Catalanisme i autogovern en un món globalitzat

Una més de les víctimes de la tensió dels darrers anys entorn del denominat encaix de Catalunya a Espanya n’és el llenguatge. Sovint les paraules i els conceptes tradicionalment més sabuts i suposadament compartits han estat utilitzats com a armes llancívoles d’una part, per donar forma i força als més abrandats discursos contra l’altra part. Democràcia, legalitat, sobirania, constitució, referèndum, rebel·lió, violència, consens o majoria en són alguns exemples. Però tampoc la ja vella idea del catalanisme se n’ha pogut mantenir al marge i ha estat utilitzada, apropiada, vilipendiada i fins i tot sentenciada de mort en els moments més aspres del debat.

Des de tradicions ben diferents, la més progressista, liberal, republicana i laica de Pi i Margall i el seu federalisme, o la més tradicionalista, religiosa i conservadora de Jaume Balmes, el catalanisme polític formulat a finals del segle XIX ha situat un dels seus elements centrals en el concepte de nació. Ben cert, des de premisses diferents. Mentre que per la primera, la nació és el resultat d’un pacte entre subjectes lliures que acorden la convivència, per l’altra és una realitat natural que s’identifica pel fet de posseir un esperit nacional manifestat en la llengua i en una comunitat forjada per la tradició i la història. Voluntat o tradició. Però en tot cas, sentiment de pertinença a una nació i la seva derivada, el consens per treballar per la unitat civil del poble.

Autogovern

I dos grans objectius, que en la Catalunya industrial i avançada –però sense poder polític– del tombant del segle XIX al XX es donen necessàriament la mà: transformar Espanya en un Estat modern i adaptat a les necessitats d’una societat ja industrialitzada i aconseguir espais de poder polític per Catalunya: autogovern. L’autogovern ha estat, des d’aleshores, fonamental en les demandes del catalanisme polític, de la mateixa manera que la defensa de la llengua catalana i les polítiques d’immersió són un factor que uneix passat i futur en el catalanisme polític i cultural. En conseqüència, el fet nacional s’expressa mitjançant la voluntat d’autogovern del poble de construir una comunitat política diferenciada que adopta les seves decisions per ella mateixa sobre els aspectes fonamentals de la seva identitat col·lectiva.

Les demandes del catalanisme segueixen vives

Per això, l’estat de salut de les relacions entre Catalunya i Espanya ha estat una de les principals preocupacions del catalanisme, ja que és el primer marc on es defineix la capacitat real d’autogovern. Un marc que ha viscut nombrosos avenços il·lusionants i decebedors retrocessos, en diversos moments des de la Primera República i essencialment durant el segle XX. Capítols més negres o més esperançadors pel catalanisme en funció de com l’Estat abordava el denominat problema català i les seves demandes reiterades d’autogovern i de reconeixement com a nació.

El darrer episodi d’aquesta evolució/ involució va venir de l’aposta per un nou Estatut durant la presidència de Pasqual Maragall. Un Estatut que volia superar les constants reinterpretacions restrictives del potencial, en termes d’autogovern, de la Constitució de 1978. Una aposta poc entesa, tard i insuficientment explicada fora, i treballada en un context sotmès als nous imperatius dels rèdits polítics immediats, de creixents rivalitats en l’espai que avui denominem sobiranista, i de la gran ofensiva del nacionalisme espanyol.

Llençols perduts

La radiografia de l’autogovern que sobreviu a la sentència de 2010 sobre l’Estatut no respon a les motivacions i objectius que va dur al catalanisme de principis de segle XXI, representat per les forces que van donar-li suport. Els llençols perduts en el camí són innegables, tant objectius com intangibles o, si es vol, sentimentals. Com també és innegable que, malgrat el context conflictiu dels darrers anys, les institucions continuen disposant de capacitat de prendre decisions en molts àmbits de rellevància.

N’hi ha prou, però, per donar satisfacció a les aspiracions del catalanisme d’avui? Per moltes persones, legítimament, no. Aquesta constatació, per algunes d’elles, les ha conduit a seguir reclamant la millora de l’autogovern, treballant per fer possible contextos polítics més favorables que permetin garantir recorregut a les històriques demandes que no han estat assolides encara avui. Des de la mateixa constatació, algunes altres persones han optat per evolucionar cap a l’independentisme, assumint la idea que l’autogovern no té més recorregut possible, en la mesura que depèn del consentiment de l’altre, de l’Estat. Aquest camí s’ha fet paradoxalment tant des de l’apropiació del catalanisme i de l’afirmació de la seva suposada evolució natural i indefectible cap a l’independentisme (la manera d’ésser avui catalanista és ésser independentista) com també des de la declaració de defunció del mateix (el catalanisme ja no és creïble vistos els retrocessos reals en les demandes d’autogovern). Així, el catalanisme o hauria quedat subsumit en (i representat per) l’independentisme o no hauria superat l’embat de la realitat del darrer episodi del conflicte.

Sobirania

Òbviament, darrere d’ambdues maneres d’assolir el mateix punt d’arribada, la reivindicació de la independència, s’hi troba la idea força de la sobirania, un altre dels conceptes més emprats en els intensos debats polítics, darrerament. Sobirania entesa tanmateix sovint com una possibilitat absoluta i abstracta en un món, l’actual, caracteritzat per les creixents interdependències i per la necessitat cada cop més important de renunciar a espais de sobirania propis en favor de decisions adoptades en furs territorialment més amplis i compartits. Un món on les sobiranies nacionals enteses en un sentit clàssic han desaparegut, i on les formes de cogovern s’imposen.

Malgrat el context conflictiu dels darrers anys, les institucions continuen disposant de capacitat de prendre decisions en molts àmbits de rellevància