Davant de problemes globals, obrim el coneixement

Pastora Martínez Samper
Vicerectora de Globalització i Cooperació de la Universitat Oberta de Catalunya. Forma part del grup d’experts en Open Science de l’European University Association

A la novel·la de Ray Bradbury on els bombers havien de cremar tots els llibres, la resistència l’exercien els qui els memoritzaven per no perdre el coneixement i la bellesa que albergaven. El coneixement com a element revolucionari, clau per al benestar social i base d’una societat que no aconseguim construir. Fa 50 anys que estem parlant de les societats del coneixement i, encara que disposem de molta informació i de grans reptes planetaris, no aconseguim connectar els dos punts.

Governança global

Si pensem en els problemes globals segur que ens posarem d’acord: pobresa, desigualtats, fam, malalties, violències, contaminació, canvi climàtic. Aquesta realitat només pot canviar combinant una governança mundial amb solucions locals adaptades a cada context.

Per abordar-los, el 2015 tots els Estats membres de les Nacions Unides van subscriure un pacte per fixar una agenda política mundial que, per primera vegada, no mira solament cap als països més desfavorits. L’Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible busca, de manera col·lectiva, solucions a 17 objectius que afecten les persones i el planeta. Malgrat les possibles crítiques per contradiccions internes o per deixar de banda reptes indiscutibles, és incontestable que l’Agenda 2030 pretén establir una governança global per afrontar aquests objectius compartits.

Responsabilitat de la universitat

L’Agenda 2030 també interpel·la les universitats. Per primera vegada un pacte internacional va més enllà de l’educació bàsica i persegueix un accés igualitari a l’educació superior. Per primera vegada també posa en relleu la importància del coneixement per aconseguir un desenvolupament sostenible. És, precisament, gràcies al coneixement que les universitats generem a través de la investigació, compartim amb el nostre alumnat i transferim a les organitzacions i els col·lectius, que som agents transformadors de persones i comunitats. I així i tot tampoc som capaços d’unir informació i solucions per a reptes globals.

Inaccessibilitat

Hi ha diversos motius que ho impedeixen. No tots, ni de bon tros, són responsabilitat de la comunitat acadèmica, però n’hi ha dos en els quals aquesta és clau.

D’una banda, el coneixement acadèmic no és accessible. La iniciativa OA2020, liderada per la Max Planck Society, estima que el 85% dels resultats de la recerca sols es poden consultar havent pagat prèviament. I si el coneixement només està disponible per als que el poden pagar, difícilment podrà ser usat per altres per resoldre problemes concrets. Però, com hem arribat fins aquí? Per un negoci global que s’ha tornat molt profitós i en el qual la comunitat acadèmica s’ha vist enredada. Així funciona. El coneixement acadèmic se sol compartir a través de publicacions en revistes especialitzades. La manera més habitual de llegir aquestes publicacions és via subscripció. Tot normal. El procés, però, té algunes perversions. Primer, el preu de subscripció ha augmentat un 60% en l’última dècada. Pocs negocis se n’han sortit tan bé durant la crisi. Segon, a més de per llegir, l’acadèmia habitualment paga també per publicar. Tercer, la decisió sobre si el coneixement presentat és prou nou per ser publicat, la solen prendre altres acadèmics de manera gratuïta. Així, els grups editorials propietaris d’aquestes revistes han format un oligopoli molt lucratiu que extreu prop de dos mil milions de dòlars de beneficis anuals, amb uns marges d’entre el 30% i el 40%. Un negoci rodó que paguem entre tots, ja que gran part de la investigació es financia amb diners públics, és a dir, els nostres impostos. Si hi sumem que, a causa de l’alt cost de les revistes, en molts llocs del món no poden accedir al coneixement que es comparteix, la impotència és monumental.

L’Agenda 2030 de l’ONU també interpel·la les universitats

Per revertir aquesta situació, des de fa un parell de dècades a part del món acadèmic s’ha organitzat el moviment Open Access, que vol el lliure accés als resultats de la recerca. Lamentablement fins ara s’ha avançat molt poc. Les esperances estan posades en els finançadors públics i privats que, liderats per la Comissió Europea, s’han aliat per obrir a partir de 2020 les publicacions fruit dels projectes finançats. De nou, la necessitat d’una governança global per resoldre problemes d’una comunitat internacional. A les darreries de l’any passat, 18 organitzacions formaven part de l’anomenada cOAlition S i Espanya no hi figurava. Esperem que el Govern rectifiqui aviat, tal com l’ha instat el Congrés mitjançant una proposició no de llei aprovada el desembre de 2018.

Nodes de coneixement

Un altre motiu que dificulta la connexió entre informació i solucions és que el coneixement ja no es troba només a l’acadèmia. Potser no hi ha estat mai, però cada vegada és més evident que es troba també en moltes altres comunitats en: hospitals, museus, oenegés i empreses, i a l’administració pública.

La universitat té l’oportunitat d’esdevenir un sistema porós, permeable al saber d’altres actors o, com aposta la UOC, de transformar-se en nodes de coneixement que permetin interconnectar-lo. Es tracta d’aprendre a generar sumant les capacitats de tots, accelerant així l’obtenció de solucions. No és un camí fàcil perquè implica un canvi de cultura organitzativa i ens fa baixar de la torre d’ivori. Però torna a ser una qüestió de responsabilitat.

O apostem per la capacitat transformadora de les universitats o els avenços seran massa lents i segurament molt desiguals. De nosaltres depèn que el coneixement sigui aprofitat per totes les comunitats i no només per unes elits. L’Agenda 2030 és una oportunitat fantàstica per mirar-nos al mirall. Com sentenciava Granger, el líder de la resistència, al final de Fahrenheit 451: “Construirem abans de res una fàbrica de miralls, i durant un any no farem més que miralls, i ens mirarem llargament”.

T'ha agradat aquest artícle? Comparteix-lo