Vuit lliçons sobre educació

D’un dia per l’altre els nostres alumnes van quedar confinats a casa amb les famílies. El que semblava un parèntesi de quinze dies han esdevingut sis mesos sense tornar a l’escola. El tancament d’escoles degut a la crisi pandèmica no només ha compromès el dret a l’educació: ha encès el debat sobre aprenentatge, desigualtats, bretxa digital i conciliació. Ens trobem davant l’experiment massiu més sobtat i radical de tota la història de l’educació.

No ens ha d’estranyar que un sistema educatiu dissenyat per a la presencialitat, amb més de cent mil docents i un milió i mig d’alumnes, no es pugui adaptar d’un dia per l’altre. Hem de reconèixer que el repte pels mestres, escoles i administracions ha estat estressant i sovint èpic.

Però si ho mirem amb atenció, les dificultats són simptomàtiques. La baixa inversió comparada en educació a Catalunya explica moltes de les limitacions. Hem vist molta disparitat en la quantitat i qualitat d’atenció educativa que han garantit diferents escoles. S’ha manifestat la desigualtat econòmica i cultural entre famílies a l’hora d’acompanyar els seus fills, oferir connectivitat o un espai a la llar on estudiar. El lideratge del Departament d’Educació ha estat confús i ambivalent, a vegades minimitzant la pèrdua d’aprenentatges, altres apel·lant a un tercer trimestre digital i finalment incapaç d’oferir una atenció presencial bàsica als alumnes amb més necessitats. Encara ens preguntem per quin motiu som un dels països més restrictius a l’hora de reobrir total o parcialment les escoles.

Ens caldrà molta reflexió. Provisionalment proposo vuit lliçons aplicades d’aquesta crisi que ens poden servir per construir un futur educatiu de país.

Escola i cultura digital

La primera va sobre l’autonomia dels centres educatius. El nostre país parteix d’una tradició educativa molt centralista, prescriptiva i burocràtica comparada amb els altres països de l’OCDE. Aquest és un model obsolet per les escoles, que són institucions professionals que necessiten un marge de decisió sobre quina és la millor manera d’organitzar equips, temaris, temps i metodologies si volen ser efectives. Però hem entès malament l’autonomia si l’administració centrifuga les responsabilitats als centres. L’autonomia ben entesa implica que l’equip d’un centre rebi orientacions, recursos, eines i acompanyament per part de l’administració i així poder prendre les seves decisions. Necessitem una nova administració que lideri els canvis i aporti les capacitats que els centres necessiten tant per abordar una crisi de salut com les transformacions i reptes educatius del nostre segle.

Haurem de fer una part del temps escolar híbrid-digital en biblioteques, museus, espais comunitaris o institucions culturals i científiques de la ciutat. És una oportunitat per connectar l’escola amb la seva comunitat, i reconèixer que una ciutat és un ecosistema d’oportunitats d’aprenentatge vives que l’escola ha de connectar i aprofitar.

L’educació online obre la segona lliçó. Aquesta semblava un escenari futur i de cop i volta ha esdevingut el nostre quotidià forçat. Durant aquest període hem fet servir eines digitals, però en general podem parlar més d’educació d’emergència, de tasques online o de vincle telemàtic que no d’una veritable educació i aprenentatge digital. No és estrany: hem perdut molts anys sense invertir en cultura digital docent. Les màquines no eduquen: la recerca ens diu que si fem servir eines digitals per un aprenentatge tradicional els resultats fins i tot empitjoren. L’aprenentatge digital guanya quan s’aprofita per oferir avaluació i feed-back continu, potencia l’aprenentatge col·laboratiu i l’autogestió asíncrona de rutines d’aprenentatge autònom per part de l’alumne. I ens confirma que la veritable bretxa digital recau en els referents adults disponibles que poden acompanyar l’alumne a la llar. Hem après que quan no hi són, són l’escola o els programes digitals comunitaris els qui han d’oferir altres referents per evitar convertir la promesa d’un paradís digital en un infern que amplifica les desigualtats. Potser també hem après que la connectivitat a les llars amb menors amb pocs ingressos ha d’estar garantida, i que el cost seria assumible?

En tercer lloc hem après que l’escola és sobretot una institució social. El tancament escolar ha posat a prova la convivència familiar, la conciliació laboral i ha convertit el teletreball en un malabarisme estressant. És obsolet veure una escola com una acadèmia instructiva que transmet continguts i corregeix deures. És ofensiu que s’hagi equiparat la funció de custòdia de l’escola a la d’un pàrquing. L’escola és també una comunitat, un espai de socialització, creixement, identificació i pertinença dels alumnes. I per molts alumnes el mestre no és només un referent valuós sinó el representant de la nostra societat adulta davant d’ells.

La quarta lliçó és redescobrir que un mestre és sobretot un tutor. En la distància ens n’hem adonat que digitalment podem fer arribar vídeos formatius, desenes de continguts a llegir i centenars de fitxes i exercicis a completar per cada alumnes. Però que allò realment imprescindible és entendre el mestre com un expert que acompanya l’aprenentatge grupal i personalitzat, un orientador acadèmic i personal. Hem entès que les tecnologies necessiten ser domesticades i sobretot humanitzades per ser significatives.

Redescobriments i reptes

Hem d’aprendre que un sistema educatiu sobretot ha d’orientar i retenir els estudiants. Un 19% dels alumnes del nostre país abandonen prematurament els estudis, i la majoria n’arrossegaran les conseqüències al llarg de la vida patint atur, precarietat laboral i econòmica. És una xifra inaudita que duplica la mitjana europea. Necessitem un sistema d’orientació acadèmica que sigui capaç de prevenir i revincular els estudiants perduts, abans que sigui massa tard. Orientem poc, tard i malament, no hem invertit prou en formació professional de qualitat i encara considerem les beques com una política assistencial enlloc d’una política educativa. Aquest curs molts alumnes hauran acabat l’educació obligatòria a casa, i el risc d’abandonament ens demanarà una campanya d’orientació, repesca i rematriculació d’estudiants perduts.

La sisena ens parla de la cooperació entre escola i família. En la distància, aquests dos mons que tradicionalment han viscut desconnectats s’han necessitat mútuament. La recerca mostra que és una mala idea convertir a mares i pares en mestres o en policies dels deures. En canvi sabem que les famílies podem desenvolupar actituds i hàbits quotidians molt efectius per l’aprenentatge i l’èxit escolar. Les escoles s’han de plantejar que pares i mares no neixen ensenyats i que els programes de capacitats parentals permeten aportar orientacions i consells per promoure a la llar hàbits efectius. Entre aquests vull destacar la promoció de l’hàbit i el gust per la lectura, que es forja en les oportunitats que oferim en l’entorn familiar i comunitari.

L’estiu pot ser una oportunitat d’aprenentatge o una font de desigualtats. La recerca internacional ens diu que les 11 setmanes de vacances d’estiu provoquen una reculada d’aprenentatges escolars, que arriba a ser d’entre 2 i 3 mesos en els alumnes amb més dificultats. Han demostrat ser molt efectius els programes que garanteixen que tots els infants amb dificultats de cada municipi accedeixin a colònies, casals, escoles d’estiu i activitats d’aprenentatge amb un component competencial. A partir d’aquest estiu hem de garantir uns 500€ per alumne en situació de pobresa per tal que com a mínim pugui participar en 80 hores al llarg de 4 setmanes, i obrir biblioteques i equipaments cívics el mes d’agost i la primera quinzena de setembre quan no hi ha oferta d’activitats.

La vuitena i darrera lliçó la veurem al setembre. Aprendrem que podem convertir els nostres pobles i ciutats en una gran aula. Els criteris de prevenció de contagis pel proper curs demanaran combinar modalitats híbrides d’aprenentatge presencial i telemàtic. Tindrem més mestres per fer grups més petits però molts centres no disposen de suficients aules. Això obliga a repensar els temps i espais escolars. Els models de ‘blended learning’ han vingut per quedar-se i poden ser molt efectius si invertim en formació dels docents i treball en equip per implementar-los. Haurem de fer una part del temps escolar híbrid-digital en biblioteques, museus, espais comunitaris o institucions culturals i científiques de la ciutat. Són equipaments que tenen valors, coneixements i experteses pròpies per enriquir el currículum escolar. Aquesta és una oportunitat per connectar l’escola amb la seva comunitat, i reconèixer que una ciutat és un ecosistema d’oportunitats d’aprenentatge vives que l’escola ha de connectar i aprofitar.

Com veieu totes les lliçons que proposo pivoten sobre la inversió en els eixos d’innovació i equitat. L’experiència no ens ha dit res nou, però ens ha transformat la mirada. En tots aquests aspectes havíem perdut uns anys i ara és hora de recuperar-los.