L’Hospitalet, delta de convivència

Andreu Navarra Ordoño
Escriptor i historiador. Professor de secundària i de la UOC.
Edificis de la Plaça Europa de d’un dels ponts per creuar les vies del tren
Edificis de la Plaça Europa de d’un dels ponts per creuar les vies del tren

Visc i ensenyo a l’Hospitalet de Llobregat, una ciutat que m’és aliena, però una ciutat on s’hi pot viure. De Barcelona han marxat tots els meus germans. Barcelona és una ciutat que expulsa la seva gent, l’Hospitalet una que intenta oferir oportunitats per a tothom. No sé quin complex d’inferioritat hauria de patir l’Hospitalet respecte a la germana gran. Barcelona, sí, disposa d’un llegat inigualable, que jo també gaudeixo. Hi llueixen els palaus, els monuments. Però jo abans passava moltes tardes al Park Güell, o entre les formes de l’hospital de Sant Pau, o m’acostava a la Sagrada Família. Ara visc aliè a aquests espais, ni tan sols m’hi acosto des de fa anys.

Vaig instal·lar-me a l’Hospitalet de Llobregat fa dotze o tretze anys. No sols es tracta de la ciutat on visc, sinó també del lloc on treballo. Faig de professor de secundària en un centre de l’Hospitalet. Per tant, les meves impressions són, d’alguna manera, dobles: per una banda hi ha el que jo he observat com a habitant; d’altra banda, tot i que també subjectiva, tinc una antena activa situada en el cor mateix de la societat que m’envolta. Quan vaig arribar, sobre l’Hospitalet corrien rumors nefastos, com si fos el pitjor forat de l’univers. A mesura que passen els anys, he vist els enormes avantatges de viure-hi. Hi ha menys soroll que a Barcelona, és menys inhumana, l’administració hi és més pròxima, tot hi és més barat, els tràmits hi són molt més fàcils.

Una bola d’obres

Vaig marxar de Barcelona tot convençut, vaig marxar-ne com a acte de protesta. Me’n vaig anar emprenyat, diríem. El meu barri, la Sagrera, no era més que una bola d’obres faraòniques, que no acabaven ni anaven enlloc. Aquesta imatge amable de la ciutat, que ara han adoptat en la seva publicitat les empreses que gestionen el turisme i que, al meu parer, arruïnen la ciutat, rspon a aquests mites amables de la ciutat diversa i hospitalària, que balla rumba i viu oberta al mar. Barcelona oculta una realitat inquietant: és una ciutat on cada cop resulta més difícil viure i conviure, perquè posa una frontera econòmica per al propi desenvolupament vital.

La realitat és que Barcelona expulsa els seus ciutadans: tinc molts amics amb fills, que treballen, amb bons sous, que són a punt de ser desnonats. A Sant Antoni, a Sant Andreu, d’on jo sóc. Una ciutat colonitzada, una ciutat profundament classista. Que té un clar dèficit cultural i degrada els barris que han de ser gentrificats a continuació. Ho vaig veure al meu barri quan era un nen; ho estic veient ara al Raval. L’Hospitalet és un lloc que obre espais nous, on juguen nens de tot arreu, alegrement, on ningú no fa preguntes, que pot molt bé haver arribat a cert grau de prosperitat, precisament perquè ningú no ha maldat per esclafar cap minoria. És un lloc on tothom és minoria.

Delta de nacionalitats

I possiblement és aquest benestar relatiu el que explica la convivència a l’Hospitalet: és tan divers que s’hi ha de conviure, no hi ha cap altra solució. Qualsevol intent de supremacia resultaria ridícul. A l’Hospitalet, no hi he fet arrels. És curiós, treballo per a integrar persones a la ciutat on visc, però jo no m’hi he integrat. Quines són les arrels de l’Hospitalet? Ningú no ho sap, potser. És la ciutat d’on van sortir els anarquistes més radicals, on van anar a parar, als setanta, alguns supervivents del POUM i de la FAI (ho ha explicat Dolors Marín, una altra historiadora amb arrels a l’Hospitalet). És la ciutat on hi viuen escriptors molt interessants (Toni Hill, Diego Prado, David Aliaga). Però és una ciutat sens massa crítica per a desenvolupar alta cultura, és una ciutat cansada, d’una humanitat molt densa que es desconeix a sí mateixa.

Barcelona és una ciutat que expulsa la seva gent, l’Hospitalet una que intenta oferir oportunitats per a tothom

Barcelona és una ciutat per mirar i consumir, però no serveix per a viure-hi. Barcelona fa fora la seva gent i esborra les seves arrels. Les meves personals, resulta que són a l’altra perifèria. A Nou Barris, a la Sagrera, a les vores de la Meridiana. Quan no circulo pel centre per a treballar, creuo tota la línia 5. Aquestes arrels perifèriques han fet de mi un apàtrida. I ser apàtrida és desconcertant, però permet xuclar de totes les identitats, no només d’una o d’una i mitja.

Quan jo era un nen, a escola llegíem Sagarra, Foix, Salvat-Papasseit, Maria Mercè Marçal. Ens els feia llegir Eulàlia Bota. Jo vaig ser alumne d’Eulàlia Bota: ara hi ha una escola Sant Andreu que porta el seu nom. I no m’estranya gens. Qui ha estat alumne d’Eulàlia Bota se n’ha de recordar tota la vida. Fa un quart de segle de quan ens feia llegir tota aquella poesia, de les seves classes sobre sexualitat, sobre valors de tota mena. Avui tot allò seria impensable, seria la revolució pura. Però les meves arrels són intangibles, són un grapat de literatures, les que em van fer estudiar a l’escola i l’institut. Si faig de docent és per a aconseguir acostar-me a aquell nivell d’excel·lència pedagògica.

Disseny contra arrels

Els apàtrides tenen la possibilitat d’explorar i buscar la seva pròpia identitat, l’escollida. Exercir la docència a l’Hospitalet, per a mi, és un mode polític de ser i d’existir. Tothom sap que hi ha claustres molt dividits a tot arreu entre professors unionistes i professors independentistes. Al meu, aquest problema no l’hem tingut. Perquè tenim problemes més urgents: problemes que deriven d’extremes dificultats socials. Cal aparcar divisions i atendre el que és prioritari, la cohesió mateixa del barri, la cohesió mateixa del nostre equip. Aquest problema, en la quotidianitat, es pot resoldre amb una mica d’ironia.

Fa uns quants mesos, uns alumnes em van preguntar què estava passant a Catalunya. M’ho van preguntar alumnes musulmans, de família marroquina, realment preocupats. Volien una història de bons i dolents. Volien entendre per què en un lloc on tot funciona, on hi ha seguretat, les institucions es degraden i donen una imatge pèssima d’epilèpsia i d’esclerosi. A una de les classes, gairebé tothom és dominicà. A vegades tinc la impressió que sóc jo qui aprèn. Els meus alumnes dominicans no entenen els nervis de la societat catalana, no entenen el nostre mode quadriculat i taylorista d’ensenyar i de viure. Valoren els avantatges materials de viure aquí, però no troben models de prestigi que els sedueixin. El buit l’ocupen els vídeos de YouTube, que ens guanyen per golejada. Troben un lloc on l’astúcia proporciona molts més dividends que l’autodisciplina. Troben un sistema educatiu en liquidació, un lloc on el lleure és passiu i acrític, narcotitzant.

Barcelona serà l’espai d’una explotació brutal, serà una capital inhabitada, transcultural. No crec que l’Hospitalet aconsegueixi sostreure’s de les cicatrius obertes de Barcelona. Però hi trobo, cada dia, un equip que malda per cosir el que s’està dispersant. Un equip que jutjo heroic, d’una heroïcitat quotidiana. Una petita heroïcitat empàtica: això és la docència.

Els apàtrides tenen la possibilitat d’explorar i buscar la seva pròpia identitat, l’escollida

T'ha agradat aquest artícle? Comparteix-lo