Entendre i governar el món que ve

Daniel Innerarity
Catedràtic de Filosofia Política, investigador Ikerbasque a la Universitat del País Basc i professor a l’Institut Europeu de Florència. Autor de "Política para perplejos" i "Comprender la democracia"

Quan a un el conviden a parlar del futur, el protocol d’aquests actes aconsella començar agraint la invitació; ho faré, encara que no sé si l’encàrrec d’identificar el món que ve és més una mala jugada que una mostra de generositat. De tota manera, recórrer a un filòsof per a mirar d’escodrinyar el futur és d’allò més recomanable; no perquè gaudim d’una especial capacitat d’endevinació, sinó perquè hi ha ben pocs professionals que estiguin tan disposats a arriscar la seva escassa reputació fracassant estrepitosament.

Ho faré amb un breu llistat de conceptes i valors que ens poden ajudar, segons el meu parer, tant a entendre el que passa com a organitzar allò que ens passa. I si algú se sent especialment desanimat per la meva vista general, pensi que segurament la culpa és de la dificultat de les coses que caracteritzen el nostre temps i que, si ho hagués descrit millor, probablement les tasques que ens esperen serien encara més complicades. Sempre ens podem consolar pensant que les bones descripcions de la realitat –tant de bo aquesta ho sigui– constitueixen la meitat de la solució.

Sintetitzaré la meva anàlisi del que ens espera en deu conceptes o valors que caracteritzen el món que ve: un nombre que des de Moisès ja no és gaire original, i que no constitueix cap catàleg tancat, sinó que és el resultat casual d’un intent d’inventariar les estratègies per comprendre i governar el segle XXI.

Crec que el món es caracteritzarà, es caracteritza ja, per l’acceleració, la incertesa, el coneixement, la sostenibilitat, la pluralitat, la complexitat, la inclusió, la interdependència, l’obertura i la protecció. Adverteixo per endavant que algun d’aquests valors són realitats assentades i altres representen més aviat aspiracions normatives.

1. Acceleració

Que vivim en un món accelerat és una evidència. Només cal veure com tractem de compensar la nostra impotència amb l’agitació, la quantitat de perplexitat que dissimulem fingint una seguretat que no tenim, fins a quin punt darrere de moltes innovacions no hi ha res més que la submissió a un carrusel que reposa allò vell conegut. Aquesta acceleració explica el desfasament enorme que s’està obrint entre el ritme trepidant de les coses i la nostra capacitat per comprendre-les i organitzar-les. El món es divideix ara entre els que es queden paralitzats o fins i tot propugnen una marxa enrere, i els que persegueixen desesperadament adaptar-se al que ve, sense més reflexió i sense ponderar el sentit d’aquest moviment que consideren ineluctable.

2. Incertesa

El segon concepte central en aquesta nova constel·lació és la incertesa. Ens convé reconèixer com més aviat millor que un món en constant transformació deixa de ratificar les certeses que teníem i produeix un nombre més gran d’incerteses de les que fins ara estàvem en disposició de suportar. Aquesta realitat no ha de ser necessàriament una excusa per a la inacció, sinó una invitació a buscar altres formes de gestionar aquesta incertesa com, per exemple, la construcció de confiança (gràcies a la qual ens servim del saber d’altres) o acceptar que com més va més hem de prendre les nostres decisions sense disposar d’una informació completa. És que no pot haver-hi racionalitat quan manquen les raons aclaparadores i el dubte persisteix?

Questions com el canvi climàtic, la governança financera, la robotització del treball… requereixen voluntat política i coneixement expert

 

3. Coneixement

Els grans desafiaments que encarem requereixen una enorme mobilització de coneixement. Qüestions com la lluita contra el canvi climàtic, la governança financera, la robotització del treball, la sostenibilitat del nostre model de benestar o la transició ecològica exigeixen voluntat política i compromís amb certs valors, per descomptat, però molt més encara, conceptes adequats, diagnòstics precisos i coneixement expert. Avançarem poc si els deixem exclusivament en mans dels especialistes, però encara menys si els reduïm a unes vagues apel·lacions moralitzants i no invertim en el coneixement que hem de generar per portar-los a terme.

4. Sostenibilitat

En un context d’acceleració ens manca aquell vell privilegi segons el qual n’hi havia prou amb fer les coses bé en el present per encertar; ara hem d’actuar tenint en compte les repercussions que en el futur tindrà el que fem en el present, de quina manera afecta el medi natural o com repercutirà en aquells que encara no existeixen, però es veuran afectats per les nostres decisions actuals.

Sostenibilitat vol dir que no n’hi ha prou amb fer les coses bé, sinó que cal anticipar un judici futur que no ens proporcionaran ni els actuals votants ni els actuals rendiments. Els nostres debats més interessants giraran entorn dels riscos que estem generant, les precaucions que hem d’adoptar o el nivell d’ignorància que podem acceptar com a inevitable. No podem seguir consumint futur d’una manera tan irresponsable; així, les nostres institucions han d’estar dissenyades precisament perquè els interessos futurs siguin inclosos en les nostres decisions actuals.

5. Pluralitat

La majoria dels nostres conceptes, institucions i processos de decisió no estaven pensats per reflectir tanta diversitat com hi ha avui a les nostres societats. Els modes jeràrquics i verticals d’organitzar la convivència són inapropiats per a societats d’intel·ligència distribuïda, que no entenen el seu pluralisme com un inconvenient, sinó com un valor, que estan cada vegada més acostumades a l’articulació horitzontal de les nostres relacions i on són de molt escassa utilitat les ordres sense legitimitat o les institucions polítiques que impliquin verticalitat i submissió.

El món, Europa especialment, necessita avançar en integració perquè com més va compartim més riscos i oportunitats; ara bé, tant dins dels Estats com a les institucions comunes transnacionals, aquesta integració només és possible com a integració diferenciada, sobre la base de diferències reconegudes. Equilibrar adequadament la construcció del que és comú i l’afirmació de l’especificitat serà una tasca apassionant, tant per als que l’han de pensar com per als que l’hagin de portar a la pràctica.

6. Complexitat

Fa anys que insisteixo en la idea que els nostres conceptes a l’hora de pensar el govern en tots els àmbits no estan a l’altura de la complexitat del món que hem de governar (i tractant de pensar algunes claus per superar aquest desfasament). És cert que avui les batalles les guanyen els qui ofereixen una explicació simplificadora i alguna il·lusió reconfortant. Però alhora els enfocaments binaris, simplificadors i fortament ideologitzats es mostren completament inadequats per dur a terme les grans transformacions que suposen l’elaboració de diagnòstics compartits, negociacions entre molts actors i estratègies complexes de transició.

Els modes jeràrquics i verticals d’organitzar la convivència són inapropiats per a societats d’intel·ligència distribuïda, que entenen el pluralisme com un valor

Potser l’agitació a què abans em referia revela la nostra profunda incapacitat per canviar res. Crec que, malgrat les aparences o el seu èxit momentani, aquest no és un món per als oportunistes, i que hi ha un altre tipus de lideratges que tant la gravetat dels nostres reptes com aquesta part menys sorollosa de les nostres societats estan demanant.

7. Inclusió

La gran inquietud d’una societat democràtica se centra a esbrinar si estan representats adequadament tots els interessos afectats per les nostres decisions, si les nostres pràctiques polítiques estan excloent injustament algú i com podem incloure’l. I referent a això crec que estem davant un quàdruple repte d’inclusió: cal incloure els nostres veïns i les generacions futures en els nostres processos de decisió; cal facilitar la participació de la dona en la vida política i hem de considerar la naturalesa com un subjecte polític. La representació electoral, tal com la coneixem, no permet fer-se càrrec dels problemes transfronterers o distants en el temps, ni integra prou les dones, ni articula allò relatiu al medi ambient. Democràcia transnacional, democràcia intergeneracional, democràcia paritària i democràcia ecològica podrien ser els noms d’aquesta inclusió que les nostres democràcies haurien de fer amb les corresponents innovacions institucionals.

8. Interdependència

La realitat d’un món interdependent dona lloc a una configuració social molt diferent d’aquella en la qual estàvem acostumats a conduir-nos: una nova realitat que contradiu el principi clàssic de la sobirania i té a veure amb l’emergència de béns comuns (i mals també comuns). Tot plegat ha de ser governat d’alguna manera, però encara no tenim ni els conceptes ni les institucions apropiades. El món d’interdependències, mobilitat i comunicació ja no és una mera juxtaposició de sobiranies. L’espai mundial es dibuixa avui en termes més incerts.

Encara que ara visquem un moment de replegament, aquesta tendència és molt més feble que els beneficis d’una obertura ben gestionada

Les nostres inseguretats són compartides i la seva gestió encaixa malament amb la idea massa simple de la seguretat nacional. A mesura que el món es fa més interdependent augmenten els costos de la sobirania, i les lògiques de competició han de ser substituïdes per jocs de cooperació. Determinades coses que van tenir el seu moment de glòria (com els Estats sobirans i tots els seus corresponents atributs) no sobreviuran si no emprenen una profunda transformació per gestionar-ne millor la diversitat interna i posar en joc recursos comuns de cara a una major cooperació.

9. Obertura

Un nou antagonisme està apareixent en el paisatge polític i substitueix en bona mesura altres que fins ara ens servien d’orientació: allò tancat i allò obert. El principal eix de confrontació ideològica sembla ser el que oposa el tancament (el rebuig de l’altre, de l’intercanvi, de la coexistència, de la solidaritat) a l’obertura (el desig d’una major integració europea, l’afavoriment del comerç internacional o la consideració més aviat positiva de la globalització). Probablement aquest nou antagonisme no substituirà del tot altres com el de dreta i esquerra; més aviat s’hi superposarà i donarà lloc a combinacions inèdites i aliances que ja han començat a sorprendre’ns. Encara que ara visquem un moment de replegament, la meva hipòtesi és que aquesta tendència és molt més feble que els beneficis d’una obertura ben gestionada, que –per cert– encara no ha tingut lloc per aquest motiu grans sectors socials viuen l’obertura global com una amenaça.

10. Protecció

Vivim en una globalització sense contrapartida social i això explica que sigui experimentada per molts fonamentalment com una amenaça. Ens trobem al mig d’una alternativa que és clarament insatisfactòria, obligats a triar entre globalistes que no surten de les seves velles receptes de lliure canvi i l’instint proteccionista que confon amb poca traça els interessos propis amb els interessos més immediats. La meva hipòtesi és que no aconseguirem superar aquest moment en què semblen guanyar els partidaris de tancar-se, aquesta voluntat de protecció que s’està desplegant irracionalment, amb l’exclusió de l’altre i maximització de l’interès propi, mentre no construïm una societat que tingui cura i protegeixi, cosa que ja no pot realitzar-se amb els vells instruments.

T'ha agradat aquest artícle? Comparteix-lo