Refrescar la mirada

Anna Ballbona
Periodista i escriptora. El seu darrer llibre és la novel·la "Joyce i les gallines" (finalista del Premi Llibres Anagrama 2016).
Accesos de entrada a la ciudad de Barcelona.

La relació amb Barcelona és diferent segons quin sigui el punt de partida i el punt d’arribada. Com tantes altres coses és una qüestió de posició. Si als anys setanta es reivindicava l’existència de diverses Barcelones, avui aquesta complexitat s’ha traslladat a la corona metropolitana. Cal deixar de mirar-la com una mola homogènia. Les Barcelones de Vázquez Montalbán, reeditades aquest any, o el barri a barri de Huertas Clavería i Jaume Fabre –i el relleu agafat per Marc Andreu– conviden a fer-ho. No és qüestió de posar-hi un mirall barceloní per escampar-hi més estereotips sinó de reconèixer-hi fluxos de relacions i fenòmens singulars.

Existeixen diverses àrees metropolitanes, amb les seves anelles, replecs i espais en blanc. Són espais indefinits i potser per això a punt perquè s’hi faci taula rasa i siguin convertits en una altra cosa. Agafem un compàs i fem mitja circumferència. A mitja hora o a tres quarts –en cotxe o tren– de Barcelona, les realitats que trobarem seran absolutament diferents. Oposades. I totes elles seran a la mateixa distància de la punta del centre del cercle.

Trobarem grans extensions de polígons i alhora pobles menuts amb majoria de cases o planta baixa i pocs pisos; anirem a parar a ciutats dormitori amb blocs com caixes de mistos i a algunes reserves de camps on una nova fornada de pagesos intenta guanyar-s’hi la vida; toparem amb polígons ara abocats a la logística o a l’oci i, amb una mica de sort, amb alguna fàbrica –en el sentit productiu del terme– que encara conserva un torn de nit; urbanitzacions clivellades pels sots i per cartells d’en venda; indrets on se sent majoritàriament el castellà o en bona part encara el català o força amazig o xinès… En definitiva, aquesta volta “a mitja hora de Barcelona” és molt diferent segons els llocs en què parem. No ho dic per fer un cant a la diversitat relativa i avall va que fa baixada. És per defugir el clixé.

La perifèria –dins la ciutat, a tocar de la ciutat o a mitja hora d’ella– és especialment farcida de realitats que escapen del corró de l’estadística i, en aquest cas sortosament, del lloc comú.

Un pòsit caciquil

A les eleccions municipals del 2003 em va tocar recollir resultats en quatre pobles diferents del Vallès Oriental. Les dades es comptaven amb la rapidesa d’ara amb internet, de manera que sols amb una romanalla de mòbil i amb la mare de taxista, vaig anar a Montmeló, Montornès, Vilanova i Vallromanes: quatre pobles de mides i perfils sociològics desiguals, què van guanyar tres candidatures distintes. I malgrat les diferents opcions polítiques, en tots ells palpitava un pòsit caciquil amb deixos de paternalisme que no estava tan lluny del que s’ha gastat durant anys en alguns districtes de Barcelona.

La distància de mitja hora no és res més que la que imposa la mirada, el gest de penjar una llufa i no haver de contemplar complexitats de cap mena. Aquesta distància és d’anada i tornada, en el sentit que les llufes s’han col·locat per totes bandes. Ara bé, qui més ha pogut comandar el relat –que bàsicament s’escriu allà on es troben els centres de poder– massa vegades ha llançat una mirada homogeneïtzadora cap a l’àrea metropolitana (dels extrems del país, ja ni en parlem). I diria que aquesta mirada s’ha repetit dins de la mateixa ciutat.

Què en saben molts barcelonins, de la Sagrera o Bon Pastor? O què saben altres barcelonins de Sarrià o la Vall d’Hebron? Així que els anomenes, segons els casos, ja comproves que d’algun d’ells ja en penja el tòpic o alguna imatge més o menys desajustada. D’altres no en ve res, potser perquè, en el fons, les fronteres invisibles de la ciutat són les pitjors: aquells corrents i condicionants que et porten a uns llocs i no a uns altres, a relacionar- te amb una gent i no una altra.

Disseny contra arrels

Tornem a fer el viatge d’anada i tornada i aturem-nos de nou a Montornès: és un poble amb un passat d’estiueig, amb torres que s’enfilen a la serralada de Marina i un barri –el de Montornès Nord, conegut com El Polígono– crescut als anys seixanta a partir de la creació del polígon Riera-Marsà i la immigració de la resta de l’Estat. Tot es troba allà mateix, una mica més comprimit. Es mantenen les distàncies, però les paradoxes són més a mà. A l’institut és possible que es barregin. I aquí potser rau la diferència amb les fronteres més massisses de Barcelona. No és que somiï truites ni un món feliç on tothom tingui a l’abast totes les possibilitats. Però cal saber que les fronteres hi són –les palpes–, i cal saber-ho precisament perquè els llocs s’obrin al trànsit (figurat) i a les oportunitats d’un ascensor social que a vegades sembla encallat.

Des d’algun d’aquests verals de frontera perifèrica, la gent acudeix a glopades a Barcelona: per sortir-hi de nit, per anar a la universitat, per comprar, per una visita mèdica, per algun concert, per amics, per nòvios, per feina… I s’endú el seu retall d’impressió. I a tots ells és molt fàcil d’etiquetar- los: segons els casos, que si són de poble o quasi rurals (en sentit pejoratiu), que si són poligoners, pobrissells o benestants… Cadascú dels que hi posa els peus a diari –o prou sovint–, estén la seva mirada sobre Barcelona i alhora una sèrie de prejudicis que, si tot va bé, de mica en mica aniran caient. Ras i curt, el punt de partida els condiciona i al mateix temps és objecte del desconeixement de Barcelona.

Durant anys vaig fer informació municipal de Barcelona i això em va oferir una sorpresa divertida. Alguns d’aquells barris perifèrics de la ciutat em recordaven El Polígono. O la vida de barri de Sant Andreu la del meu poble. A vegades hi ha un sentit molt barceloní de pensar que la ciutat és la primera en anunciar els problemes que vindran, o que és la punta de llança en preveure l’últim crit de les dificultats socials. I que al voltant no hi passa res més. I aquest mirar-se el melic –certament un exercici universal– té un punt ingenu. Perquè el que caldria és mirar-se. Fer un F5 com una catedral i refrescar la mirada.

Si als anys setanta es reivindicava l’existència de diverses Barcelones, avui aquesta complexitat s’ha traslladat a la corona metropolitana

T'ha agradat aquest artícle? Comparteix-lo