Una foto ràpida
La crisi política, agreujada de forma força dramàtica amb la crisi econòmica del 2008, ha canviat l’escenari polític de molts països. Des d’aleshores, els partits i veus populistes que neguen els principis del pluralisme han aparegut amb força a moltes institucions, els debats han pres tons confortatius i, fins i tot, identitaris, i la sensació que polarització feia impossible el consens s’ha fet palès en el discurs de molts espais.
No obstant això, aquestes percepcions surten, gairebé sempre, de l’anàlisi del comportament de les elits polítiques, no de les actituds de la societat. Un fet curiós si tenim en compte que, com demostren les dades de l’enquesta feta recentment per l’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP), els catalans perceben que partits i mitjans de comunicació estan molt més polaritzats que la societat. Fins a un 26,3% dels enquestats situa en el punt més alt de l’escala de polarització als partits polítics, i un 16,6% ho fa amb els mitjans de comunicació. Per contra, només un 6% situa en aquest punt més alt la polarització de la societat.
És important, per tant, entendre quin és el grau de polarització de la societat catalana més enllà dels seus dirigents polítics. Per fer-ho, a més, cal distingir tres tipus de dinàmiques que s’han associat a la polarització però que són diferents: el fet que els ciutadans tinguin preferències molt variades sobre quina ha de ser la solució en els diferents debats, polarització ideològica; el fet que la societat tingui visions molt diferents dels diversos grups polítics; polarització electoral; i el fet que la societat tingui visions maniquees i poc respectuoses de qui pensa diferent; polarització afectiva.
Les dades de l’enquesta mostren que, tant en el debat econòmic o com en el de la manera en què cal gestionar la COVID, al voltant d’un 20% de ciutadans se situen en un extrem de l’escala, però en els dos casos perquè la majoria de la població se situa en un costat de l’escala (augmentar serveis i impostos i la gestió de la COVID ha estat un desastre, respectivament). Per tant, aquestes dades demostren que no ens trobem davant d’una gran polarització, sinó més aviat, d’una majoria social clara. Les respostes a l’enquesta també palesen que tant en el debat sobre si la immigració ha d’adoptar la cultura del lloc d’acollida o mantenir la seva pròpia, com en el debat de la gestió de la pandèmia entre drets i seguretat, els catalans acostumen a tenir posicions centrades. A tall d’exemple, menys d’un 15% dels catalans se situa en els dos extrems.
La polarització ideològica es tradueix en una major sensació que hi ha partits molt pròxims i partits molt llunyans
Per contra, el debat sobre l’autogovern i la independència de Catalunya és el punt en què les preferències dels catalans són, a la vegada, més extremes i menys connectades entre si en un continu que permet una negociació fàcil. Fins a un 44,4% dels enquestats se situen en les dues posicions més extremes de l’escala (el 31% en la independència i el 12,8% en cap autogovern) i un 22,5% se situa en les dues posicions del mig (5 i 6). Només un 33,3% dels catalans tenen posicions que no són clarament un extrem o clarament el centre, una situació que genera que sigui difícil generar majories àmplies.
L’anàlisi de l’enquesta mostra que la defensa de posicions més extremes en els cinc debats acostuma a coincidir també amb la percepció de majors diferències entre els partits polítics. La polarització ideològica, doncs, es tradueix en una major sensació que hi ha partits molt pròxims i partits molt llunyans. No obstant això, les dades no mostren cap mena de correlació entre aquells que defensen posicions més extremes i/o perceben una major distància entre partits, i el fet de sentir pitjors emocions envers qui pensa diferent o el fet tenir visions més maniquees. En resum, no hi ha relació entre ser extremat ideològicament i menysprear a qui pensa diferent.
Les percepcions negatives sobre qui no pensa igual tenen més a veure amb el fet que un 25% de catalans responen de forma afirmativa (acord per sobre del 7 en una escala d’1 a 10) a les preguntes sobre si senten o no una amenaça cap a la seva forma de vida i cultural. Aquesta sensació d’amenaça es correlaciona de forma molt més clara amb el fet de sentir més emocions de menyspreu, frustració o ràbia vers qui pensa diferent; també en creure que qui no comparteix la forma de pensar que té un mateix és mala persona o està mal informada.
Aquesta situació, de sensació d’agressió i amenaça sobre grups de la societat, és una de les principals preocupacions que pesen sobre l’escenari català. També preocupen els grans nivells de desafecció vers els partits i l’escepticisme vers les institucions. L’espai per al retret, la por i la frustració podrien posar en perill un debat on, a més, acostumen a tenir certa sobrerepresentació les veus maniquees.
Com a nota d’optimisme, l’enquesta demostra que el diàleg social hauria de ser relativament fàcil per dos motius. En primer lloc, la gran majoria de gent diu no haver-se sentit agredida per companys de feina, amics o familiars. I, en segon lloc, el conflicte territorial no se superposa amb les posicions en els altres cinc conflictes. Per tant, si es generen els espais adients, els ciutadans poden discutir i trobar punts d’acord en altres debats. Uns espais de diàleg que, a més, compta amb el suport de més del 78,76% dels ciutadans, que segueixen defensant i demanant a les institucions i sortides dialogades.