Radiografia de l’autogovern
Establir una visió panoràmica del contingut de l’autogovern requereix tenir en compte factors diversos. No es tracta només del que expressen les regles de distribució de les competències entre l’Estat i la Generalitat (contemplades la Constitució i a l’Estatut), sinó també de com la jurisprudència constitucional ha interpretat aquestes regles, de com les ha aplicat el legislador, especialment l’Estat, i de la conflictivitat que hagi pogut envoltar en un moment donat el seu exercici, sempre exposat a la influència d’altres elements de caràcter més polític.
D’altra banda, aquesta panoràmica tampoc no es pot obtenir singularitzant àmbits o sectors concrets, ja que cal considerar la incidència que sobre moltes competències pot tenir la manera en què l’Estat apliqui les seves competències bàsiques (per citar un exemple especialment rellevant) o els marges de decisió polític , que poden ser claus a l’hora d’acabar de definir el contingut de l’autogovern.
El nostre sistema jurídic és obert per permetre un major impuls de l’autogovern
Malgrat que la sentència del Tribunal Constitucional de 2010 va tenir conseqüències importants sobre el contingut de l’Estatut, cal assenyalar que molts dels seus efectes negatius poden ser compensats per decisions polítiques, si hi ha voluntat de fer-ho. La majoria de les observacions que fa la sentència són interpretatives o bé qüestionen la capacitat de l’Estatut per adoptar, per si mateix, determinades solucions, però no vol dir que no puguin ser assolides per altres vies legals.
Ampli i consolidat
El balanç aplicatiu de l’Estatut posa en evidència que, malgrat un entorn especialment conflictiu en els darrers anys, el contingut de l’autogovern de Catalunya es pot considerar ampli i consolidat tant pel que fa als elements d’identitat nacional com a la implementació de les polítiques públiques que afecten l’economia i els serveis bàsics dels ciutadans. Aquest autogovern és perfectament equiparable a molts models de tipus federal.
Quant al català com a llengua pròpia, és cert que la sentència de l’Estatut té un impacte especialment restrictiu sobre l’intent de donar-li un major protagonisme en determinats àmbits deficitaris i de garantir-ne la plena normalització. Tanmateix, la posició del català i les competències de la Generalitat en aquest sentit continuen essent molt rellevants, com posen en relleu el seu caràcter de llengua vehicular en l’ensenyament o la renúncia de l’anterior Govern de l’Estat a intentar legislar en aquesta matèria. I el mateix es pot dir de la política cultural, malgrat el risc sempre present d’una excessiva intervenció central (per exemple, la sentència sobre les curses de braus).
L’exclusivitat competencial que declara l’Estatut no ha pogut ser totalment exercida, però no impedeix constatar l’àmplia capacitat de decisió de la Generalitat
Respecte a les polítiques públiques en general, l’exclusivitat competencial que declara l’Estatut no ha pogut ser totalment exercida, però això no impedeix constatar l’àmplia capacitat de decisió que té la Generalitat sobre els sectors econòmics (indústria, agricultura i ramaderia, comerç), sobre els recursos naturals o sobre la gestió del territori (urbanisme, transports i comunicacions, medi ambient i espais naturals). No menys importants són les competències en matèria d’ensenyament, sanitat o serveis socials, en les quals, més enllà de regular, la Generalitat assumeix la responsabilitat principal de garantir les prestacions bàsiques dels ciutadans. Menció especial mereix la garantia de la seguretat pública mitjançant una policia pròpia que ha substituït les funcions anteriorment exercides per les forces i cossos de seguretat de l’Estat. Sense oblidar tampoc les àmplies competències en matèria de dret civil, que progressivament han permès configurar un codi civil català.
En una perspectiva de futur, aquest autogovern pot tenir encara molt recorregut si es donen les circumstàncies polítiques adequades. Per exemple, en la manera d’entendre les bases estatals, que, tenint en compte que la jurisprudència constitucional no ha establert criteris clars en aquest sentit, poden ser més o menys extenses. O bé en altres sectors claus del desenvolupament de l’Estatut, com és el cas de l’administració de justícia, les relacions institucionals (amb l’Estat i la Unió Europea) o l’acció exterior. En aquests camps, les previsions establertes a l’Estatut no han estat anul·lades i això deixa a la política molt espai per recomençar, a la qual cosa contribuiria el reforçament de les vies de relació bilateral entre l’Estat i Catalunya.
Competències bàsiques
Pel que fa a les competències bàsiques, la flexibilitat dels seus marges és determinant per reconèixer a la Generalitat la capacitat d’adoptar polítiques innovadores de naturalesa social, d’igualtat o medi ambiental, que en els darrers anys han estat sistemàticament impugnades i suspeses pel Tribunal Constitucional. Seguint aquest mateix fil conductor, cal fer referència, per últim al finançament.
L’informe de la comissió d’estudi del Parlament sobre aquesta matèria, aprovat en 2011, diu que l’Estatut conté els elements necessaris per tal que, en el marc dels mecanismes de relació bilateral i de modificació de la LOFCA, es puguin definir uns models de finançament específic basat en una extensa cessió a la Generalitat dels tributs estatals, que gestionaria l’Agència Tributària de Catalunya, i en la determinació de la contribució de Catalunya a la solidaritat i l’anivellament interterritorial.
Hi ha un acord ampli a defensar que la Constitució no predetermina un model concret de finançament, la qual cosa permet desenvolupar les previsions estatutàries en el sentit indicat. Tot això sens perjudici de superar l’actual situació de les finances de la Generalitat derivada de l’aplicació de la normativa sobre estabilitat pressupostària. Malgrat que molts el puguin considerar superat, el nostre sistema constitucional i estatutari és suficientment obert i flexible per permetre encara un major desenvolupament de l’autogovern. Tot això en el benentès que exhaurir aquest potencial depèn de la voluntat política de fer-ho, com també de la capacitat evolutiva i d’adaptació als canvis polítics i socials del Tribunal Constitucional, capacitat de la qual depèn en darrer terme que sigui una institució respectada.