Un demà encara incert, però en comú
Ens preguntem com serà el món de demà, i potser en alguns aspectes no será molt diferent del d’avui. A hores d’ara no sabem com evolucionarà la situació de Catalunya. Però fins i tot en cas que esdesvinga independent, m’arrisque a dir que ni seria un fet immediat ni suposaria una ruptura traumàtica amb el poble valencià. Dit això, per a reflexionar sobre el després serà bo començar radiografiant l’ara. Anem a pams.
La dita ‘valencians i catalans, cosins germans’ no és acceptada per tots, però és innegable que compartim llengua, cultura i hstòria
Diu la dita que valencians i catalans, cosins germans. És cert que no tothom està d’acord amb la família que li toca. És cert, també, que els refranys no són al 100% fiables, que no s’han d’agafar al peu de la lletra. Però el que ningú no ens pot negar és que compartim llengua, cultura i història. Fins i tot ho saben aquells que s’entesten a cridar 9 d’octubre rere 9 d’octubre que Som valencians, mai catalans o qui aprofita qualsevol altaveu per a dir que la llengua valenciana ve de l’iber. Perquè aquest tipus de reaccions, de destarifos, com en diem per ací, només es justifiquen quan algú sap que no té res a perdre, ni tan sols la raó.
Tornant a la dita, va servir d’inspiració per a un reportatge de TV3 i també per a una road movie emesa al Canal 33, protagonitzada per la catalana Empar Moliner i el valencià Ferran Torrent. L’un i l’altra anaven amunt i avall del territori per a posar de manifest tot aquell patrimoni similar entre ambdós pobles. Al remat, el que feien era transitar per un espai comú de comunicació i cultura que, malgrat que és natural, s’intenta dinamitar de manera artificial. I no són precisament els catalans qui “volen trencar-ho tot”, sinó aquells que van obligar a desconnectar els repetidors d’ACPV o qui nega el suport a fires literàries perquè les consideren “nacionalistes” o “independentistes”.
Però malgrat que hi ha qui tracta de frustrar un present –i un futur– compartit, la realitat va fent camí. Per exemple, quan estigueu llegint açò s’haurà presentat el llibre Fabra, Moll i Sanchis Guarner. La construcció d’una llengua moderna de cultura des de la diversitat, una obra editada per la Generalitat de Catalunya, la Generalitat Valenciana i el Govern de les Illes Balears i que esdevé la primera proposta editorial en què col·laboren els tres governs després de signar la Declaració de Palma. Hi ha, també, l’Institut Ramon Llull. El País Valencià es va quedar fora d’aquest paraigua dels territoris de parla catalana, però ja hi ha desenes de municipis en la xarxa de ciutats valencianes Ramon Llull. A més, amb la intenció d’acostar-se a l’entitat, el Govern valencià va aprovar la firma d’un conveni entre Educació i aquest institut per a promocionar la llengua en les universitats de fora del territori catalanoparlant. Com deia abans, potser una Catalunya independent obligaria a recosir aquests lligams, a revisar les costures, però no suposaria una ruptura traumàtica amb el poble valencià. Si abans fèiem el símil del parentesc, ara podem fer el de la relació sentimental, una relació que acaba bé. Que no solament seguiu com a amics, sinó que fins i tot pot ser el teu millor amic perquè conserveu viu gran part d’allò que us unia.
No són els catalans els que volen trencar-ho tot, sinó aquells que obliguen a desconnectar els repetidors de l’ACPV
Parlem de llengua, cultura o història, però també podem parlar de les persones, de tots els valencians i valencianes a Catalunya. Es tracta d’una migració interior, però no de qualsevol. És el moviment més important al segle xx, segons constata el demògraf Kenneth Pitarch en la seua tesi doctoral. Per exemple, el 2007 hi havia 2.500 docents valencians treballant a Catalunya. Jo mateixa sóc catalana de naixement per aquest motiu, filla de mestres.
Interessos econòmics
També hi ha els interessos econòmics compartits. La catalana i la valenciana són dues economies connectades. No és una impressió: ho diuen les dades. El 2013, el País Valencià era el segon mercat dins de l’Estat per a les empreses catalanes. Per la seua banda, Catalunya era la segona autonomia que més venia al País Valencià. Així, segons les xifres amb què treballava la Generalitat de Catalunya, el 2013 els intercanvis comercials entre ambdós territoris superaven els 10.000 milions d’euros. En el sistema capitalista en què estem inserits, els diners manen. Per això confie que una possible independència de Catalunya no alteraria aquests vincles, perquè el negoci és el negoci (o la pela és la pela). Recorrent a un clixé periodístic, valencians i catalans estem condemnats a entendre’ns –tot i que discutisc que, en aquest cas, hagem de parlar de condemna–. Ens entenem malgrat els entrebancs i ens seguirem entenent.
Un altre aspecte que fa palesa la relació entre ambdós territoris, o fins i tot la continuïtat, és el trasllat dels domicilis socials d’algunes companyies. La inquietud –deixem-ho així– pel procés va suposar que entre l’1 d’octubre i el 31 de desembre de 2017 més de 3.000 empreses es mudaren de Catalunya a altres punts de l’Estat espanyol: un trasllat més aviat simbòlic que no amb efectes pràctics. Durant el primer trimestre de 2018 van seguir el mateix camí 1.350 empreses més. Ara bé, és important mirar les autonomies de destinació. Després de Madrid, el segon lloc a què més grans empreses van immigrar va ser València i rodalia. És el cas de CaixaBank, Banco Mediolanum, MRW, dues filials de Divina Pastora, Idilia Foods, Pirelli o Engel & Völkers Spain. També hi ha el Banc Sabadell, que va decidir traslladar la seu social a Alacant.
“El corredor mediterrani fa por perquè aïlla Madrid i perquè connecta un territori que concentra la meitat del PIB de l’Estat”, sintetitzaven des de Ferrmed. No hem de perdre de vista que són els mateixos empresaris qui demanen una millor connexió entre ambdós territoris, el corredor ferroviari mediterrani que tant es reclama. Convé destacar l’adjectiu ferroviari perquè amb corredor mediterrani no ens referim només als trens, sinó a tot un eix viari i econòmic. L’econòmic ja ha quedat clar que és real. Sobre el viari, a catalans i valencians ens (des)uneixen la manca d’infraestructures, mentre els diferents governs espanyols perpetuen l’Estat radial. Ocorre amb les vies per a trens, però també amb les dels automòbils. En el cas de l’AP-7, la infraestructura sí que existeix, però a quin preu hem de pagar-la?
Valorar la relació futura
Amb tot, el meu propòsit no era fer una compilació de greuges i queixes, sinó valorar la relació futura entre dos territoris que, als vincles que dona el veïnatge, sumen tot un patrimoni comú bastit al llarg dels anys, que perdura en el present i que dubte que es trenque en un futur pròxim. I, malgrat que estem en moments històrics diferents, haurem de fer front comú per a lluitar contra el monstre, es diga Ciudadanos, PP, España 2000 o Vox, que s’alimenta dels moments de dubtes com els actuals. No ens podem permetre distanciar-nos. Queda la incertesa de com serà el demà d’uns i d’altres, però ha de ser un demà en comú.