Encara no sabem què pot una dona

Llicenciada en Periodisme i doctora en Antropologia Social i Cultural. Forma part de la Fundación de los Comunes. Ha participat en obres col·lectives com ara "Un feminismo del 99%" (Lengua de Trapo, 2018) entre d’altres

Pertanyo a una generació que va néixer al llarg de la Transició. Durant la seva adolescència a la dècada dels seixanta, la meva mare encara va guardar peces per al seu aixovar, encara que tampoc no va tenir gaire temps per dedicar-s’hi. Es va casar als 21 i al cap de només tres anys ens va tenir al meu germà i a mi. Avui la majoria de dones a Espanya són mares gairebé una dècada més enllà i la nostra taxa de natalitat és la més baixa d’Europa. Sempre he pensat que és probable que no hagin existit dues generacions consecutives de dones amb expectatives vitals tan i tan diferents. O potser la veritable transformació es va produir entre la de la meva àvia i la de la meva mare? En qualsevol cas, amb només tres generacions, les dones en aquest país érem una altra cosa totalment diferent. Per a les dones avui ser mare és una opció entre d’altres, important sí, però per a la majoria no constitueix l’eix principal de la nostra vida i actualment hi ha poques millenials o postmillenials que sàpiguen què és un aixovar.

Tradicionalment les diferències entre gèneres s’han configurat a partir de la posició social de les dones com a reproductores i cuidadores de la llar. Això implicava criar, però també posar en solfa els nostres marits per a la feina i ocupar-nos dels que no poden valdre’s per si mateixos. Aquesta divisió arbitrària de tasques estava a la base de la divisió sexual de la feina i exigia apartar les dones de l’espai públic, de l’àmbit polític i, en la mesura que fos possible, de la feina assalariada. La desigualtat al mercat de treball que vivim avui està totalment vinculada a aquesta condició de cuidadores. Així com la nostra dependència econòmica, a la subordinació al marit. I tot això té a veure amb la nostra menor consideració social: produir per al mercat confereix estatus i reconeixement, mentre que ocupar-se de la vida, cuinar, netejar malalts, canviar bolquers, no. És aquest mur principal el que les dones hem hagut d’anar enderrocant per obrir-nos possibilitats d’existència.
La revolta femenina dels anys seixanta/setanta va centrifugar els rols tradicionals de gènere i la democràcia va portar la igualtat de drets formal. A Espanya la generació de la meva mare estava en general molt polititzada, el moviment feminista era fort i estava vinculat a la lluita contra el franquisme. A aquelles dones –i a més de dos segles de lluites– els devem que avui allò que una dona pot ser i fer estigui més obert que mai. Malgrat tot la meva generació, la de les que vam créixer en democràcia, ja no sent la necessitat de lluitar per aquelles qüestions, o almenys no ho sent tant.

Nova mobilització

Avui tot i així assistim a una ona de mobilització feminista inusitada protagonitzada en bona mesura per dones joves. Per què s’ha produït el ressorgiment? Les adolescents viuen avui amb moltíssims menys límits que les precedents. És difícil que algú els digui que hi ha coses que no poden fer o llocs als quals no puguin anar per ser noies. (Encara que és veritat que sovint mirem el món des de les urbs, i que la realitat a l’àmbit rural està més aferrada a visions tradicionalistes.)

El camí de les dones haurà d’anar amb la transformació de la identitat masculina que ara s’oposa a la nostra llibertat

És possible que aquí trobem una de les claus: aquestes joves que es crien sota un discurs de llibertat, tenen expectatives que xoquen contra la materialitat de la realitat social. Potser ja no els diuen “no arribis tard a casa”, però la por de les agressions sexuals imposa els seus propis límits, així com es fa present la consciència de la mateixa fragilitat recordada constantment a cop de successos als informatius. S’ha produït un gran canvi cultural que xoca amb el seu dia a dia: és l’assetjament al carrer o als transports públics, però també el nòvio gelós que et controla, et mira el WhatsApp o les feridores exigències sobre el mateix cos que les xarxes socials aguditzen –un cos prim, a la moda, depilat i creuat per mil imposicions externes que poden generar més patologies relacionades amb el menjar que les de cap generació precedent–. Les joves s’acosten al feminisme atretes per experiències personals i perquè no comprenen que certes situacions continuïn en un món suposadament igualitari. S’entén que per encaixar a la societat s’han d’encasellar en models restrictius que els tanquen possibilitats i les constrenyen.

Probablement d’aquestes perspectives desacoblades parteix la necessitat de mobilització de les joves. Quan entenen que allò que els succeeix no és un problema individual sinó col·lectiu, s’entén la necessitat de sortir al carrer, pintar pancartes o organitzar-se. En aquest camí es transformen a si mateixes i aprenen a interessar-se per altres qüestions polítiques. Aviat les joves aprenen com la qüestió del gènere travessa altres problemes que s’aniran trobant: l’atur juvenil, la falta d’expectatives que els empeny a l’emigració o la crisi d’habitatge. Moltes no voldran ser mares, però les que vulguin ho tindran molt difícil. Les dones tenim les taxes d’atur més grans, els salaris més baixos, els índexs més grans de pobresa i precarietat. Encara hi ha molt per conquerir i no sabem el que pot una dona.

Ells han canviat menys

Si la feminitat i els models femenins han canviat profundament, els masculins no s’han transformat en la mateixa mesura. La masculinitat continua definida en bona mesura per l’afirmació de poder sobre la feminitat i això de vegades acaba per transformar-se en un exercici de força sobre les dones. Les agressions sexuals són expressions d’aquesta necessitat de poder o de dominació sobre la dona que encara es resisteix a desaparèixer.

Per a l’antropòloga Rita Laura Segato, no és només la crisi d’aquesta masculinitat posada en dubte per l’alliberament femení la que causa una agudització de la violència. Diu Segato que la precarietat ha augmentat en tots els ordres de la vida i l’home, que pel seu mandat de masculinitat té l’obligació de ser fort segons els paràmetres tradicionals, es troba en dificultats per continuar sent-ho. Allò que posa en crisi la masculinitat tradicional és la falta de treball o la precarietat laboral, el debilitament dels vincles socials, el desarrelament de les comunitats tradicionals… Allà hi ha un germen que reprodueix o aguditza la violència sobre les dones: en un intent d’afirmació de la masculinitat quan totes les altres coses fallen.

Queda molt de camí per recórrer perquè les dones sapiguem el que pot una dona. És ben clar, sigui com sigui, que el nostre camí s’haurà d’acompanyar de la transformació de la identitat masculina que ara s’oposa de vegades a la nostra llibertat.

T'ha agradat aquest artícle? Comparteix-lo

Subscriu-te al butlletí d’El món de demà i rep cada quinze dies el nostre sumari d’articles.