Una utopia transformadora
L’editorial Página Indómita publica la traducció castellana de dos assajos de Judith Shklar sobre el paper de la utopia en el pensament polític. La seva publicació no podia ser més oportuna. En poques pàgines la filòsofa d’origen letó, que fou professora a la Universitat de Harvard i presidenta de l’Associació Americana de Ciència Política, ens recorda com la política moderna va bandejar les utopies per abraçar un pensament mancat de creativitat més enllà dels règims existents després de la Segona Guerra Mundial. Shklar és capaç de distanciar-se de la seva pròpia biografia familiar, marcada per l’Europa dels anys trenta en una Riga hostil i encapsulada per totalitarismes de signe oposat, per dir-nos que no hem d’abandonar mai del tot el pensament polític optimista.
L’aposta d’Ursula von der Leyen, empesa amb totes les forces per Emmanuel Macron, d’impulsar una —modesta— agenda transformadora europea beu d’aquesta convicció: un pragmatisme utòpic que permeti rellançar el projecte comunitari. No serà fàcil. La Unió viu instal·lada en una mena de crisi eterna des que l’eufòria de Maastricht es va anar apagant ara fa dues dècades. Després vindria el fracàs del projecte constitucional, una crisi econòmica sense precedents recents, l’exit traumàtic del Regne Unit i, per acabar-ho d’adobar, una pandèmia global que amenaça de degenerar a Brussel·les en una gran querella amb la indústria farmacèutica.
La Conferència sobre el futur d’Europa s’engega marcada pels constrenyiments dels nostres temps. La realpolitik europea no dóna marge per a horitzons gaire esperançadors i diversos estats membres ja n’han limitat enormement les funcions. Ni reforma legal per la porta del darrere (les propostes que en puguin sorgir tenen el topall de l’article 48 TUE, és a dir, no poden implicar una reforma dels tractats) ni tampoc, per descomptat, cap mena d’embrió de convenció constitucional al marge de la Unió Europea actual. Per a què serviran aleshores el conjunt de propostes recollides durant la Conferència, doncs? No ho sap ningú.
Alguns hi veuen poc més que una maniobra de campanya del president francès per plantar-se el 2022, final del seu primer quinquenni presidencial, com un líder reforçat davant la més que probable competència ferotge de Marine Le Pen, edulcorada ara per les noves sigles de Rassemblement National i amb un anti-europeisme inspirat pel Brexit que connecta amb els gilets jaunes (armilles grogues) i resulta més digerible que el del seu pare.
Aprendre dels errors hauria de ser una màxima de la nova agenda europea centrada en l’economia verda i la digitalització
Tanmateix, la celebració de la Conferència pot tenir una funció múltiple per impulsar la integració europea. D’una banda, aquest calendari d’esdeveniments bottom-up (encara per definir) continua la tasca eterna de les institucions comunitàries per fer-se conèixer entre els seus propis ciutadans. Plataformes digitals, assemblees, programes de televisió, de ràdio o podcasts serviran per, altra vegada, generar una onada d’informació i recollida d’opinions que poden oferir una certa legitimació amb una pàtina de democràcia directa. D’altra banda, la Conferència pot acomboiar un impuls més material i directe que històricament ha constituït el punt fort de la Unió: el boost de legitimitat per rendiment dels fons Next Generation i els programes de reconstrucció postpandèmia. La sortida de la pandèmia mitjançant la compra de vacunes orquestrada per Brussel·les, de resultats encara per fer valdre, juntament amb la injecció de fons per la recuperació obre ara una finestra d’oportunitat que la Unió podrà vendre com un gir keynesià comparat amb la gestió de la crisi financera imposada per la Troika.
Aprendre dels errors hauria de ser una màxima de la nova agenda europea centrada en l’economia verda i la digitalització. Ningú no pot quedar enrere en un projecte que, al cap i a la fi, compta amb una legitimitat democràtica directa molt escassa; el paper del Parlament europeu en l’entramat institucional comunitari és molt diferent del dels sistemes polítics dels estats membres; i que, a més, és un projecte que depèn fonamentalment dels resultats obtinguts i la utilitat percebuda per la ciutadania a l’hora de gaudir de polítiques públiques que assegurin el progrés, les oportunitats de millora i la garantia de drets fonamentals.
La utopia d’una Europa unida sota unes institucions comunes és una de les receptes guanyadores per afrontar conjuntament els efectes de la globalització i el capitalisme mundial que amenacen d’estripar les nostres societats
La integració europea va néixer de la necessitat d’apuntalar les democràcies europees després del col·lapse estrepitós que va dur a la Segona Guerra Mundial. Setanta anys després, Europa torna a afrontar un període d’erosió de les democràcies liberals; només cal donar un cop d’ull als principals indicadors, que des de fa anys presenten un balanç negatiu en el capítol de drets, llibertats i progrés social. Els anomenats “final de les ideologies” dels anys cinquanta i “final de la història” dels anys noranta del segle passat tenen ara un significat diferent del que podien tenir en plena eufòria del final del segle xx. Aleshores eren hipòtesis plausibles per una part dels europeus. Ara, però, els populismes de tendències diverses campen pels parlaments europeus; i la història, impertorbable, sembla seguir al peu de la lletra la definició mal educada de Henry Ford “history is just one damn thing after another” (la història és només una maleïda cosa rere l’altra).
Necessitem, més que mai, l’energia transformadora de les utopies, ens diu Shklar, i aquestes no es poden llançar a la paperera de la història amb l’excusa de la seva provada perillositat. La utopia d’una Europa unida sota unes institucions comunes és una de les receptes guanyadores per afrontar conjuntament els efectes de la globalització i el capitalisme mundial que amenacen d’estripar les nostres societats. Segurament, bona part de la recepta passa per fer els deures a casa nostra, enfortir i donar valor a les democràcies que ja tenim, aquesta és una primera fita. Ara bé, escoltar la ciutadania des de Brussel·les hauria de servir també per entendre les seves necessitats i cercar una Unió social. La utopia de la pau i la prosperitat de la Declaració Schuman, es pot renovar ara de la mà dels grans reptes socials, climàtics i globals que haurem d’afrontar en els propers anys.