Entendre per a proposar

Recordin l’últim àpat de Nadal i després comparin-lo amb un de fa 25 anys. Al món d’ahir els meus pares i els meus oncles portaven vins, postres, aperitius i havien comprat el gall dindi que cuinava l’àvia. Ara els meus cosins i jo no solament apareixem a la casa de torn, sinó que ens enduem les croquetes i els torrons que sobren. Som –els meus cosins mil·lennials i jo, baby-boomer– una generació de mimats? Hem viscut en l’estat del comfort i no sabem esforçar-nos pel nostre futur? O vivim en la precarietat eterna i no en la seguretat dels nostres pares?
Preguntes com aquestes han ocupat mil i una converses, intentant desxifrar si el fet que absolutament ningú no tingui segona residència respon a un canvi cultural en el qual accedir és molt més important que posseir o si respon a una adaptació al mercat impossible de l’habitatge. Intentant desxifrar si té cap sentit enfadar-se amb el meu cosí de 24 anys perquè ha deixat la universitat quan hem assumit que comptar amb una llicenciatura no és garantia de res. (Garantia, quina paraula més llunyana…).

Canvi d’època

La incomprensió envers les generacions joves no és un fenomen nou, però existeix la sospita que aquesta vegada sigui una mica diferent i ens tocarà alguna cosa més que una adaptació cultural. La crisi del 2008 va evidenciar que ens hem instal·lat en un canvi d’època més que en una època de canvis. El capitalisme digital i la democràcia sense intermediació poden suposar fenòmens de tal magnitud, que ens obliguin a repensar regles i a ajustar les bases de moltes de les polítiques públiques. Això afecta sobretot les noves generacions perquè al món occidental s’ha trencat la idea lineal de progrés: saber que les noves generacions viurien millor que els seus antecessors.

Al món occidental s’ha trencat la idea linial de progrés: saber que les noves generacions viurien millor que els seus antecessors

Però per a proposar noves polítiques dirigides a disminuir la bretxa generacional ens sembla essencial entendre una mica millor a què ens referim quan parlem dels mil·lennials. Entendre, després proposar. Aquest ha estat el guió del projecte Genera, impulsat per la Fundación Felipe González amb la col·laboració de la Fundació la Caixa i altres institucions. Hem publicat ja tres estudis disponibles al web www.fundacionfelipegonzalez.org/genera. El primer detalla els indicadors reals de benestar i progrés de cada una de les generacions en un conjunt de països. El segon retrata les aspiracions de la generació mil·lennial a Espanya. El tercer compara aquesta generació a més de 20 països i ens indica que, probablement, som davant de la primera generació global de la història.
Són estudis sobre condicions reals, aspiracionals i comparatius que ens mostren una primera fotografia per entendre a què ens referim quan parlem de mil·lennials. Però en paral·lel a aquesta capacitat més gran de comprensió –necessària–, no seria sobrer que els qui s’ocupen de governar els nostres assumptes col·lectius comencessin a pensar polítiques destinades a tancar aquesta bretxa generacional i estructural.
Existeixen com a mínim tres conjunts de polítiques orientades a proveir més seguretat en un món on la incertesa ha de ser entesa com una variable donada:

1. Polítiques destinades a crear una millor distribució i accés a la riquesa, que està molt més desigualment repartida que la renda (també en termes generacionals).
2. Dades: explorar com monetitzar-les en un món de feina escassa i d’ús monopolístic per als que sí que hi guanyen diners. S’imaginen que Facebook pagués els propietaris de les dades (principalment joves) que són base del seu negoci?
3. Serveis per poder accedir, que incloguin formació en capacitats transversals –inexistent en el nostre sistema– i polítiques més valentes en guarderies o accés a l’habitatge.
   Que tot això sigui absent del debat públic i que sigui objectivament difícil definir polítiques innovadores amb les inèrcies creades, no és motiu suficient per no intentar provocar la conversa i de passada allunyar-nos d’aquesta simplificació emocional en la qual s’ha convertit allò que alguna vegada coneguérem com a política.