Sobirania política, sobirania econòmica
La idea que l’autogovern exercit a través de mecanismes democràtics conviu de manera conflictiva amb el funcionament de l’economia de mercat no és nova. Ara, però, la creixent internacionalització dels mercats i els processos de concentració empresarial han fet que aquesta difícil convivència s’hagi agreujat, estrenyent extraordinàriament la capacitat de dur a terme polítiques alternatives.
L’ordre globalitzat exigeix als països que exposin a productors i treballadors a competir amb processos productius, legislacions i règims impositius estranys a ells, i per descomptat no decidits democràticament pels seus ciutadans. En la versió més extrema d’aquest argument, els intents per protegir els ciutadans d’aquesta exposició indesitjada acaben sent contraproduents, ja que redueixen la competitivitat internacional limitant la capacitat de l’economia de generar recursos. Si les regles del funcionament de les nostres economies passen a estar de facto decidides fora del nostre sistema democràtic, de què ens serveix tenir sobirania?
Dues línies
Hi ha dues línies argumentals en contra d’aquest fatalisme: la primera, que hi ha un ampli ventall d’intervencions “democràtiques” que són compatibles amb les restriccions que imposen la globalització i el capitalisme contemporani. Res no fa pensar que les decisions d’una economia oberta i globalitzada per a reorientar la despesa pública cap a la construcció d’infraestructures en determinades regions, una millora millor educació o un sistema sanitari més eficient tinguin com a conseqüència necessària una pèrdua de la competitivitat de les seves empreses. En tot cas, si les pressions per alinear les polítiques públiques nacionals amb les restriccions internacionals creixen, el ventall decisori de què disposen els polítics (i els seus votants) pot esdevenir en cada vegada més estret, i això pot provocar que la ciutadania percebi que la seva capacitat de triar entre diferents opcions de política econòmica sigui cada vegada més irrellevant.
Una derivada d’aquest argument diu que si els mercats i les regles que els governen són globals, disposar d’Estats grans (que abans garantien mercats amplis) és avui menys atractiu que en el passat. És la tesi de La mida de les nacions. La globalització permet la creació d’unitats polítiques més petites capaços d’atendre més diferenciadament les preferències dels ciutadans, sempre, és clar, que aquestes preferències no aspirin a interferir amb el funcionament dels mercats.
Els països que depenen en menor grau del finançament exterior són menys vulnerables a les pressions dels mercats
El segon argument contra la idea que la globalització implica una pèrdua total de sobirania és que no hi ha un ordre econòmic “natural” independent de l’esfera de la política, sinó que els processos que defineixen els contorns del capitalisme són polítics: les regulacions de els mercats nacionals, els règims fiscals en què operen les empreses, els mercats de treball i fins a les institucions que governen la globalització són creacions dels Estats. Tots ells són per tant susceptibles de ser alterats si les pressions democràtiques així ho exigeixen. Convé recordar també que els mercats no són un actor unitari, sinó la suma de múltiples actors amb interessos no sempre coincidents i la capacitat d’influència deriva precisament de ser capaços de coordinar demandes i pressions (cosa que no hauríem de donar sempre per fet).
Però són totes les pressions ciutadanes amb capacitat de reconfigurar les regles del joc de l’economia son igual d’efectives a tot arreu? No importa en quin context nacional s’articulin? És igual de “sobirana” (en el sentit d’influent) una majoria de ciutadans alemanys que de letons? O d’italians que de grecs? O la de l’electorat nord-americà que la dels llatinoamericans? De què depèn la variació en les capacitats de les ciutadanies i dels seus representants polítics per a influir sobre el disseny de l’ordre econòmic en què viuen?
Marge de maniobra
En general, és esperable que els països amb economies que ocupin posicions més centrals en les cadenes de producció global disposin d’un major marge de maniobra. També sabem que els països que depenen en menor grau del finançament exterior són menys vulnerables a les pressions dels mercats.
En el nostre context, el pes d’aquestes dues variables (mida de l’economia i posició creditora) és ben visible. Com hem vist, en una unió monetària sense unió fiscal, els països creditors gaudeixen d’un enorme poder de negociació a l’hora de repartir els costos de l’ajust quan arriben les crisis. I el procés de presa de decisions a la UE, malgrat la seva complexitat i al creixent pes de les institucions supranacionals, continua conferint un enorme poder als governs nacionals, i en concret a aquells que segueixen sent centrals a l’hora de treure polítiques comunes endavant. Així doncs, des d’aquesta perspectiva, que la internacionalització econòmica imposi unes sobiranies sempre limitades i compartides no vol dir que totes les sobiranies siguin equivalents.
En resum, la internacionalització econòmica és compatible amb la fragmentació del poder polític sempre que la sobirania que les unitats polítiques conservin estigui més restringida a àmbits no econòmics. Però si aspirem a una sobirania amb un cert component econòmic, amb una ambició de modular el tipus de capitalisme en les nostres societats, molt em temo que la qüestió de la grandària de les nostres unitats polítiques seguirà sent rellevant, i que el camí perquè les ciutadanies puguin disposar de dosis majors d’influència passarà per seguir recorrent el tortuós camí de l’articulació de demandes a escala transnacional.