Teoria de la inacció hiperdemocràtica

Al començament d’El contracte social, Rousseau ens diu que si s’atreveix a parlar de política és perquè ell no la practica: “Si fos príncep o legislador, no perdria el meu temps a dir el que cal fer; ho faria, o callaria”.
 És obvi que les coses han canviat: prínceps i legisladors es dediquen menys a fer el que cal fer que a explicar el que farien si poguessin. Però el cas és que no poden, o no els deixen; de vegades, tampoc no volen. D’aquí resulta una crisi de decidibilitat que travessa les democràcies liberals. Es fa evident en aquesta Gran Bretanya que s’embolica amb el Brexit, en la resistència a les reformes de Macron, en la successió de legislatures estèrils a Espanya o Itàlia: societats complexes on les reformes no arriben o troben una contestació social que de seguida les dilueix.
Ara bé, seria un error buscar fora de la democràcia les raons de la seva relativa impotència.

Aquesta crisi de decidibilitat té l’origen en la mateixa democràcia. O sigui, en la radicalització de la lògica inherent al principi democràtic i l’aprofundiment dels processos socials i culturals que ella mateixa posa en marxa. En lloc d’una deliberació racional que acaba amb una decisió col·lectiva, la democràcia s’assembla a una apassionada discussió on no s’acaba de decidir res. I aquest fenomen no respon a una única causa, sinó a una combinació de causes.

Auge de la protesta

El primer que crida l’atenció és l’auge –i el prestigi– de la protesta. Per més que hagin acusat els règims representatius de tenir en compte el ciutadà només quan toca votar, la veritat és que les democràcies liberals han vist eixamplar notablement les vies informals per a l’expressió de demandes. Manifestacions, campanyes, happenings: no passa un dia sense que algun col·lectiu o moviment defensi una causa o s’hi oposi, al carrer i a les xarxes. Sovint, els mateixos partits se sumen a la protesta o la impulsen directament, contribuint així al desbordament institucional de la democràcia. Aquesta dinàmica augmenta la força negativa d’això que Rosanvallon anomena “poders contrademocràtics de veto”: coalicions de bloqueig que multipliquen el cost electoral de qualsevol acció reformista. Si fas un pas, et volen trepitjar.

S’hi afegeixen els efectes de la digitalització de l’espai públic. Els líders polítics ja poden adreçar-se als votants sense cap mediació, fet que dona a les nostres democràcies una tonalitat plebiscitària que contrasta amb la creixent fragmentació partidista: el dissens agressiu que domina la campanya electoral permanent complica els consensos parlamentaris. I si l’estratègia comunicativa dels partits fa per manera d’excitar les emocions dels votants, aquests converteixen la polarització en un entreteniment gratuït via smartphone. Invocar la veritat no serveix tampoc de gaire: hem deixat de creure-hi o, més ben dit, només creiem en la nostra. Quina autoritat infal·lible ens podria convèncer del contrari? Per acabar-ho d’adobar, tota causa compta amb el seu expert. Es perfila així un pluralisme agressiu que, si bé satisfà les necessitats expressives dels diferents grups socials, soscava la capacitat de decisió dels règims democràtics.

Quedi clar que l’excés de democràcia és preferible a l’absència de democràcia. Només faltaria! Però una democràcia incapaç de prendre decisions eficaces pot veure minvada la seva legitimitat. És llavors quan apareix la temptació decisionista: la promesa d’acabar amb la xerrameca democràtica donant un cop de puny a la taula. No serà fàcil revertir aquest procés. Però intentem, almenys, encertar amb el diagnòstic: ja que no podem decidir, com a mínim comprenguem.