Masculinitat: el debat pendent

Gemma Torres
Professora del departament d’Història Contemporània i Món Actual de la UB. És integrant del Grup de Recerca Multiculturalisme i Gènere. Ha publicat diversos articles acadèmics sobre el paradigma de la masculinitat

El passat 8 de març el moviment feminista va irrompre a l’espai públic amb força. La discussió sobre el paper dels homes davant d’aquest fenomen en va ser una conseqüència lògica. El moviment feminista els  va demanar que per un dia no ocupessin l’espai públic, que no fossin protagonistes i, sobretot, que assumissin les tasques de cura que habitualment fan les dones. Es va debatre també si els homes havien de fer vaga o no. Per la seva banda, la reacció masculina a l’èxit de la vaga va incloure des de la por de molts homes a no estar a l’alçada i  a ser titllats de masclistes, fins a  la reacció furibunda contra aquella mobilització. No és absurd pensar que aquesta actitud defensiva ha augmentat el vot masculí a opcions com Vox, que han fet bandera d’aquest antifeminisme.

Ara bé, potser la reacció més estesa entre els homes va ser el desconcert. Moltes vam veure com experimentaven aquell dia una sensació vaga de desorientació. La feminista nord-americana Betty Friedan va anomenar “malestar sense nom” el patiment difús que sentien les dones a causa d’una opressió de gènere que no havien identificat de forma clara i oberta. Malgrat no ser fruit de la discriminació, els homes van patir el 8 de març el seu particular malestar sense nom: una incomoditat a la qual encara s’han posat poques paraules. Aquesta desesma és un dels fets rellevants d’entre tots els que van passar aquell dia i és més significatiu del que podria semblar.

La masculinitat, valor compartit

Cada context històric i cada societat ha definit què significa ser home i què significa ser dona, tot establint uns models i unes normes de comportament rígides. És evident que aquest procés ha configurat les identitats de les persones. En el cas dels homes ha implicat històricament una sèrie de conductes obertament discriminatòries i de dominació sobre les dones, que fins i tot han inclòs violència. Ara bé, més enllà d’aquesta dimensió personal, hem de considerar també la masculinitat (i també la feminitat) com un valor social compartit, que no afecta solament a qui viu com a home, sinó que estructura la nostra societat en molts aspectes aparentment allunyats de la diferència sexual. Per exemple en l’àmbit del debat polític, la confrontació entre postures diverses es planteja com una batalla que s’ha de guanyar imposant les pròpies tesis.

La desorientació dels homes el dia de la vaga feminista és el símptoma de la manca de reflexió sobre la masculinitat

La defensa d’opinions absolutes sense matisos ni dubtes és imperativa per demostrar autoritat i seguretat.  El reconeixement de l’altre esdevé un gest difícil i l’acumulació de quotes de poder, un mèrit o element de prestigi. Tot i que aquests atributs i aquesta forma de plantejar el debat públic apareixen com a generals o neutres, s’inspiren en els valors propis d’una masculinitat tradicional, sorgida en un context històric molt concret. Ens recorden perillosament el model d’home soldat i les seves qualitats militars (preeminència i fortalesa sobre l’altre, autoritat, domini, victòria, evitar la debilitat). Aquest ideal masculí es consolida a partir de la Primera Guerra Mundial, quan la participació a l’exèrcit és un deure de tot ciutadà i s’estén com a model per a tots els homes, més enllà de l’àmbit bèl·lic, a mesura que les capitals europees s’omplen de monuments d’homenatge als soldats caiguts.

La virtut és ‘viril’

La retòrica segons la qual els líders polítics i, fins i tot, els pobles i les nacions han de ser sempre forts, units, determinats, convençuts ens sembla natural. És així perquè s’ha tendit a presentar allò masculí com l’universal, representant d’allò humà en general i d’allò bo, positiu. No és estrany que viril es relacioni etimològicament amb el mot virtut. Ens podem imaginar una retòrica pública que parli de pobles vulnerables, necessitats d’ajuda dels altres i de líders dèbils?

La desorientació difusa dels homes el dia de vaga feminista és el símptoma de la falta de reflexió sobre els valors de la masculinitat que ells viuen en primera persona, però que també penetren en tota la societat. La incomoditat sorgeix quan el feminisme els qüestiona i així apareixen en el primer pla de la discussió i ja no poden ser assumits com a naturals de forma implícita. Ara bé, com tot fenomen històric són susceptibles de ser transformats.

Les dones porten dècades fent un intens procés de reflexió sobre què ha significat ser dona i  sobre les qualitats associades a la feminitat i amb això han ajudat a posar en qüestió institucions socials com la família tradicional, per exemple. En canvi, els moviments que han volgut pensar sobre la virilitat no han tingut la mateixa entitat. És ben cert que l’activisme LGTBI ha encapçalat aquesta reflexió i que han sorgit en els últims temps moviments d’homes feministes o  per la igualtat que qüestionen la masculinitat tradicional –és significatiu que estiguin lligats en diversos contextos a l’antimilitarisme–. No constitueixen encara, però, un moviment social d’ampli abast. La dificultat rau, per una banda, en el fet que aquest examen fa evidents els privilegis que ha comportat ser home en múltiples esferes (laboral, política, respecte al treball reproductiu). Però també és deguda a la necessitat d’atendre un dels principals elements que ha configurat històricament aquesta forma de virilitat: una relació especialment íntima amb l’autoritat i el domini sobre l’altre, primordialment respecte de les dones. Així aquest repensar la masculinitat té una dimensió política, ja que ha d’abordar les relacions de poder que comporta.

Malestar sense nom dels homes

La discussió sobre el paper masculí el dia de vaga feminista té doncs diversos nivells. Una reflexió política per part dels homes sobre els valors de la masculinitat heretats és necessària. És, a més, especialment urgent per conjurar actituds masculines reactives i evitar que esdevingui atractiu un discurs antifeminista interessat que molts estant començant a agitar.

Ara bé, aquest debat sobre la virilitat és més ampli i implica tota la societat. La qüestió no és sols què fan els homes el  8 de març, sinó què fem  tots i totes amb els valors de la masculinitat  que amaren la nostra societat. Aquesta tasca no significa res més que un primer pas per repensar el nostre  sistema de gènere en el seu conjunt. Ha de ser tan rígid i únicament binari? Ha d’estructurar de forma tan rotunda la nostra societat? Ha d’existir tan sols? Aquest debat pot ajudar a posar paraules a aquell particular malestar sense nom que molts homes van patir el dia de la vaga feminista, però també a fer diàfans els valors masculins que implícitament ordenen la nostra vida social.

T'ha agradat aquest artícle? Comparteix-lo