El líder com a icona, marca i producte (polaritzant)

I si les societats occidentals contemporànies haguessin fet del present continu el seu temps, mirant de viure intensament, com si no hi hagués un demà (ni un ahir), amb un entorn que o bé hi connecta emocionalment o no rep ni un instant de la nostra procrastinada atenció? En aquest context s’explicaria com han acabat emergint un tipus de lideratges polítics, més enllà dels oficialment titllats com a populistes, que tenen com a primera missió sortir al mapa, no deixar indiferent. Uns lideratges polítics que resumeixen projectes, governs o causes que assumeixen, de base, que sense emoció no hi ha atenció. I d’aquí uns caps de partit, de govern o d’Estat que esdevenen les icones i els ariets de les estratègies d’atac o de defensa que diàriament bombardegen, en clau d’elecció (no només de campanya) permanent. Polaritzant.

Christian Salmon ha descrit aquest moment nostre com “l’era de l’enfrontament” (2019) i William Davies ha assenyalat els “estats nerviosos” (2018) que això dibuixa de punta a punta del globus: un mapamundi que mostra a primer cop d’ull mateix la transformació radical d’un panorama polític on les emocions i no la raó marquen el terreny de joc i dicten uns termes del debat clarament polaritzats. “Sento, per tant existeixo”, sembla la versió del clàssic, l’individu contemporani, el del temps que el diari és substituït per a molts pel minutari de xarxes socials digitals com Twitter. Aquest atropellament dels temps implica que per aconseguir aquest sentir, cal cada vegada més impacte, més xoc, més pols oposats, també en política.

En aquest context, el líder passa a assumir formes d’icona, de marca i de producte en un mercat polític abocat a explotar al màxim les tècniques marquetinianes

És, en aquest context, que uns polítics massa sovint addictes a la “tecnopolítica” i a la professionalització del seu espai d’actuació entès erròniament com a simple eina mercadotècnica, passen a esdevenir la principal arma llancívola d’uns partits i d’unes institucions convertits en trinxeres, i massa sovint percebuts, en conjunt, més com a sinònim de problemes que de solucions, més com a elements crispadors que no pas com a constructors de consensos. Així, per exemple, s’explica que dades com les de la recent enquesta de l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) diguin que els ciutadans de Catalunya  perceben partits i mitjans de comunicació com a molt més polaritzats que la societat.

Un ecosistema, entre altres, conseqüència d’una política que ha adoptat el llenguatge publicitari que triomfa, i les seves tres principals característiques definitòries, per mirar de connectar amb unes societats i una ciutadania concebudes, més que com a votants, com a públics objectius a fiblar per moure a l’acció en clau consumista. Personalització, simplificació i impacte (emocional). En aquest context, el líder passa a assumir formes d’icona, de marca i de producte en un mercat polític abocat a explotar al màxim les tècniques marquetinianes de promoció, en una competència aferrissada a l’aparador, a la vista de tothom.

Una altra dada clau de l’enquesta de l’ICIP diu que aquells més polaritzats ideològicament i electoralment no són necessàriament els més polaritzats emocionalment

 Busquen posicionar la seva oferta molt millor que la dura competència i ho fan, a més, en una constant i crua competició per estar sempre presents i el màxim de ben enfocats possible davant d’audiències amb atenció (i per tant memòria) de més curt recorregut. D’aquí la batalla permanent. D’aquí la necessitat de posar l’accent en el factor emocional, per mirar de traspassar la gruixuda capa d’indiferència amb què s’han recobert uns ciutadans constantment bombardejats a estímuls informatius i publicitaris. El cas català, en aquest sentit, ha excel·lit durant el procés en aquest procedir que, per descomptat, no és exòtic en el món que vivim. Les dades de l’enquesta esmentada mostren com la polarització electoral o partidista és alta i està alineada amb el conflicte territorial i, no obstant això, la comparació europea demostra que no és una dinàmica especial de Catalunya.

Però no penséssim pas que un context amb creixent emocionalització del discurs polític passa només per una polarització en clau emocional. L’homo sentimentalis conceptualitzat per Milan Kundera es caracteritza per ser especialment sensible a què l’apel·lin a la raó a través de l’emoció, certament, però les emocions i els sentiments que aquestes provoquen són entesos en la política del present com a eines al servei de marcar frame, per marcar terrenys de joc. A partir d’aquí, que rodi la pilota. I així és com una altra dada clau de l’enquesta diu que aquells més polaritzats ideològicament i electoralment no són necessàriament els més polaritzats emocionalment. La polarització emocional surt més de la sensació d’amenaça que de les posicions ideològicament o electoralment extremes. En el cas català, amb tot el que va implicar l’esperit del “tenim pressa” és evident que a una amenaça identificada amb un Estat espanyol descrit com a “demofòbic” i que impedia un referèndum per l’autodeterminació, s’hi va sumar un contagiós i potent sentiment d’impaciència, davant allò que es va dibuixar com una finestra d’oportunitat única per passar pàgina d’aquest statu quo.

Allò va tenir l’impuls d’un lideratge molt focalitzat en el llavors president de la Generalitat, Carles Puigdemont, en la seva fase àlgida. Ell resumia bé no només una causa política sinó també un sentiment. “O referèndum o referèndum”. I va passar a ser dibuixat i utilitzat com a element polaritzador del debat. Per als seus adversaris va passar a ser l’enemic número 1 a batre, mentre que per als seus més ferms defensors va esdevenir un president identificat amb la institució i amb el poble. Res d’extraordinari, en tot cas, que no hàgim vist de punta a punta del planeta, adaptat a cada context, a cada moment i a cada cas, amb multitud d’exemples d’excés o d’encert en la dosi d’emocionalització del discurs que s’aplica per tot.