La trampa del Brexit

Professor a la Universidad Autónoma de Madrid i investigador del Real Instituto Elcano. És coeditor de'"Anatomía del procés".

Quan l’estrateg Dominic Cummings va ser contractat per impulsar la campanya del Brexit, abans que res en va canviar l’eslògan. S’havia apostat per Vote leave, go global, però ell sabia que era un màrqueting contraproduent. No mobilitzaria milions de votants poc sofisticats que podien decidir el resultat. Cummings va apostar per Take back control. Va guanyar.

Aquest gir, que fet i fet va resultar decisiu per inclinar la balança, il·lustra bé el contingut de les idees sobiranistes que avui avancen en moltes democràcies. El lema és simple: no cal mirar amb confiança a l’exterior i amb optimisme al futur, sinó fer-ho amb aprensió –amb un punt de por fins i tot–. Apel·len a un desig de protecció i prometen tornar a un ahir idealitzat quan la nació era feliç sense interferències. La redempció seria a casa, però no aquí i ara, sinó en una versió que recrea un passat enyorat capaç d’adaptar-se al món de demà.

El contingut implícit en aquest lema no està present només en el Brexit. També hi és en la nostàlgia pel miracle de la postguerra que anima a França o Itàlia als populistes, al Make America great againi, a la seva manera, en l’historicisme més remot dels que postulen la secessió de Catalunya. Un desig comú els agermana: els mals de la pàtria acabaran quan es torni a exercir la sobirania perduda.

Esquerra-dreta

L’esquema serveix, a més, per erosionar les fortes identificacions de la ciutadania amb la divisió esquerra-dreta i per reduir el prestigi de les idees liberals o progressistes. Ara és possible unir sota una mateixa bandera les classes mitjanes tradicionals que sempre han votat conservador amb simpatitzants de la vella socialdemocràcia, inclosa una part no menyspreable de la classe treballadora que se sent amenaçada. Una amalgama de grups socials i polítics separats per tot excepte pel temor –legítim– a perdre arrels, estatus i certeses en un món massa cosmopolita.

Però les persones no sols avorreixen perdre. També gaudeixen buscant culpables. Culpables que serien enemics externs –siguin a Brussel·les i Berlín, a Pequín i el G20, o a Madrid– o còmplices interns que, de forma subtil o de vegades explícita, es presenten com a traïdors al poble. I és que aquí resideix una altra raó addicional per a l’èxit del missatge sobiranista: permet defensar el que abans era injuriat; en comptes d’un antipàtic no a Europa –que en altres contextos seria un no a l’euro, a la globalització, o a l’Estat de què calgui independitzar-se– s’anima a alguna cosa en teoria inatacable com que el poble tingui el poder enfront d’una casta llunyana. I, de passada, s’aconsegueix amagar sota una aparença respectable –el apoderament dels ciutadans– objectius més egoistes: controlar els diners i destinar-los al benestar propi, controlar les fronteres i no permetre que la identitat es dilueixi.

Però el més extraordinari de tot és la facilitat amb la qual es promet aconseguir aquest projecte proteccionista convenientment disfressat de vestidures a primera vista democràtiques. El paradís perdut s’aconseguiria de manera ràpida i indolora. Només cal rebel·lar-se contra les elits, prendre el control i gaudir de la pàtria de nou lliure. El problema és que la realitat resulta ser justament això: real. Una cosa és saber jugar amb les debilitats de la psicologia política i una altra, ser capaç de transformar un món irreversiblement complex amb postulats ximples.

Promeses i pràctica

Gairebé totes les promeses que van il·lusionar els votants del Brexit i dels altres populismes sobiranistes es van evaporar quan va caldre portar-les a la pràctica. Cummings, que va fer somiar amb recuperar el control, admet avui que el país està partit en dos, que ningú no té la mínima idea de quin cami s’ha de prendre i que el port a què s’arribi no serà més pròsper, ni més segur, ni més democràtic. Això sí, el material de què són fets els somnis sembla més resistent del que havíem pensat. No serà fàcil convèncer els somiadors que tot ha estat un fiasco.

Gairebé totes les promeses que van il·lusionar els votants del Brexit es van evaporar quan va caldre portar-les a la pràctica

T'ha agradat aquest artícle? Comparteix-lo

Subscriu-te al butlletí d’El món de demà i rep cada quinze dies el nostre sumari d’articles.