Xarxes socials i autonomia de la política

Professora de Ciència Política a la UOC. Investiga sobre mitjans digitals i opinió pública. El seu article més recent, publicat al "International Journal of Public Opinion Research", reflexiona sobre l’erosió que Facebook provoca en l’agenda pública

No hi ha dubte que les xarxes socials han contribuït a democratitzar l’espai públic i la presa de decisions. Avui, gràcies a les xarxes, els ciutadans podem compartir informació, opinions, i participar en el debat públic al marge dels intermediaris tradicionals (mitjans de comunicació i partits polítics). Les xarxes ens han donat poder per participar en tots els processos de producció d’informació i han reduït dràsticament els costos de participar en el debat públic. Qualsevol ciutadà avui pot intervenir en la creació de notícies i tenir veu en l’espai públic, fet que ha contribuït a multiplicar el nombre de veus que concorren en la discussió pública, a augmentar la diversitat d’opinions i punts de vista i, en definitiva, a eixamplar els límits del debat públic.

Més poder als ciutadans

Aquesta radical democratització de l’espai públic ha comportat un empoderament de la ciutadania i un augment del poder relatiu dels ciutadans davant dels polítics, cosa que ha contribuït a reequilibrar a favor dels primers una relació molt asimètrica. Tot i que els beneficis d’aquesta radical transformació són molts, donant més poder als ciutadans, les xarxes també poden dificultar el procés de presa de decisions democràtic de diverses maneres.

Com que són espais personalitzats on la informació flueix subjecta a diversos processos de selecció (per algoritmes i vincles socials) adaptats a cada usuari, poden contribuir a fragmentar l’espai públic, a crear bombolles informatives o càmeres de ressò –on els usuaris només estarien exposats a idees similars–, a la difusió de notícies falses, i a l’adopció d’opinions per processos de difusió i influència social i no de deliberació. Tot això podria aprofundir les divisions socials, comprometre la qualitat de les opinions, dificultar la coordinació d’interessos al voltant d’objectius comuns, i reduir la capacitat de bastir acords d’ampli abast.

La democràcia és negociació i pacte, i això requereix posar la política a recer dels focus

Tots aquests efectes potencials de les xarxes socials (fragmentació, polarització, desinformació, influència social) són els que ja coneixem i tenen en comú que dificultarien la presa de decisions democràtica a través del seu impacte disgregador en els electorats.

No obstant això, les xarxes també poden dificultar els processos de decisió democràtics directament a través del seu impacte en els agents que prenen les decisions –els polítics–, un aspecte que ha estat molt menys explorat en la literatura especialitzada.

El paper de la distribució

Amb les xarxes, i les tecnologies digitals en general, hem passat d’un sistema centralitzat de distribució de la informació, on els mitjans de comunicació tradicionals i els polítics filtraven la que arribava al públic, a un de descentralitzat, en el qual els ciutadans tenen un paper actiu en la distribució de la informació. Com a resultat, ha deixat de ser certa una màxima que garantia a la política una certa autonomia enfront de les pressions socials i els interessos espuris: la que els representants elegits democràticament decidien quina informació volien compartir amb el públic.

A l’era de les xarxes, els polítics han perdut capacitat per fixar els temes importants i el seu ritme de discussió –poder sobre l’agenda política– perquè la informació escapa al seu control i circula en temps real. Les xarxes també faciliten una vigilància contínua del procés de decisió, visibilitzant opinions discrepants en tots els moments d’aquest procés. A més, amb la reducció dels costos de comunicació, les xarxes indueixen els polítics a fer més visibles (i també més controlables) les seves accions a la ciutadania.

Aquesta pèrdua d’autonomia de la política davant la ciutadania podria comprometre la qualitat de les decisions. Encara que avui els ciutadans disposen de més informació que mai per controlar els governants, les xarxes no han eliminat les asimetries informatives entre polítics i ciutadans, derivades de la seva (diferent) posició estructural. A l’era de les xarxes, continua sent cert que els ciutadans no disposen de tota la informació per valorar si els governants han pres la decisió correcta –la que millor defensa els seus interessos– perquè desconeixen les alternatives i altres detalls de l’estructura de decisió que poden condicionar. Sense aquest coneixement, resulta difícil determinar si els mitjans escollits són els més adequats per assolir els fins perseguits. A més, podrien existir altres raons que farien els ciutadans poc aptes per supervisar la coherència entre mitjans i fins en el procés de decisió, com la propensió a descomptar massa el futur (miopia) o preferir coses diferents en moments diferents del temps (inconsistència temporal de les preferències), problemes que s’han demostrat molt persistents en el procés de presa de decisió individual.

Una excessiva visibilitat de la política també pot dificultar la possibilitat de pactes i acords transaccionals, ja que per assolir acords els partits han de poder tenir llibertat per explorar alternatives i fer propostes que satisfacin als seus rivals polítics, quelcom molt difícil si estan sota la lupa dels seus seguidors.

Polarització política

Finalment, la pèrdua d’autonomia de la política podria obstaculitzar la possibilitat d’arribar a acords indirectament, a través d’augmentar la polarització política. Estant més vigilats, els polítics tindrien menys oportunitats d’escapar dels costos electorals si es desvien de les polítiques promeses, i per evitar-los, optarien per elevar els costos de votar a la competència intensificant el conflicte. D’aquesta manera, la polarització seria una estratègia deliberada dels polítics per escapar a la rendició de comptes davant uns electorats cada vegada més informats.

Si coincidim amb Norberto Bobbio en la idea que la democràcia és posar “el poder en públic”, o sigui, fer aflorar a la llum del dia el que està ocult en l’exercici del poder, sense cap mena de dubte les xarxes han contribuït a democratitzar la política. No obstant, la democràcia és també negociació i pacte i això requereix, com a mínim puntualment, posar la política a recer dels focus.

T'ha agradat aquest artícle? Comparteix-lo

Subscriu-te al butlletí d’El món de demà i rep cada quinze dies el nostre sumari d’articles.