Procés judicial i perspectiva de gènere
Quan es parla de “perspectiva de gènere”, es tracta d’avaluar les situacions quotidianes en les quals està concernida una dona prenent consciència que pot existir una discriminació de fons, que pateix la dona i que està tan normalitzada que ni tan sols la veiem. Com que ningú que respecti els drets humans no desitja discriminar, la perspectiva de gènere implica sortir de l’error inadvertit anteriorment, assumir que estàvem fent malament alguna cosa quan crèiem que obràvem bé. Suposa, en conseqüència, sortir de la comoditat de la tradició i de la fal·làcia ad antiquitatem: una cosa està bé perquè sempre s’ha fet així.
S’equivoquen els qui, sense raonar més profundament, manifesten estupor desafurat per la perspectiva de gènere. Però tenen el dret de protestar i és bo que ho facin perquè així s’obren els debats, i sobretot no es mantenen suposades veritats absolutes com si fossin dogmes de fe, ni les seves ni les dels altres. Sentir opinions adverses pot molestar, però si se les veu com una oportunitat per argumentar millor la mateixa posició i desautoritzar definitivament una orientació errònia, l’òptica canvia i fins i tot s’agraeixen aquelles expressions públiques, encara que ofenguin. No són pocs els hiperconvençuts d’una idea que han sortit del seu error quan han parlat en públic i escoltat el contraargument. No és fàcil, però sempre hi ha qui ho aconsegueix. Són els més intel·ligents, com va suggerir, entre d’altres, Umberto Eco.
Les posicions de poder acompanyades d’una ideologia legitimadora afavoreixen l’aparició de l’abús. Així ha estat amb la violència masclista. Per això és tan positiu que la perspectiva de gènere hagi posat en qüestió l’antic posicionament ideològic sobre aquesta qüestió
Deixant de banda el problema de l’encara feble presència de dones als nivells alts de la justícia, que tot apunta que s’anirà corregint a curt-mig termini, la possible discriminació en el procés judicial es produeix principalment en un àmbit: la credibilitat del testimoni d’una dona, particularment –però no només– de les que denuncien ser víctimes d’un delicte sexual. Es poden detectar altres comportaments que caldria incloure en un marc de masclisme atàvic, però, malgrat la seva evidència en ocasions, habitualment pertanyen al terreny de la intuïció. Em refereixo al fet de valorar les dones testimoni, advocat, fiscal o jutge per la seva edat, manera de parlar o de vestir, comportament i aparença física en general. Aquella avaluació normalment no es fa quan el testimoni, o l’advocat, o el fiscal o el jutge són homes. Però insisteixo que no existeixen estudis realment precisos sobre aquest assumpte, i per això em limito a citar el problema per cridar l’atenció sobre ell, però el deixaré de banda en aquest escrit.
La dona que denuncia
Per aquest motiu em centraré en la qüestió de la credibilitat de la dona quan denuncia una agressió sexual o quan declara per la mateixa en un procés penal. Aquí les actituds estan molt enfrontades. Històricament no es creia les dones que denunciaven una violació si no existien evidències físiques en forma de lesions greus. Aquesta és encara, en el fons, la posició de tots els qui que no donen crèdit a les denúncies d’assetjament sexual que consisteixen en contactes telefònics insistents, insinuacions que sobrepassen el simple descobriment puntual de l’interès per aquella dona, o fins i tot carícies o fins a tocaments en zones culturalment enteses com de connotació sexual, l’autor de la qual pretén disfressar d’actes de simple afecte, proximitat o fins i tot com una broma, tal com vèiem fa temps a moltes pel·lícules en blanc i negre. Aquelles persones tendeixen pensar o afirmar que aquelles situacions es “resolen” com a les velles pel·lícules: amb un mastegot, amb una mirada d’estupor i rebuig o amb una recriminació verbal de la dona.
Tant de bo fos tan fàcil. Aquelles reaccions, també bastant teatrals –del teatre d’una altra època–, pertanyen a una època en la qual la posició de la dona estava legalment i socialment subordinada a l’home. L’home sabia que sempre guanyaria la batalla perquè la dona, sempre i quan no preferís continuar depenent del seu pare o d’un altre familiar home, li convenia socialment bregar amb la repugnància i accedir a aquells requeriments, o no posar el crit massa al cel quan succeïen. De vegades era per prosperar laboralment –la qual cosa era difícil si no se cedia–, i altres vegades per la simple por al fet que denunciar li anés a la contra, entomant la reprimenda no només de l’home que les controlava sinó de tot el seu entorn. L’agredida ho era, però també era la que s’acabava considerant culpable per vestir o parlar d’una determinada manera, o qui sap què.
Actualment, encara que queden restes de tot allò, per fortuna aquelles conductes es van marginalitzant. Però tot i així, com va demostrar l’experiment de la presó de Stanford, les posicions de poder acompanyades d’una ideologia legitimadora afavoreixen l’aparició de l’abús. Per això és tan positiu que la perspectiva de gènere hagi posat en qüestió l’antic posicionament ideològic sobre aquesta qüestió, ja que les posicions de poder sempre continuaran existint fins que la societat no canviï –i tant de bo ho faci algun dia– molt radicalment.
Però reconeixent tot allò que s’ha dit, convé no passar a l’altre extrem. Una dona que denuncia una agressió sexual no és creïble per sistema, perquè ningú és inqüestionablement creïble. A més, si passem al terreny del procés penal, per a poder procedir contra algú és necessària l’existència d’“indicis racionals de criminalitat”, que és justament allò que els juristes dels Estats Units anomenen “causa probable” És a dir, fan falta elements de convicció que, com a mínim a primera vista, facin creïble un relat. I una denúncia, sense més, no és un element de convicció per si mateixa. Encara menys pot servir per legitimar una condemna. Existeix la presumpció d’innocència i per destruir-la, seguint el model anglosaxó –que és molt gràfic en les seves descripcions– hem d’obtenir una convicció de culpabilitat “més enllà de tot dubte raonable”. Resumint, que per poder procedir contra algú necessitem una mica més que unes paraules. I per condemnar, moltíssim més que unes paraules. No pot ser de cap altra manera, ni amb aquest tipus de delictes ni amb cap altre. Pot semblar frustrant, però no ho és. Imaginin què succeiria en una societat si se li donés credibilitat sistemàtica a qualsevol denúncia i sense més servís per condemnar algú a dures penes de presó.
Existeix també el problema de les denúncies que es formulen al cap de molts anys que els fets hagin succeït. Moltes són aterridores, certament, però difícilment poden tenir eficàcia penal: passat tant de temps, reunir més proves que un simple testimoni de denúncia és pràcticament impossible, fins i tot veient-se acompanyada aquella denúncia d’altres denúncies similars, com ha passat ben sovint. En aquells escenaris és gairebé impossible determinar la veracitat d’aquells testimonis, i per això el procés penal no pot ni arrencar. Però cal pensar que aquella mateixa dificultat de prova de la culpabilitat la té el denunciat respecte a la seva exculpació social, ja que acostuma a veure’s inerme per defensar la seva innocència. Per principi, un acusat en qualsevol procés penal no està obligat a presentar cap prova en la seva defensa, precisament perquè reunir-les és difícil. Imagini’s com augmenta aquesta dificultat si, a més, han passat dècades des de l’esdeveniment dels fets.
Estem, per tant, davant una d’aquelles situacions que els juristes de l’Edat Mitjana havien qualificat com a probatio diabolica, és a dir, escenaris en els quals algú voldria defensar la seva actitud en un procés aportant proves, però simplement li és impossible. En conseqüència, encara que és evident que pot resultar dolorós, en la majoria d’aquests casos el camí processal està tancat.
Procés judicial i via mediàtica
La pregunta que cal fer-se, per acabar, és si la impossibilitat d’iniciar o culminar un procés judicial ha de tancar també la via mediàtica. Tampoc és un tema fàcil. Personalment soc partidari d’estendre la garantia de la presumpció d’innocència més enllà del procés judicial, perquè un procés només és un espai en el qual intenta recuperar-se la realitat per jutjar-la, i per tant no és una cosa al marge de la realitat, sinó que intenta ser el seu reflex. És a dir, quan no es persegueixen uns fets, no és perquè el Dret no permeti perseguir-los, sinó perquè no és raonable continuar parlant d’allò que molt probablement no existeix.
I és que al contrari del que s’acostuma a dir, el procés no és un instrument que impedeixi conèixer la realitat, sinó que està especialment dissenyat per captar-la al marge d’intuïcions, insinuacions o conjectures. El procés, ben celebrat, és l’àmbit en el qual més correctament poden confirmar-se o descartar-se unes hipòtesis sense deixar fils per lligar, una cosa que els periodistes poden permetre’s o en ocasions fins i tot els historiadors, però els jutges no. Per tant, que un jutge no persegueixi uns fets després de la seva exhaustiva i monogràfica investigació vol dir, encara que costi de creure, que aquells fets no són reals. Per descomptat, els jutges també s’equivoquen, igual que els periodistes, però amb menys possibilitats perquè disposen mecanismes d’investigació realment excepcionals que ningú més que ells posseeixen. A més, no els mou cap interès o apassionament, o no hauria de moure’ls. La seva missió és simplement esbrinar la realitat amb independència i imparcialitat, garanties de les quals, per desgràcia, avui tampoc no gaudeix massa vegades un periodista, tret que vulgui assumir altíssims costos personals i laborals.
Per això, malgrat tots els malgrats, en el futur cal afavorir una confiança més gran en la Justícia. Naturalment que també té errors, sobretot de formació de jutges, fiscals i policies que cal corregir com més aviat millor, perquè la situació en aquest sentit és especialment delicada. Però les eines de les quals disposen per esbrinar els fets són molt fiables. Per això una bona recomanació és no anar més enllà del que declaren els jutges una vegada que han decidit, sempre i quan no s’observi una irregularitat evident en el procés, o bé quan jutges, fiscals o policies arrosseguen els peus en les investigacions, o que directament obren fraudulentament, com va ocórrer en tants casos d’abusos a menors.
Però si no hi ha evidència d’aquells defectes, cal respectar la Justícia. Encara que costi d’assumir-ho, no fer-ho xoca amb la realitat, i la realitat sempre s’acaba imposant. Recordin els atemptats de l’11-M i la campanya mediàtica que, per desgràcia, els va acompanyar…