Periodisme LED

La redacció d’un diari, i m’imagino que la de qualsevol mitjà de comunicació, té cada dia un moment màgic. És de nit. No cal que s’hagi buidat del tot, encara queden periodistes en algun racó il·luminat acabant un article, potser una crònica política que necessita l’ingredient d’un president entrevistat a darrera hora, potser un partit de tenis en un fus horari austral, queden també els equips de tancament, que la digitalització ha obligat a estirar cap a la matinada (i des de la matinada), o queda algú que a aquella hora parla amb els pares, que viuen lluny, o amb la parella, que quan es trobin dormirà.

És el moment màgic en què pels racons hi ha papers estripats, els diaris del dia amuntegats i desmanegats, de vegades restes de menjar, gots de paper amb un cul de cafè.

Dins de la màgia d’una redacció a darrera hora hi ha també components immaterials. La tensió de tot el dia esbrinant què passa al món, decidint com ho presentes als teus lectors, fent l’esforç mental i intel·lectual d’explicar-ho de la millor manera possible: en l’ambient queden les notícies i les paraules descartades, les que s’han quedat fora del seu moment de glòria, floten com suplents esperant la seva oportunitat. I potser no hi arribarà, perquè l’endamà gairebé tot comença altre cop de zero.

“Aquell caòtic degoteig de redactors venent un per un la mercaderia s’ha acabat, les enriquidores tertúlies del passadís han desaparegut”

Amb tota seguretat la tensió de tot el dia entre notícies en disputa, disputes entre caps i correccions de títols al límit de la guillotina horària generen ions o protons o electrons o newtons perfectament perceptibles.

A la nit es passegen per les taules buides, escuren els cafès inacabats, picotegen les engrunes. Creadors de màgia en una redacció a punt de dormir.

Aquesta màgia fa un any que dorm.

Les redaccions s’han buidat, majoritàriament s’han buidat, els títols ja no es discuteixen, es parlen per WhatsApp. Què et sembla “liquida” en comptes d’”elimina”?

Aquella tempesta diària d’electricitat electrostàtica ha desaparegut.

Ara, al matí, des de casa, els redactors expliquen en una frase la seva agenda del dia, a quina fitxa apostaran els seus newtons. On abans hi havia una màquina de cafè ara hi ha un xat amb caps (i un xat sense caps: una errada pot ser criminal). Si hi ha reunions dels equips són per pantalla -el primer dia tothom va pensar què volia que es veiés al seu darrere- i per això han de ser a l’uníson i en concret. Amb ordre del dia. Amb els ordres del dia. Aquell caòtic degoteig de redactors venent un per un la mercaderia s’ha acabat, les enriquidores tertúlies del passadís han desaparegut.

Aquest romanticisme s’ha esvaït.

“L’essència de la nostra feina ha perdut la seva capa més íntima, més primària i inicial: parlar amb algú veient-li la cara, que una boca i uns ulls i unes frases modulades en funció d’emocions i intensitats emeti un missatge que el periodista capta, descodifica, registra -comprèn-“

Les redaccions virtualitzades han quedat sotmeses a la cita LED d’intermediaris tech: meet, zoom, hangouts. Hem perdut l’enriquiment d’ascensor. El redactor d’economia friki que és expert en ornitologia, que els diumenges va a anellar al Llobregat, ja no pot aportar la seva darrera experiència a la peça de l’expert en medi ambient. No li trucarà a casa seva per explicar-li que a l’última sortida van veure un bernat pescaire fora de temporada, no tenen una relació personal prou sòlida per trucar-se per comentar aquesta circumstància, només la compartiran si l’atzar els troba a l’espai de treball. Pel mateix motiu, aquell periodista de política aficionat al teatre que a la darrera funció en una petita sala del Raval va descobrir una companyia meravellosa no informarà el responsable de l’àrea, que potser encara no l’ha vist.

La finestra al món té els mateixos noms en anglès. L’essència de la nostra feina ha perdut la seva capa més íntima, més primària i inicial: parlar amb algú veient-li la cara, que una boca i uns ulls i unes frases modulades en funció d’emocions i intensitats emeti un missatge que el periodista capta, descodifica, registra -comprèn-, i finalment relaciona amb altres missatges i dades i elabora, codifica i emet.

A TV3 s’ha establert la consigna que els seus reporters han de dur la mascareta. És una manera de recordar els ciutadans, des del seu poder quantitatiu i simbòlic, en quins temps vivim i quina és la nostra aportació, no només ètica, a passar pàgina; encara que no els veiem els rostres. Són, sempre, dues notícies en una.

Té altres efectes gràfics. Fotografies amb mascareta o sense? Amb mascareta el retrat deixa de ser-ho; sense, pot mancar context, o exemple. Els retrats de grup exigeixen distància, i en conseqüència les fotografies s’han eixamplat, el disseny de pàgines i webs s’ha esquitxat de panoràmiques.

Ara haurem de tornar (volem tornar) al carrer.

En benefici propi, en benefici dels nostres lectors i espectadors. Captar la ironia en els rictus. Desfer la literalitat d’una cara emmascarada. Fugir de la comoditat del correu electrònic o la trucada. La comoditat, la covardia. Han de ser sistemes temporals, eines d’aquests mesos, el mal menor imposat per la malaltia universal.

“Avui, el periodisme s’ha tornat obligatòriament LED, fred, meet. Des de la taula, des de casa. Mutilada tota la comunicació directa (i l’assistència a concerts, partits, mitings o judicis) correm el risc que aquestes rutines ens mengin, que s’acabin instal·lant en el nostre dia a dia”

Els anys 2006-2007 vaig participar en un documental sobre els atemptats de Madrid, l’11 M. Una producció potent, amb televisions públiques de mitja dotzena de països europeus. El seu director, Justin Webster, tenia molt clar que per aconseguir entrevistar les dones, els germans, els pares i les mares d’alguns dels terroristes calia fer un plantejament robustament ètic. Calia entendre. Per entendre necessitava establir una connexió, una complicitat. Els productors, els de l’aixeta dels calés, potser van pensar que el seu pla de treball era antieconòmic, però va ser magistral: va anar a veure un per un familiars i amics de la cèl·lula terrorista. Sense cap càmera, sense cap més intenció que la d’explicar-se, explicar el projecte. Explicar que, més que cap altra cosa, volia entendre què havia passat, què havia passat en la vida dels respectius familiars per organitzar una massacre d’aquelles dimensions (192 morts als trens i un policia a Leganés) i finalment acabar immolat en un pis de Leganés.

El contacte humà ho va ser tot. Va ser el reportatge. Gairebé tots van dir que sí.

Setmanes després els va entrevistar un per un. Quasi tots van voler parlar. Van confiar en aquell periodista. És obvi que no hagués estat el mateix, que hagués estat estèril intentar-ho a la primera, o per telèfon, o hangouts.

El documental és esfereïdor, profundament humà, descriptiu i dolorós.

Avui, el periodisme s’ha tornat obligatòriament LED, fred, meet. Des de la taula, des de casa. Mutilada tota la comunicació directa (i l’assistència a concerts, partits, mitings o judicis) correm el risc que aquestes rutines ens mengin, que s’acabin instal·lant en el nostre dia a dia. La comoditat d’una trucada, estalviar-se un trajecte. És més ràpid, còmode i barat i ens empobreix: com si haguéssim maquillat les nostres fonts, els seus rostres es difuminen en la distància, en la pantalla. Hem pixelat tota aquella comunicació perifèrica, hem perdut el context.

Correm el devastador risc d’oblidar, perquè no hi ha periodistes, què passa a Lesbos, Palmira o Rangún. Reduir el periodisme al tuitaire casual, per no dir interessat o fake.

No tot són contres. Consolidarem tecnologia i mètodes. L’escriptor albanès minoritari que l’editorial minúscula de cap manera portaria de promoció, a conèixer els seus lectors i a ser entrevistat per l’especialista, ha guanyat una finestra al món. Menys rica en matisos, però és una finestra que fins ara, de tant minoritària, no existia. Escriptor, o epidemiòleg xinès, o analista financer: els tindrem a l’abast, els veurem. L’eina s’ha implantat, i conviurà amb les tecnologies preexistents. Serà una més, haurem guanyat un canal. Caldrà aprendre a discernir quin nivell exigeix la presència, el pretext d’un cafè, la distensió d’un dinar, una cervesa off the record.

I caldrà també aprendre de nou a escollir concert, partit, míting o judici, sense pensar mai més en tot el que hem mutilat mentrestant.