Continuarem aplaudint després de poder sortir de casa

El dia que tot aquest malson s’acabi haurem de continuar aplaudint cada vespre. La possibilitat de control total d’altres pandèmies segurament no la podrem tenir mai, però sí que podem reduir substancialment l’impacte que tot plegat està generant en el nostre entorn més proper. La inversió en recursos públics per garantir un país amb una igualtat d’oportunitats real és el que ens ha de motivar a continuar aplaudint cada dia.

Al llarg d’aquestes setmanes, allò que inicialment semblava una crisi únicament sanitària ha anat destapant moltes de les vergonyes que tenim, com a país, amagades sota la catifa. Algunes persones hauran descobert que existeixen multitud de famílies vivint en habitacions amb accés limitat al bany o a la cuina. D’altres, han mostrat preocupació quan s’han assabentat que hi ha nens i nenes sense accés a la tecnologia i encara menys a internet. Posteriorment, s’ha descobert que la majoria d’aquests mateixos infants han hagut d’estar esperant que els arribés una targeta moneder per poder-se alimentar. D’altra banda, la situació també ha fet aflorar, entre d’altres, les conseqüències de comptar amb un sistema que permet tenir milers de persones treballant de manera irregular netejant pisos o cuidant gent gran a domicili.

En un país on l’economia en colors de l’oferta i la demanda és la que més espais públics d’opinió ocupa, és fàcil que acabem tenint un model on no hi ha una veritable protecció igualitària de totes les persones. És per això que en aquests moments que encara aplaudim als vespres, hem de començar la construcció de marcs polítics i socials que veritablement responguin a l’impacte que se’ns ve a sobre i que, no ens enganyem, acabarà perjudicant, com sempre, als que ja estaven desprotegits.

Calen consensos polítics i socials per fer una veritable aposta de reforma fiscal que tingui en compte a totes les persones. La pobresa que generarà aquesta crisi té una relació directa amb les polítiques socials que no s’han portat a terme fins ara. Aspectes com la regulació del preu de l’habitatge seran clau com a prevenció pel futur de les pandèmies internes que tenim enquistades.

Tanmateix, hauríem de deixar d’acostumar-nos a que els serveis socials i les organitzacions del tercer sector hagin de gestionar els elements més bàsics de subsistència de les persones. Tots aquests agents estarien d’acord en deixar de fer-ho per poder-se focalitzar en acompanyar les persones en altres dimensions. Però per això, necessitem de polítiques valentes que garanteixin aquestes necessitats bàsiques i que vagin més enllà d’una renda mínima vital, que es planteja per pal·lia aquesta situació concreta. S’han de fer passos molt més ferms i perdurables que garanteixin aquests mínims. Perquè, durant aquests dies, no tenir ingressos estables, per exemple, està suposant un deteriorament en la salut mental de les persones, tal com descriu un estudi recentment publicat de la Universitat de Barcelona. En aquest sentit, la renda bàsica suposa una veritable alternativa a la caritat d’urgència permanent en la què ens trobem. L’economista Daniel Raventós i la politòloga Julie Wark són alguns dels experts que expliquen els impactes positius que suposa, per a tota la societat, una alternativa com aquesta.

Nous marcs

Calen consensos polítics i socials per fer una veritable aposta de reforma fiscal que tingui en compte a totes les persones. La pobresa que generarà aquesta crisi té una relació directa amb les polítiques socials que no s’han portat a terme fins ara. Aspectes com la regulació del preu de l’habitatge seran clau com a prevenció pel futur de les pandèmies internes que tenim enquistades al país, ja sigui per acció o per omissió. Aquesta regulació s’ha d’implementar amb la suficient profunditat com perquè, ara que ens hem assabentat de l’existència de famílies malvivint en habitacions, no normalitzem sinó que exigim als governs que exerceixin la seva responsabilitat i actuïn de manera concreta. I és que gran part de la pobresa que està esclatant aquests dies no és més que el resultat de l’explotació sistemàtica que venen exercint els fons voltors i multipropietaris per esprémer els nostres veïns i veïnes, sense que fins ara s’hagin pres mesures polítiques per evitar-ho.

Una altra de les preocupacions que s’ha posat sobre la taula aquests dies ha estat el sistema educatiu. Després d’aquesta crisi, l’escola ha de saber transformar-se en veritables projectes comunitaris incorporant nous perfils professionals que poden esdevenir peces claus en la prevenció de l’exclusió i de les desigualtats als nostres barris. Les educadores i els educadors socials fa temps que demostren estar preparats per exercir aquest paper, que ja desenvolupen en algunes experiències, i que haurien de portar a l’Administració a incloure aquestes figures professionals com un dels drets dels infants.

Una mesura d’aquest tipus consolidaria les col·laboracions actuals entre escoles i l’atenció bàsica dels serveis socials, així com les connexions absolutament necessàries amb la xarxa de salut pública. Salut, Serveis Socials i Escola han de ser un triangle de treball en xarxa que, si no s’haguessin de dedicar a treballar per la supervivència de les persones, podrien esdevenir agents de prevenció i d’alleugeriment de l’impacte  de situacions com la que ens ha sobrevingut.

D’altra banda, quan passin els efectes més greus de la pandèmia, s’hauran d’atendre les conseqüències físiques i psicològiques de la crisi de la Covid-19,  així com recuperar les intervencions i visites acumulades durant aquestes setmanes. Aquest increment de les necessitats pot agreujar les situacions de desigualtat sanitària que abans de la pandèmia ja suposava haver-se d’esperar setmanes per tenir una visita d’atenció bàsica. Però a més, tampoc no oblidem que ja venim d’una situació en la què el nostre codi postal és més determinant en la nostra salut que no pas el codi genètic, com explica el Doctor Carles Ariza (cap de servei d’Avaluació i Mètodes d’Intervenció de l’Agència de Salut Pública de Barcelona).

Tant a nivell global com a nivell local, els interessos individuals han de passar a un segon terme. No pot continuar passant el que Joan-Ramon Laporte, catedràtic en farmacologia, explicava fa pocs dies, que a la base de dades Clinical Trials on es registren tots els assajos clínics del món sobre la COVID-19 només hi havia un assaig, dels nou espanyols, que volguessin compartir les dades amb més investigadors (3). Si a l’inici d’aquest article afirmava que era impossible controlar una pandèmia, en gran part és perquè encara ens falta molt per construir un món on la investigació no tingui interessos privats que fins i tot suposen enriquir-se desmesuradament amb el negoci sanitari.

Finalment, l’organització veïnal està tenint un paper rellevant en la gestió d’aquesta crisi. Això demostra la importància de teixir xarxes comunitàries de manera sistemàtica i incorporar-les com a actors polítics a les nostres ciutats. Les discussions que tenen lloc en el marc de molts plens municipals poden estar ben allunyades de la quotidianitat de les veïnes i veïns si la única cosa que trobem són elements de “política” de partits. A moltes poblacions i a les perifèries de Barcelona passen moltes coses que han de començar a ser portada del telenotícies perquè el silenci mediàtic pot portar a la mediocritat política en la gestió municipal. La transparència dels governs locals en les respostes que donin a la sortida d’aquesta crisi ens permetrà valorar si han estat a l’alçada, o no.

Aprofitar el moment

Hi hauran molts fronts oberts mentre puguem anar sortint de les nostres cases. El bé comú ha de prendre força en totes les capes sociopolítiques i en totes les decisions que es prenguin. Hem d’aprofitar aquest moment en que hi ha dades que demostren que hem descobert la importància dels serveis públics i, fins i tot, estaríem disposats a pagar més impostos per garantir-los.
Molts espais polítics i socials ho porten denunciant des de fa molt de temps. Però aquestes setmanes hem vist clarament com els pilars socials més bàsics han trontollat perquè en realitat ja estaven al límit. Potser és que no vivíem en un Estat del Benestar tant desenvolupat com el que ens havíem fet creure i, és per això, que haurem de continuar aplaudint cada vespre.