Un carrer d’arbres i voreres
Entre 1859 i 1862, mentre engegava la construcció del projecte de l’Eixample, Miquel Garriga i Roca va dibuixar un plànol molt precís d’una Barcelona amb les muralles enderrocades però limitada encara a Ciutat Vella i la Barceloneta. En el dibuix, La Rambla destaca per dos motius: és un dels tres únics carrers amb arbres (amb el Passeig de Gràcia i el Passeig de Sant Joan, dues esplanades d’esbarjo que havien crescut extramurs) i un dels quatre (amb Ferran i Princesa, el Portal de Santa Madrona i un tram del Portal de l’Àngel, entre Santa Anna i Canuda) amb voreres. L’objectiu del plànol era deixar constància oficial de les alineacions urbanes (les línies que separen el sòl públic del privat i les de divisió entre parcel·les), però l’escala del dibuix és tan detallada que permet comptar contraforts a les esglésies i columnes als claustres, mesurar els patis de ventilació a l’interior de les cases i descobrir com es transformava l’espai públic de la ciutat antiga a base de dues mesures excepcionals: la plantació d’arbres i la construcció de voreres. Avui, arbres i voreres són tan quotidians en l’espai públic i estem tan avesats a topar-hi que la dificultat és adonar-nos que hi són i que continuen sent extraordinaris.
Els arbres que el plànol dibuixa a La Rambla es van substituir al cap de poc pels dos-cents seixanta-cinc plàtans que avui s’hi alineen en dues fileres, en la darrera de les replantacions massives que des del segle XVI s’havien succeït. I mentre els arbres creixien amunt, les repavimentacions del passeig no havien considerat mai, fins la proposta de 2017 de l’equip de Km-Zero, cedir-los un espai més generós que els deixés créixer per sota. Normalment, com més voluminós és un arbre, més llargues són les seves arrels i més espai al subsòl necessita, però la majoria dels plàtans de La Rambla encara aterren al paviment amb un escocell de poc més d’un metre quadrat, molt semblant en superfície als de la majoria d’arbres de la ciutat.
Necessita tornar a fer excepcionals els arbres i les voreres i guanyar una dosi de la quotidianitat concentrada en altres rambles de la metròpoli
Les voreres del plànol de Garriga i Roca assenyalen els primers carrers on es va poder caminar la ciutat a una altura nova, a recer del trànsit i a distància del fang. Aquesta comoditat va fer que a principis del segle XX La Rambla concentrés grans magatzems amb aparadors que enlluernaven i atreien els passejants cap a les façanes, cap a les voreres laterals. Els magatzems ja no hi són i els espais comercials que ara hi ha en planta baixa s’expandeixen a la vorera central, fan invisible el que passa arran de façana i atrinxeren els vianants entre els 11 quioscs de premsa i les 9 antigues ocelleries, les 16 parades de flors, les 18 cabines de telèfon i les 8 de loteria, les 3 bústies de correu, les 23 caixes d’instal·lacions i els 82 mòduls de terrassa que esquitxen el passeig central. Són molts objectes i molts d’ells són grossos: els quioscs de diaris fan 9 per 4 metres i els vetlladors dels restaurants, fins a 15 per 3. Les mides són importants, perquè entre troncs de plàtans hi ha un ritme sincopat que mai és més petit que 5,5 metres i els quioscs i terrasses, massa amples i massa llargs, els donen l’esquena i els passen per davant; només les parades de les flors s’adapten en mida als intereixos entre arbres i reculen per intercalar-s’hi. En la distància entre els plàtans es basava el Pla Especial d’Ordenació de la Rambla de Barcelona de 2016 quan va proposar endreçar quioscs i terrasses: quan estigui implementat, els troncs seran més visibles i ritmaran l’espai central del passeig, com al segle XIX van fer les columnes a les places de mercat i als carrers porxats.
Des de la vorera del mig queden lluny els prop de dos-cents locals comercials a les plantes baixes dels edificis que flanquegen La Rambla. D’entre ells, segons el darrer cens d’activitats de l’Ajuntament de Barcelona, 72 són per bars, restaurants i establiments de menjar ràpid i per emportar, 34 per basars i venda de souvenirs, 16 per entitats bancàries i asseguradores, 17 venen vestit i calçat i 10 estaven, en el moment del recompte publicat el març de 2020, buits o en procés de reforma. La resta de locals repeteixen usos en proporcions petites: hi ha dos estancs, dues administracions de loteria, quatre farmàcies o quatre supermercats. La Rambla també té una trentena de parcel·les amb hotels i pensions que pugen les activitats més amunt de la vorera i sobretot té museus, teatres, edificis administratius i universitaris i una biblioteca. En la distribució de les activitats urbanes, les quantitats no són tan significatives com ho són els equilibris i la barreja entre elles: com més divers és el que passa a les plantes baixes, més variats són els interessos que desperten, més diferents són les persones que les fan servir i més gran és el ventall d’interaccions que s’arriben a establir entre elles. I en aquestes relacions inesperades és on les ciutats denses treuen els seus rèdits més grans. Sumant edificis sencers, locals a les plantes baixes i satèl·lits sobre el passeig central, més de la meitat dels usos que avui hi ha a La Rambla són per passavolants. De les activitats que queden, la majoria són d’ús puntual i, aquí és on es descompensa la balança de la bona mixtura, només una quarta part es poden considerar d’ús diari quotidià.
El confinament durant la primavera de 2020 ha atiat els discursos en favor de la proximitat urbana, sobre com a les metròpolis denses i compactes els barris han de poder servir per viure, treballar i complir la majoria de les necessitats diàries
Al 1859, Cerdà va escriure a la Teoría de la Construcción de las Ciudades: “Hablando con propiedad, más bien que un paseo, es la Rambla una ancha y cómoda calle cual debieran ser todas las de la ciudad para ofrecer al público la comodidad y salubridad apetecibles”. Avui, s’ha girat la truita i els carrers (de l’Eixample) s’han encomanat de rambla i La Rambla mereix ser una mica més carrer. Necessita tornar a fer excepcionals els arbres i les voreres i guanyar una dosi de la quotidianitat concentrada en altres rambles de la metròpoli: a la de Marina quan creua Bellvitge a L’Hospitalet (on en dos de cada tres espais entre plàtans hi ha un banc perquè els veïns hi puguin seure), a la de Fondo i Sant Sebastià a Santa Coloma (on també hi ha seients que s’aprofiten de l’ombra dels arbres) o a la de Modolell a Viladecans (on els arbres aterren al paviment en escocells continus, que deixen que les arrels s’estenguin, i permeables, que deixen que l’aigua de pluja filtri, igual com passa a la del Celler a Sant Cugat o a la de Brasil a Barcelona). A les de Fabra i Puig i Onze de Setembre gairebé totes les terrasses s’encaixen en els espais entre els arbres i encara queda espai per passar-hi a cada banda; i als edificis del voltant, al costat de restaurants, forns de pa i supermercats, s’hi poden trobar una polleria, dues carnisseries, una ferreteria o una perruqueria. A les façanes de Rambla del Poblenou hi ha el casal del barri, una escola i una escola bressol, botigues de fotografia, una modista, dues òptiques o una botiga d’electrodomèstics. Encara a la del Poblenou, hi ha una solució molt delicada a les voreres laterals: queden al mateix nivell que els carrils de trànsit (un per banda) de manera que les dues franges de les vores tenen quasi tanta amplada com el passeig central i es converteixen en un espai negociat entre el pas de vehicles i el de vianants.
No es tracta de ser literal amb les comparacions ni de forçar un excés de domesticitat sobre La Rambla, però sí de pensar quines activitats quotidianes poden trobar lloc a les seves plantes baixes. El confinament durant la primavera de 2020 ha atiat els discursos en favor de la proximitat urbana, sobre com a les metròpolis denses i compactes els barris han de poder servir per viure, treballar i complir la majoria de les necessitats diàries. La ciutat dels quinze minuts, que té per centre la Rambla, comprèn del Raval al Born i serveix a les més de 100.000 persones que, segons els censos oficials, els habiten. Però la distància que es pot caminar en un quart d’hora des de La Rambla depassa els límits de la Ciutat Vella i també s’estén a la meitat del Poble Sec (en el triangle més a llevant, entre la Plaça dels Ocellets i la cruïlla entre el Passeig de l’Exposició i Nou de la Rambla) i enganxa fragments tan heterogenis de l’Eixample com Comte Borrell fins a la Gran Via, a l’esquerra, el Passeig de Gràcia fins a Provença, a la dreta, o Ausiàs Marc fins a Nàpols, cap al Fort Pienc, sumant fins a 45.000 llars. Quinze minuts són també els que es triguen a recórrer a peu La Rambla; mentre arriben les 5.000 persones que han de veinificar-la (la paraula és de l’equip de Km-Zero en la seva proposta per omplir-ne les cases amb residents), ja es pot comptar amb els més de 180.000 habitants d’aquest hiperbarri de les vores perquè la vagin a trobar caminant.