La lluita contra els problemes de creixement exponencial: el canvi climàtic el 2021

En 2019, el Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA) assenyalava que les emissions globals de gasos d’efecte hivernacle haurien de reduir-se un 7,6% cada any entre 2020 i 2030 per mantenir l’increment de la temperatura per sota de l’objectiu d’1,5°C fixat en l’Acord de París. El 2020, el món s’ha aturat de forma sobtada i, en conseqüència, es preveu que les emissions de CO2 caiguin un 7%. Podria considerar-se aquest l’aspecte positiu de l’any de la COVID-19?

No és així. Llevat que aquest descens sigui sostingut en el temps, és a dir, que totes les emissions de gasos d’efecte hivernacle segueixin reduint-se a aquest mateix percentatge any rere any, la qual cosa és un escenari altament improbable si ens basem en els repunts d’emissions registrats anteriorment després períodes de crisi, l’impacte del 2020 no serà més que una gota d’aigua al mar. El 2050, la caiguda excepcional de les emissions d’aquest any es traduiria únicament en una reducció de l’escalfament global no superior a 0,01°C. A més, el terrible sofriment humà que ha acompanyat aquesta caiguda de les emissions no pot ser la via per avançar.

No obstant això, sí que s’entreveuen algunes llums. En aquest any tan difícil, en què els governs han destinat tots els seus esforços a combatre el triple desafiament sanitari, econòmic i social, l’emergència climàtica no ha desaparegut de l’agenda.

De fet, en el cas de la Unió Europea, ha continuat present, ocupant una posició central, a través del Pacte Verd i la destinació d’un 30% dels fons Next Generation EU i del pressupost 2021-2027 als objectius climàtics. A més, just abans d’acabar l’any, la Comissió Europea ha enviat una versió actualitzada de la seva contribució per al procés de París de la CMNUCC, que eleva l’objectiu de reducció de les emissions per al 2030 del 40% inicial al 55% (el Parlament Europeu segueix apostant pel 60%). Si la UE vol assolir l’objectiu de la neutralitat climàtica al continent europeu el 2050, totes aquestes accions -i més- seran necessàries.

L’any 2020 ha posat de manifest, de manera impactant, la importància de les accions individuals a l’hora d’abordar els problemes que requereixen una acció col·lectiva

Però no només la UE va avançar en els seus objectius climàtics el 2020: en l’Assemblea General virtual de les Nacions Unides celebrada el passat setembre, Xi Jinping va anunciar que la Xina es posaria l’objectiu d’assolir la neutralitat de carboni el 2060. Aquest anunci inesperat i unilateral per part del país que en l’actualitat és responsable de gairebé el 30% de les emissions globals podria, per si sol, reduir l’escalfament global de 0,2 a 0,3°C, segons les anàlisis del Climate Action Tracker (CAT) i de Carbon Brief. Aquest compromís mostra que, per fi, estem arribant a un punt en què la necessitat de combatre el canvi climàtic comença a alinear-se amb els aspectes econòmics de la transició energètica i amb els aspectes polítics i estratègics.

En les albors de l’any 2021, gairebé dues terceres parts de les emissions mundials s’emmarquen dins d’algun objectiu per assolir el zero net: entre elles, s’inclouen els objectius anunciats en els últims mesos pel Japó i Corea de Sud, així com el compromís de la neutralitat climàtica el 2050 que figurava en el programa electoral de Joe Biden, president electe dels Estats Units. Si tracem una trajectòria basada en les polítiques actuals, les temperatures continuarien augmentant fins a l’aclaparadora xifra de 3 a 3,5°C respecte a la mitjana preindustrial a final de segle. Però, segons els escenaris més optimistes del CAT, arran d’aquesta sèrie d’anuncis de zero emissions, es comença a albirar per primera vegada la possibilitat d’assolir l’objectiu de l’Acord de París de limitar l’increment de la temperatura a 2°C, tot i que encara segueix quedant molt lluny.

I és aquí on cal apuntar un segon aspecte positiu. Tot i que la baixada puntual d’emissions del 2020 tindrà un impacte intranscendent en el canvi climàtic a llarg termini, si s’inverteixen de forma intel·ligent els fons massius que s’injectaran per a la recuperació de l’economia després de la COVID-19, poden suposar una diferència significativa en la trajectòria de les emissions en aquesta dècada i més endavant. Si la recuperació, que esperem que s’iniciï aquest any, és “verd” -si prioritza les tecnologies de zero emissions al temps que redueix les subvencions als combustibles fòssils, entre d’altres- les emissions el 2030 podrien reduir-se fins a un 25% respecte a les xifres que s’esperaven abans de la pandèmia. Segons el PNUMA, això suposaria que el món tindria un 66% de possibilitats de mantenir l’increment de la temperatura per sota dels 2°C.

El nou any ofereix una finestra d’oportunitat en la lluita contra l’emergència climàtica: la COVID-19 ja ens ha mostrat els riscos de no atendre els consells científics

Fins al moment, pocs països i grups han tingut en compte els objectius “verds” a l’hora de dissenyar els seus programes de recuperació. I, però, té sentit, tant a curt, mitjà i llarg termini, invertir en la transició cap a una economia baixa en carboni. Serà crític vincular les iniciatives “verdes” amb l’ocupació i amb el creixement, així com preparar una transició justa per a aquells treballadors que es puguin veure afectats pels canvis.

Un últim element positiu que pot continuar de l’any 2020 al 2021 és la conscienciació pública. D’una banda, l’any 2020 ha posat de manifest, de manera impactant, la importància de les accions individuals a l’hora d’abordar els problemes que requereixen una acció col·lectiva. Sense els esforços de tots els ciutadans, les altres iniciatives per combatre la COVID-19 haurien resultat fútils.

De la mateixa manera, aquest 2020 ens ha donat una lliçó sobre l’impacte de l’ésser humà sobre la naturalesa i com aquesta pot regirar-se i afectar-nos -un clar exemple és la relació existent entre la pertorbació humana dels ecosistemes i la pèrdua de biodiversitat i l’aparició i propagació de malalties zoonòtiques i transmeses per vectors. La COVID-19 també ha fomentat el debat sobre la necessitat d’escurçar les cadenes de subministrament per reduir les vulnerabilitats de diferents tipus, ha propiciat canvis sense precedents en els nostres hàbits de mobilitat i de consum, i ha permès albirar futurs diferents. Els activistes del clima es donaran suport en tots aquests arguments per seguir lluitant per un futur més sostenible el 2021.

El nou any ofereix una finestra d’oportunitat en la lluita contra l’emergència climàtica: la COVID-19 ja ens ha mostrat els riscos de no atendre els consells científics. I cal actuar ràpidament: una altra lliçó essencial de la pandèmia és que quan es tracta de problemes de creixement exponencial -com el canvi climàtic-, com més esperem, més gran serà la destrucció i més costoses seran les accions per intentar mitigar el problema. Així doncs, el 2021, les paraules han de traduir-se en accions immediates. El canvi climàtic és un problema amb un horitzó molt més llarg que la COVID-19, la qual cosa sovint dificulta les actuacions a curt termini. Però la lluita contra la pandèmia que hem lliurat el 2020 ha estat, en alguns sentits, un assaig per afrontar una crisi climàtica imminent. Aprofitem les seves lliçons.