Extravagàncies sobre la universitat

Quim Brugué
Professor de ciència política a la Universitat de Girona. D’entre les seves darreres publicacions destaca "És la política, idiotes!"

El futur de la universitat es concentra en tres objectius: excel·lència, competitivitat i internacionalització. Els sabem mesurar i serveixen per construir rànquings. Són inevitables en el context del segle XXI. No incorporar-los a les institucions acadèmiques suposaria descontextualitzar-les i allunyar-les de la realitat. Però la universitat també ha de saber mirar endarrere per recordar les seves essències. Recordar que allò que la dota de sentit no són característiques instrumentals –competitivitat, excel·lència i internacionalització– sinó objectius de fons. Recordar que les principals funcions són la producció i la transmissió de coneixement, i la voluntat d’usar el coneixement per transformar la societat. I la universitat actual no satisfà aquestes funcions. O les satisfà de manera parcial i amb un esforç enorme per revertir un sistema d’incentius advers.

Generar

Els factors que avui defineixen la generació de coneixement i que s’usen per establir rànquings i ordenar carreres acadèmiques són l’ortodòxia i l’eficiència. L’ortodòxia facilita que els acadèmics usem el mateix llenguatge i formes de treballar. Ens guiem per un rigor metodològic estricte, tot i els perjudicis que aquest pot generar en termes de creativitat. L’eficiència implica maximitzar la producció, el nombre d’articles i la quantitat de recursos obtinguts. Una eficiència competitiva, que, de passada, aniquila la intel·ligència, que requereix temps de reflexió i col·laboració amb els altres. Estem tan preocupats pel rigor formal i tan ocupats produint que hem deixat de pensar, escoltar, llegir, estudiar o fins i tot badar. El resultat? Un coneixement cada cop més previsible, sovint més irrellevant.

Transmetre

El principal problema de la docència és que no sabem com mesurar-la. No sabem respondre a les preguntes sobre qui és un bon professor o com valorar una docència excel·lent, de manera que hem decidit expulsar-la de l’escenari. Pot resultar sorprenent, però per als professors la docència és una nosa. Quan un professor va progressant en la seva carrera, el premi és gairebé sempre la reducció de la càrrega docent. Si aconsegueixes no veure cap alumne, bona senyal. I en tot cas, per suportar la càrrega docent utilitzem sobretot joves precaris i associats contractats a temps parcial que tenen la seva dedicació principal fora de la universitat. Si teniu fills universitaris, penseu que molts dels seus professors no cobren més de 400 euros.

Transformar

La universitat s’ha obert a l’acadèmia internacional i, alhora, s’ha tancat a la seva realitat local. Els acadèmics actuals no parem de viatjar, però les nostres sales de reunions són com aeroports: no-llocs que són iguals arreu del món sense contacte amb la realitat que els envolta. Ens movem sense parar, però sempre som al mateix lloc, conegut i confortable. En realitat, si el nostre treball interessa a l’entorn local, acadèmicament és un mal símptoma. El resultat de tot plegat és una tensió entre la voluntat d’incidència local –que existeix en molts casosi unes dinàmiques globals que incentiven interessos estrictament academicistes. Treballar la transferència de proximitat, en definitiva, ni es valora ni es comptabilitza.

La intel·ligència genera coneixement, i aquesta no és ni competitiva ni solitària sinó col·laborativa i compartida

Seduïts per les lletres daurades de l’excel·lència i la internacionalització, esbossem un futur on les universitats obtindran millors posicions als rànquings, seran més competitives i produiran amb eficiència. Una visió que pot resultar enlluernadora, però que pot fer-nos oblidar que el que és important no són els rànquings sinó les persones que aprenen i eduquen. Que allò que genera coneixement no és l’eficiència sinó la intel·ligència. I que aquesta intel·ligència no és ni competitiva ni solitària sinó col·laboradora i compartida. Una universitat de persones i per a les persones. Una extravagància.

T'ha agradat aquest artícle? Comparteix-lo