El model d’escola catalana
El model d’escola catalana nasqué amb els auspicis favorables d’un mite fundacional engrescador. L’impuls inicial provenia de famílies castellanoparlants de Santa Coloma de Gramenet, ciutat obrera de l’extraradi barceloní. Davant la possibilitat que s’institucionalitzés una realitat lingüísticament segregada, amb escoles en català per a catalanoparlants i en castellà per a castellanoparlants, sorgí el que s’ha conegut com a model d’immersió lingüística que, partint d’un ampli consens polític, va fer del català la llengua vehicular preferent de totes les escoles. Implícitament, el model d’escola catalana persegueix tres objectius: un d’aprenentatge, un de sociolingüístic i un de social. L’objectiu d’aprenentatge persegueix que cap infant no tingui deficiències en la comprensió i ús del català, de manera que n’eviti les limitacions en els horitzons laborals i socials que això comporta. Avui dia, hi ha una minoria significativa de joves i adults que s’han escolaritzat en la immersió i que té mancances en l’ús actiu del català, però la gran majoria n’és competent sense que això hagi perjudicat l’adquisició dels mateixos coneixements del castellà. A més, fer del català la llengua vehicular de l’ensenyament tampoc no ha suposat un hàndicap significatiu en l’adquisició general de coneixements pels infants catalans que no el tenien com a llengua inicial.
Mala salut de ferro
El segon objectiu, el sociolingüístic, proposa superar la vulnerabilitat històrica del català, fent factible que esdevingui una llengua d’ús compartit. Ho és per a la majoria dels que han passat per l’escola catalana, però al voltant de la meitat dels no catalanoparlants inicials no n’incorporen l’ús o ho fan de forma marginal. Així, el català aconsegueix mantenir la seva mala salut de ferro gràcies, paradoxalment, a ser una llengua prestigiada, que permet la incorporació sistemàtica i quantiosa de nous parlants. Això és conseqüència, en bona mesura, del model d’escola catalana. Amb tot, no es neutralitzen els esculls demogràfics, polítics i econòmics que creen un sostre de vidre infranquejable en el rang del català, impedint-li esdevenir una llengua compartida per tots els catalans i en tots els espais comunicatius.
Els objectius s’han assolit sobretot allà on s’han barrejat infants de diferent procedència social, geogràfica i lingüística
Històricament parlant, el tercer objectiu del model d’escola, el social, volia torpedinar dinàmiques biculturitzadores que creessin comunitats tancades on la llengua esdevingués un referent bàsic en el sentiment de pertinença. Ras i curt: que la idea de Josep Benet de fer de Catalunya Un sol poble fos més una realitat que una invocació benintencionada. Avui dia, Catalunya ha esdevingut lingüísticament i cultural molt més diversa, però no és una comunitat cívica partida en dues o més comunitats identitàries. Això es deu igualment al model de l’escola catalana, sobretot perquè a moltes escoles i instituts han coincidit infants catalanoparlants, castellanoparlants i d’altres orígens lingüístics. Amb tot, hi ha massa escoles on s’hi escolaritzen sobretot alumnes catalanoparlants d’origen, i moltes d’altres on pràcticament no n’hi ha.
En abordar les debilitats del model, les controvèrsies solen focalitzar-se en la quantitat de docència en català que s’hi fa. Per als uns és insuficient, perquè el volum d’ús del català és molt menor del que diu la norma. Per als altres és excessiva, i això menysté el rol del castellà com a part del patrimoni lingüístic propi de Catalunya i fa, de retruc, que una part dels infants catalans no se sentin reconeguts ni interpel·lats a l’escola catalana. Però el cert és que els objectius s’han assolit sobretot allà on hi ha hagut diversitat a les aules, és a dir, on s’hi ha barrejat infants de diferent procedència social, geogràfica i lingüística. L’escola catalana ha estat raonablement efectiva a fer que hi coincideixin infants amb orígens lingüístics diferents.
Alhora, és on hi ha més marge de millora.