Més preparats, però més precaritzats

Queralt Capsada i Munsech
Doctora en Sociologia per la Universitat Pompeu Fabra i actualment és investigadora en el grup d’Educació Superior i Desigualtats Socials del Departament de Sociologia de la Durham University (Anglaterra)

Al llarg de les darreres dècades Catalunya ha viscut una expansió educativa que ha permès que un major nombre de persones es beneficiï de l’educació universitària. Però l’increment del nombre d’alumnes ha crescut més del que ho han fet les plantilles de docents i investigadors. A més, el volum i la qualitat de la feina exigits als acadèmics ha augmentat a un ritme major al de les condicions que permetrien mantenir i millorar la qualitat de la docència i la recerca. L’impacte de la crisi financera, la introducció de polítiques d’austeritat i la implantació del Pla Bolonya encara han contribuït a posar més entrebancs. Els resumeixo.

  1. Austeritat en la contractació

El nivell de contractació del personal permanent s’ha congelat. Aquesta limitació ha empès els gerents a sobrecarregar els permanents i a abusar de figures contractuals temporals o excepcionals per cobrir la docència (per exemple, professors associats o visitants). A més, l’absència de noves contractacions ha obligat a joves investigadors a enllaçar diferents contractes postdoctorals amb possibilitats limitades de promoció o contractació permanent. Aquests desencaixaments entre les necessitats docents i de recerca i les possibilitats de contractació no solament ha influenciat en la qualitat de la docència que imparteix un professorat precaritzat, sinó que també limita la capacitat per dur a terme una investigació internacional competitiva.

  1. Doble vara de mesurar

Durant la primera etapa d’expansió de la universitat catalana, l’accés a la carrera acadèmica estava menys disputat. Eren pocs els qui finalitzaven un doctorat i eren contractats al mateix departament on es doctoraven, sota les ordres i protecció del director de tesi. Avui el nivell de competència ha augmentat de forma exponencial i els requisits d’accés es basen en major mesura en criteris acadèmics (el nombre i la qualitat de les publicacions en revistes acadèmiques de referència internacional en anglès). En alguns casos aquesta doble vara de mesurar entre dues generacions provoca que alguns sèniors dels departaments ara no passarien els requisits actuals per iniciar-se en la carrera.

  1. Precarietat en femení

Encara que en termes globals i proporcionals el nombre de dones que finalitzen estudis universitaris (de grau, postgrau i doctorat) és major que el d’homes –amb variacions segons el camp d’estudi–, el nombre de dones que avancen en la carrera acadèmica fins a posicions estables i de responsabilitat està lluny d’equiparar-se amb el dels homes. Moure’s en un entorn masculinitzat, on l’opinió, les formes i les normes han estat pensades per i per a homes, la competència per entrar i estabilitzar-se acadèmicament encara és major.

Les condicions econòmiques i contractuals a Catalunya disten molt de ser atractives per als acadèmics d’altres països

A més, cal afegir-hi les dificultats per compaginar la vida acadèmica i la familiar, ja que fins no fa gaire les beques doctorals i postdoctorals no preveien la possibilitat de baixa maternal. Igualment, avui en dia encara no es té en compte la reducció/alentiment en la producció d’articles acadèmics durant les baixes maternals, de manera que les mares es troben en desavantatge en qualsevol procés de contractació. Una altra conseqüència relacionada és el retard involuntari o la renúncia a la maternitat.

  1. Internacionalització “domèstica”

Una de les principals funcions de les universitats és aportar coneixement des de diverses perspectives científiques per avançar en la investigació en nous terrenys i promoure discussions socials des d’una perspectiva crítica. Una forma d’aconseguir-ho és promovent la mobilitat de docents i investigadors entre universitats en l’àmbit nacional i internacional. No obstant això, tant les condicions econòmiques com contractuals a Catalunya disten molt de ser atractives per als acadèmics d’altres països. En la majoria dels casos, la internacionalització s’ha aconseguit a través del retorn de persones que, o bé s’han format o treballat a l’estranger durant una temporada i estan disposades a acceptar condicions econòmiques i laborals precàries per tornar a casa, o bé persones d’altres països que han estudiat a Catalunya i que estan disposades a quedar-se per motius personals i no laborals. En ambdós casos, la qualitat del personal docent i investigador sembla dependre del bon clima i estil de vida mediterrani, però no d’unes condicions laborals atractives.

  1. Suport a la docència i a la recerca

El repartiment del temps del professorat es divideix entre temps de docència i d’investigació, amb una part més residual dedicada a les tasques administratives. Darrerament, el temps dedicat a les gestions administratives ha augmentat per dos motius: l’increment del nombre d’estudiants i la gestió de bona part de la comunicació per correu electrònic o plataformes intranet, i la major precarietat que ha patit el personal d’administració i serveis (PAS), sigui a través de l’externalització dels serveis o de la reducció del nombre de treballadors. El fet de prescindir d’un nombre major de persones que donen suport a la docència i a la recerca fa que aquestes tasques recaiguin en un menor nombre de persones o en el mateix personal docent i investigador. És una càrrega que no solament dificulta la tasca de docents i investigadors, sinó que també els posa en una situació de desavantatge comparatiu amb relació a acadèmics d’altres països amb millors condicions de suport a la docència i a la recerca, i que afecta la qualitat i el prestigi del sistema universitari català.

Aquests punts poden tenir major o menor rellevància en funció del departament o la universitat. El més important és que el sistema universitari està sostingut en alt grau per la vocació i el genuí interès en la docència i la recerca de bona part dels acadèmics que l’integren. Encara que això és un bon senyal de compromís amb la feina, el sistema universitari català no pot simplement confiar en la bona fe i la vocació. També cal millorar-ne les condicions econòmiques, materials i laborals per tal de proporcionar una millor oferta docent i producció científica que ens acosti a un model universitari que pugui competir en l’àmbit internacional i alhora promoure la igualtat i la diversitat com a principis.

 

 

T'ha agradat aquest artícle? Comparteix-lo