Quanta democràcia volem?

A inicis de 2017, a la reunió del Fòrum Econòmic Mundial es presentava l’habitual informe Edelman sobre l’estat de la confiança al món. El contingut era tant honest com inquietant: vivim una època de pèrdua de confiança global en el sistema. Ens mortifiquen les pors al canvi tecnològic, la immigració o la globalització. I allà on baixa la confiança, deia, es produeix una resposta social.

Després de la crisi, quina sobirania ens resta? A Una Europa alemana, el sociòleg Ulrich Beck explica la nova distribució de poder dins la Unió Europea. Alemanya ja imposa la seva política econòmica a canvi de continuar finançant el deute dels països de l’eurozona i de disciplinar els malbaratadors. Per primera vegada el mantra igualitari desapareix del marc de la Unió i es fa visible la jerarquia. L’impacte sobre la confiança dels socis amb el projecte comú és inevitable.

Trencar els ous

Si pensem en el resultat de les polítiques d’austeritat ve al cap l’acudit de Žižek sobre l’escriptor que, als anys trenta, va visitar l’URSS. Quan va demanar per la raó de la brutal repressió, el seu amfitrió soviètic li va respondre que una truita no es pot fer sense trencar els ous. Molt bé, va dir l’escriptor, d’ous trencats ja en veig, però on és la truita? Allò que de manera diversa recorre les democràcies és la tensió creixent entre poder i legitimitat en el seu ús. Sense solidaritat, sense contracte social i sense esperança, allò que resta és el sentit de comunitat.

El que el ciutadà veu és la desigualtat creixent, la precarització de les condicions de treball i la distància entre el programa votat i les polítiques observades. Un article recent a Science mostrava com la gent, quan se sent amenaçada, demana normes socials més severes. Les persones cerquem seguretat i la por és el motor eficaç que serveix, per exemple, per justificar la tortura; per dur a terme una reforma constitucional un calorós dia d’agost del 2011; o bé per activar mecanismes de repressió inaudits davant l’amenaça de trencament d’un Estat.

La gent, quan se sent amenaçada, demana normes socials més severes

Impotència, humiliació i dignitat acostumen a anar plegades. Així, és simptomàtic que un dels cavalls de batalla de les negociacions de Syriza amb la troika, l’any 2015, serà el relatiu al perfil polític dels homes de negre. L’orgull grec demana, suplica, no negociar amb funcionaris amb mandats tancats, sinó amb polítics escollits que mantinguin, si més no, l’aparença d’una negociació política. Tota política té doncs un component emocional.

L’interessant és preguntar-nos qui determina el grau d’emoció admissible en política. Churchill o Obama galvanitzaven les masses. Per contra, els indignats d’Occupy NY, els del 15-M o els de la plaça Syntagma realitzaven una ocupació qüestionable de l’espai públic. Constatem allò que és obvi: el debat públic sobre l’impacte social de l’automatització i la fi del treball; la fractura del sistema de pensions; les notícies sobre els suïcidis de pensionistes grecs o el de la mare desnonada també generen emocions.

Reduir la discusió

En altres paraules, quanta democràcia pot suportar la democràcia? La despolitització d‘àmbits polítics sencers permet titllar de colla de deplorables els partidaris de Trump; d’irracionals els votants del Brexit; o d’abduïts, supremacistes i colpistes l’independentisme en ple. El patró comú és fer fora de l’espai públic debats importants per a una part significativa de la nostra societat. Reduir l’abast d’allò discutible. En aquest context, la tensió entre representativitat política i lògica d’estat esdevé cada cop més problemàtica. Estadisme és anar a la guerra d’Iraq amb un 90% de la població en contra; o invisibilitzar els dos terços de catalans que volen més sobirania i el 48% que desitjarien la independència (CEO 2017, 3a onada). I la conseqüència de la despolitització és la crisi de legitimitat del sistema.

Pluralisme democràtic

Tenim un ciutadà empoderat per al consum digital, autònom i crític, al qual pretenem negar la capacitat de debatre políticament sobre allò que el preocupa. Però expulsar el conflicte polític de l’espai públic, siguem-ne conscients, implica també ferir de mort el pluralisme democràtic.

Així doncs, qui s’ha endut el meu pluralisme? La crisi de la democràcia cal veure-la en paral·lel a la reducció de l’abast d’allò que en política és discutible. Aquest és el medi natural de l’antielitisme, per al qual les elits són deshonestes, corruptes i utilitzen els ressorts del sistema en el seu benefici. A la perifèria europea les evidències són conegudes. La por a la fractura social. Una corrupció sistèmica ni corregida ni acceptada. Un marc institucional on la distribució de recursos entre capes socials és rígida. I, és clar, la demostrada incapacitat de les elits polítiques per a escoltar les demandes dels ciutadans sota una capa de supèrbia injustificada.

La resposta al liberalisme sense democràcia és, doncs, l’auge de la democràcia il·liberal, el nacionalisme d’Estat i l’autoritarisme. Mirem a Polònia. El poder tolera l’existència d’opositors polítics però utilitza tots els mitjans possibles, legals i il·legals, per polaritzar la vida política i soscavar la meritocràcia de funcionaris i periodistes. Més a prop del lector hi trobaríem la confusió entre els àmbits privat i públic; el falsejament de títols universitaris utilitzant els ressorts del poder o bé la promoció de jutges a partir de criteris d’afinitat ideològica i no pas de professionalitat.

Canvi i resistència

A Ruptura. La crisis de la democràcia liberal (2017) Castells anuncia com la nova post-democràcia es conforma al voltant del neoliberalisme econòmic i l’autoritarisme polític. Històricament corregir aquestes tendències només ha estat possible des de la protesta i l’activisme, des dels moviments socials i les revolucions polítiques. Davant d’aquest envit apareixen els dos bàndols coneguts: els promotors del canvi i els resistents.

Quan la resistència al canvi és vençuda, es produeix la transformació. I és en la manca de capacitat per revertir aquestes tendències que el perill anunciat pel ministre Borrell quan parla de la crisi catalana esdevé tant latent com real: el del trencament de l’Estat.

La resposta al liberalisme sense democràcia és, doncs, l’auge de la democràcia il·liberal, el nacionalisme d’Estat i l’autoritarisme