Innovació i prosperitat de les nacions

Els primers pensadors grecs que van encunyar el terme economia, es van esforçar a entendre i explicar com millorar la prosperitat de les polis, les ciutats estat. Segles més tard, Adam Smith, considerat el pare de la ciència econòmica, precisament va titular el 1776 el seu tractat més cèlebre amb amb un nom molt explicatiu: Una investigació sobre la naturalesa i causes de la riquesa de les nacions.

És clar que les idees que valien a l’Antiga Grècia, no són les mateixes que servien a la Revolució Industrial, ni les que serveixen al segle xxi. La pregunta és sempre la mateixa (què fa que les nacions prosperin?). Però les respostes correctes van canviant. Formulada ara, la pregunta seria: quina és la raó, la causa fonamental del progrés de les nacions, però actualitzada al segle xxi i a les nacions del primer món? La resposta és innovació, i està a l’abast de la nostra mà. No necessitem recursos naturals, ni grans capitals, ni una posició geoestratègica privilegiada…

Les deu claus

Hi ha tres condicions prèvies, sense les quals esperar que una nació prosperi és com demanar la lluna en un cove. Són els fonaments que qualsevol model econòmic i social necessita, i tenen a veure molt amb el model educatiu.

1. Una societat culta, amb ciutadans informats i amb esperit crític, capaços d’entendre quines coses cal canviar per adaptar-se als nous temps, i quines conservar per preservar les arrels i la cohesió social.

2. Una societat civil vertebrada, mobilitzada, que entén que els reptes del futur exigeixen compromís, i no sols reclamar que altres (administracions o empreses) facin la seva feina. Per avançar, cal una societat posada en peu, no recolzada…

3. Líders, en la política, en l’empresa i en la societat civil, amb la visió per fer apostes de transformació de mitjà i llarg termini. I amb el coratge d’explicar-les a la societat, i de portar-les endavant encara que no s’acabin d’entendre…

Trident rovellat

Les tres condicions anteriors poden semblar òbvies, però en moltes nacions del primer món no es poden donar per descomptades. Fa molts decennis que gaudim d’una alta qualitat de vida, i el trident –ciutadania, societat civil i lideratge– de vegades se’ns ha quedat una mica rovellat. La innovació exigeix transformació, i la transformació requereix esforç: no és un camí senzill, ni còmode. Quins tres elements configuren un sistema d’innovació modern i competitiu?

4. Per transformar, calen noves idees. I des de fa temps sabem que un bon sistema de ciència i tecnologia és la millor manera de produir- les. Universitats, centres de recerca i centres tecnològics que estiguin publicant a la frontera del coneixement humà, garanteixen a les empreses una font d’innovacions sempre renovada.

5. És clar que les idees no poden quedar-se a les publicacions científiques: han d’arribar a les empreses i a la societat. Això exigeix crear un ecosistema que, partint de la investigació bàsica, sigui capaç d’aplicar-la en desenvolupaments tecnològics i innovacions que generin nous productes i serveis. Com més a prop del mercat, menys fons públics: el diner privat entra ràpid si el negoci és a prop. I el conjunt d’aquest ecosistema, requereix de molta inversió? Només cal dedicar al voltant d’un 3% del PIB (en aquesta xifra se sumen els fons públics dedicats a generar coneixement que assenyalava en el punt anterior, i els fons privats dedicats a generar innovacions basades en aquest coneixement).

6. Hem parlat de la inversió necessària en els punts anteriors, perquè sense benzina el cotxe no camina. Però tampoc n’hi ha prou amb fer combustible: el motor ha de funcionar amb eficàcia. El sistema d’R+D+i, requereix de bona governança i d’una constant i exigent comparació amb els millors estàndards internacionals, que garanteixi que aquesta inversió obtingui el màxim rendiment.

Per desenvolupar un sistema d’aquestes característiques, fan falta dues o tres dècades, no dos o tres anys. En una legislatura no hi ha temps per posar-se medalles. I no val amb donar batzegades, això destrueix allò creat en els anys anteriors… Per això posava els tres primers punts per davant…

Públic-privat

Ens queden els últims quatre.

7. De les explicacions sobre el model, és clar que és necessària la col·laboració del públic i el privat, de la ciència i de la indústria. La col·laboració público-privada, i de les diferents tipologies d’agents, és una clau fonamental per a un correcte funcionament del sistema d’innovació.

8. Per la seva importància, mereix un punt específic l’ecosistema de finançament (entitats financeres i grans grups industrials). Si en els inversors locals falta aquesta capacitat d’acompanyar el desenvolupament d’aquest tipus d’iniciatives empresarials basades en la innovació, pot passar que els inversors i grans grups empresarials vinguin de fora, i allunyin per sempre els centres de decisió i el control efectiu de les noves empreses creades.

9. És igualment rellevant que l’ecosistema de finançament cobreixi no solament les fases inicials amb capital llavor, sinó també les etapes de desenvolupament posterior, en el qual el risc es va apuntalant, però la intensitat de l’aposta és molt més considerable…

10. Finalment, aquest decàleg no podia tancar-se sense una referència a la cultura emprenedora, d’assumpció de riscos, i de valoració social del paper de l’empresari.

Aquest darrer punt tanca el cercle amb el primer. Una societat conscient dels reptes de transformació que té per endavant, de manera natural assumeix un perfil menys conservador, de més risc i aposta. Perquè entén que per mantenir i desenvolupar la prosperitat no hi ha cap una altra manera que continuar pel camí dels antecessors.

La resta és ser una societat rendista, que vol seguir cobrant pensions altes (cosa molt complicada a les dues properes dècades en què es jubila la generació del baby-boom) i gaudir de sistemes de salut i d’educació ben dotats. Només hi ha un camí per a això, i és seguir el decàleg que es resumeix en aquest article. La bona notícia és que tots els seus punts estan al nostre abast. La dolenta és que sembla que molts no s’han assabentat, i tiren de receptes màgiques com “pujar els impostos als rics”, o “augmentar el deute públic”, que a hores d’ara coneixem que condueixen a atzucats (com el grec o l’italià…)

En una legislatura no hi ha temps per posar-se medalles. I no val amb donar batzegades, això destrueix allò creat en els anys anteriors