Fer-ho des de casa: dret o deure?

Una altra nit al carrer. Ja en van dues, però en Khaled espera que aquesta sigui l’última. Amb l’esclat de la pandèmia el van fer fora de la botiga d’alimentació on treballava des de fa 5 anys, i malgrat haver presentat la seva presol·licitud d’atur davant del Servei Públic d’Ocupació Estatal (SEPE) amb l’ajuda d’un amic que regenta un locutori, ja va camí dels set mesos sense ingressos i no té cap resposta per part d’aquesta administració. Les oficines estan tancades i els telèfons comuniquen. Demà té hora al Casal de Barri del Besòs amb unes noies que diuen que ajuden a fer tràmits per internet amb totes les administracions, però que l’última vegada que hi va trucar tampoc no tenien cites disponibles fins d’aquí a un mes.

“Vet aquí el que hem anomenat bretxa digital i que, en un context d’emergència com l’actual, s’entesta a recordar-nos que la classe social continua sent un factor determinant en la configuració de les nostres oportunitats vitals”

“Fer-ho des de casa” és una opció per a aquelles persones que tenen casa, “fer-ho des de casa” és una opció per a aquelles persones que dins de casa seva compten amb els mitjans tecnològics per fer-ho, i “fer-ho des de casa” és una opció per a aquells que saben fer-ho; vet aquí el que hem anomenat bretxa digital i que, en un context d’emergència com l’actual, s’entesta a recordar-nos que la classe social continua sent un factor determinant en la configuració de les nostres oportunitats vitals.

Segons l’Informe sobre la bretxa digital a la ciutat de Barcelona durant el 2020, publicat per l’Ajuntament de Barcelona i la Fundació BIT Habitat[1], un 62% de les persones enquestades han incrementat l’ús de les Tecnologies de la Informació i la Comunicació (TIC) durant els darrers mesos com a conseqüència de la crisi sanitària de la covid-19. El teletreball, l’educació en línia i l’administració electrònica són les activitats que han liderat aquest increment que, d’altra banda, ha estat lleugerament superior a les zones de renda mitjana, mitjana-alta i alta –en què només un 24% de les persones no van poder teletreballar- que a les zones de renda baixa o mitjana-baixa –en què el percentatge de persones que no van poder teletreballar ascendeix al 56%-.

“Una altra qüestió no menys rellevant en termes d’igualtat d’oportunitats seria saber qui ha assumit els costos d’aquest increment forçat en l’ús de les TIC”

Aquest informe també assenyala que, en quatre anys, les llars de renda baixa han incrementat el seu nivell de connexió del 75 al 91%, reduint a només 6 punts la diferència amb les llars de renda alta. A ningú no se li escapa que una pandèmia que ha fet incrementar el percentatge de teletreballadors al conjunt de l’Estat en 15 punts, que ha forçat el tancament dels centres educatius durant cinc mesos, deixant com a única via de seguiment les classes on-line, i que ha fet de l’administració electrònica l’única porta d’accés als serveis públics per part de la població, ha estat decisiva en la reducció de la barrera d’accés a la tecnologia que assenyala l’informe. Digitalitzar-se o morir, en diríem. Ara bé, una altra qüestió no menys rellevant en termes d’igualtat d’oportunitats seria saber qui ha assumit els costos d’aquest increment forçat en l’ús de les TIC.

“Són moltes les empreses que, en el marc de la implantació del teletreball forçat per la covid-19, s’estan beneficiant d’una reducció de costos fixos que, de manera més o menys espontània, han traslladat a les seves plantilles”

La Blanca n’ha estat una. Des que va començar la pandèmia ja no va a la plataforma. Fa 11 mesos que treballa des de casa i ha hagut d’ampliar els gigues de fibra contractada que, sumats a l’increment que ha patit a la factura de la llum, cada vegada li fan més difícil arribar a final de mes. No es pot queixar. En Gerard, el seu marit, acaba de passar un càncer i és població de risc, però, com que treballa d’autònom per a diverses empreses de repartiment, no ha pogut deixar d’exposar-se al virus en cap moment. Com a mínim ella està protegida. L’altre dia, a la reunió d’equip, va estar temptada de preguntar a la seva supervisora si l’empresa tenia prevista l’aprovació d’algun bonus o ajut per a subministraments de cara als treballadors, però no ho va acabar fent. Li va fer por ser mal interpretada després que els anunciessin que, a conseqüència de la covid-19, l’empresa ha decidit endur-se la meitat de les campanyes que es porten des de la seva plataforma a una nova seu ubicada a Eslovàquia.

No és un cas aïllat. Són moltes les empreses que, en el marc de la implantació del teletreball forçat per la covid-19, s’estan beneficiant d’una reducció de costos fixos que, de manera més o menys espontània, han traslladat a les seves plantilles; d’una major disponibilitat horària dels seus equips a canvi de donar-los més flexibilitat; i d’una ampliació tàcita de les jornades de treball en detriment del temps invertit en desplaçaments. Així ho confirmen les dades de l’informe “El futuro del trabajo: del remoto al híbrido”, recentment publicat pel Capgemini Research Institute[2], i segons el qual el 70% de les organitzacions empresarials considera que els augments de productivitat dels seus empleats durant el tercer trimestre de 2020, gràcies a la reducció dels temps de desplaçament, als horaris de treball flexibles i a l’adopció d’eines de col·laboració virtuals eficaces, s’haurien de mantenir després de la pandèmia.

“L’ombra de l’heroisme és llarga, i si no parem compte aviat a revertir la tendència que “fer-ho des de casa” sigui l’eufemisme de “fes-ho tu mateix”, deixarem moltes persones enrere”

Per aconseguir aquest objectiu, però, l’agenda empresarial, sempre innovadora, tira de clàssics: ampliar els límits de reclutament de talent per incloure una força de treball fluida, com els treballadors autònoms o els treballadors independents; fomentar el treball en equip i la integració entre equips, és a dir, fomentar el control horitzontal; i instal·lar infraestructures digitals robustes per accelerar el treball digital i evitar les interrupcions, altrament conegudes com a sistemes de control de compliment. Ara bé, un control de compliment a domicili i a contra pagament pel que fa als subministraments.

Quan “fer-ho des de casa” deixa de ser una opció per passar a ser una obligació, de la qual depèn l’exercici de drets com l’accés als serveis públics, al treball o l’educació, la classe social importa. Quan deixem de tenir dret a ser atesos pels serveis públics per passar a assumir-ne el deure d’autogestionar-nos les sol·licituds davant l’administració; quan deixem de tenir dret a un treball digne en el qual l’empresa es faci càrrec de proveir els mitjans de producció per convertir-nos en proveïdors de treball i capital; i quan el dret a anar a l’escola se substitueix per l’autoconsum de continguts educatius en línia, s’inverteix la càrrega de la prova en les nostres relacions ciutadanes, laborals i educatives. Esdevenim herois i heroïnes totpoderosos i ens apropem perillosament a un altre clàssic: el famós “do it yourself”.

Ja fa dies que sabem que no tothom té les mateixes oportunitats de base. És més, si alguna cosa ha posat de manifest aquesta pandèmia és la fragilitat humana i la interdependència social que ens caracteritza. D’aquesta, només en podrem sortir més unides. Però l’ombra de l’heroisme és llarga, i si no parem compte aviat a revertir la tendència que “fer-ho des de casa” sigui l’eufemisme de “fes-ho tu mateix”, deixarem moltes persones enrere. Fins i tot aquelles que, avui dia, gaudim del privilegi de comptar amb l’opció de “fer-ho des de casa”.

[1] Ajuntament de Barcelona, BIT Habitat. Gener de 2021. La bretxa digital a la ciutat de Barcelona 2020. Disponible a: https://ajuntament.barcelona.cat/digital/ca

[2] Capgemini Research Institute. Gener de 2021. El futuro del trabajo: del remoto al híbrido. Disponible a: https://www.capgemini.com/es-es/news/informe-el-futuro-del-trabajo-del-remoto-al-hibrido/