som davant l’anunci d’una Barcelona més plàcida, més local, més veïnal? Quin és el futur de la Rambla?

Potser no cal un concurs internacional per concloure que a la Rambla li sobren obstacles visuals o circulatoris. N’hi ha prou amb exercir les competències municipals per desembussar-la

La pregunta és un fangar on successius governs han defugit endinsar-se. Durant el segon mandat de l’alcalde Hereu, el Tinent d’Alcalde d’Urbanisme, Ramon García-Bragado, ja va anunciar amb solemnitat que l’Ajuntament reformaria la Rambla. No va passar. La mateixa promesa incomplerta faria Antoni Vives, càrrec homòleg durant el mandat de l’alcalde Trias. Molt soroll per no res. No va ser fins al primer govern de l’alcaldessa Colau que per fi es va convocar un concurs internacional per decidir el futur de la Rambla. Així resolia la regidora de Ciutat Vella, Gala Pin, el dilema sobre quina de les dues principals urgències de la ciutat, encarnades en les dues principals artèries del seu districte, calia prioritzar. La Via Laietana expressa el conflicte entre mobilitat privada i salut pública; la Rambla, les lesions que turisme i gentrificació infligeixen sobre la vida de barri. Potser el centre històric és el lloc més emblemàtic on emprendre la segona batalla, però no hi ha dubte que hagués estat més fàcil guanyar la primera.

Tal i com sostenia Xavier Monteys, potser no cal un concurs internacional per concloure que a la Rambla li sobren obstacles visuals o circulatoris. N’hi ha prou amb exercir les competències municipals per desembussar-la. Però la convocatòria volia anar més enllà d’una neteja de cutis convencional. Per primer cop, el consistori es plantejava una intervenció holística i participativa, més preocupada pel procés que pel producte final. No es tractava d’executar un projecte clàssic de transformació física —centrat en el hardware—, sinó de desplegar una estratègia innovadora per tornar-li la vida —el software—. Fins i tot s’acceptava la possibilitat de concloure que no calia tocar res, tal i com van fer Anne Lacaton i Jean-Philippe Vassal el 2002, quan van guanyar el concurs per a la reforma del Palais de Tokyo, a París. En realitat, la recerca de vida a la Rambla era gairebé tan ambiciosa com a Mart. D’una banda, es pretenia arrelar el veïnat amb mesures de fertilització de l’habitatge assequible, el petit comerç i els equipaments de proximitat. De l’altra, es volia millorar l’oferta cultural per tornar a atreure la resta de barcelonins i la gent de comarques. Per últim, calia ordenar i temperar l’activitat turística, un objectiu ben quimèric quan es vol compatibilitzar amb l’ampliació de la Fira, el port i l’aeroport.

Per respondre al repte, l’equip que va guanyar el concurs, kmZERO, va desglossar la seva proposta en dos fronts diferenciats. El d’«urbanització» ha d’atendre a les solucions arquitectòniques —el hardware—; el d’«estratègies», ha de desenvolupar les mesures necessàries per garantir la mixtura social i funcional de la Rambla i el seu entorn —el software. El primer front substituirà paviments, renovarà el mobiliari urbà, reordenarà quioscos i terrasses i reduirà carrils de circulació. Ja té assignat un pressupost de més de quaranta milions d’euros i està previst que comenci ben aviat. No és un front gens aliè al funcionament de la maquinària municipal. La probable troballa de restes arqueològiques o les discrepàncies entre departaments com la Regidoria de Mobilitat, l’Institut Municipal de Mercats o el Districte de Ciutat Vella poden causar sobrecostos i endarreriments, però cap entrebanc que tècnics i funcionaris no estiguin acostumats a resoldre.

Si la voluntat política no és capaç de greixar la màquina consistorial i desviar-la de les seves pesades inèrcies, la reforma anticipada del hardware no farà més que empitjorar el software

El segon front, però, té un pronòstic menys esperançador. L’Ajuntament arriba tard, molt tard. Amb prou feines queda un miler de veïns que visquin de forma permanent a la Rambla i només una trentena d’ells conserva lloguers de renda antiga, a preus protegits de l’especulació. Per la seva banda, les botigues de proximitat han patit una escabetxada devastadora, fins i tot dins de recers públics com la pròpia Boqueria. Ja no n’hi ha prou amb salvar el comerç i l’habitatge existents; caldria reproduir-los de nou. Per aconseguir-ho, no es pot comptar massa amb l’obligació de reservar un 30% d’habitatge protegit a les finques noves o rehabilitades; ha quedat tocada de mort pel Decret Llei 17/2019 que acaba d’impulsar la Generalitat. La competència municipal del tanteig i retracte podria servir per adquirir habitatges privats i afegir-los al parc públic, però és una via costosa que no compta amb fons assignats. També es podria delimitar l’entorn de la Rambla com una àrea de conservació i rehabilitació que impediria la compravenda especulativa d’immobles en mal estat, però això requereix equips municipals de gestió que tampoc s’han designat. El mateix problema de recursos humans comportaria imposar contribucions especials per gravar les propietats i retenir les plusvàlues derivades de la millora del carrer. Per sort, sembla que s’està estudiant una modificació del Pla General Metropolità per protegir l’ús d’habitatge principal, però no és fàcil que estigui operativa quan comencin les obres.

Tot plegat fa pensar que la de la Rambla és una reforma de dues velocitats. El front d’«estratègies» va molt per darrere del d’«urbanització». Si la voluntat política no és capaç de greixar la màquina consistorial i desviar-la de les seves pesades inèrcies, la reforma anticipada del hardware no farà més que empitjorar el software. Un cop més, l’embelliment entotsolat de l’espai públic encarirà habitatges i comerços. Guanyaran propietaris, hotelers i restauradors, però la vida de barri no florirà. Serà com si, en lloc d’ajudar la persona amb síndrome de Diògenes, els serveis municipals es limitessin a buidar i netejar el seu pis. Alguns ho celebraran. El principal obstacle per tractar aquest síndrome és que els afectats no solen tenir consciència del seu problema i rebutgen l’ajuda social. Certament, hi haurà qui prefereixi una Rambla global o «cosmopolita» abans que una Rambla plàcida, local i veïnal. Val la pena recordar que Diògenes de Sinope, el filòsof grec que dóna nom al trastorn psíquic, va ser el pare del cosmopolitisme. Afirmava que era ciutadà del món —kosmos— abans que d’una ciutat —polis— en particular. La seva postura, desenvolupada pels estoics com una moral inclusiva, basada en el respecte mutu, la tolerància i la interdependència, desemboca en la fraternitat còsmica i la hospitalitat universal. I no es pot ser fraternal quan et fan fora de casa. Tampoc es pot ser hospitalari quan no es té una llar.