Equitat: l’assignatura pendent

Aina Tabarini
Professora de sociologia de l’educació a la UAB i investigadora del grup de recerca en Globalització, Educació i Polítiques Socials (GEPS)

L’educació és una eina fonamental per reduir les desigualtats socials. En els darrers quaranta anys ha estat un element clau per garantir la mobilitat social d’amplis sectors de població de la societat catalana. No obstant això, la ferotge crisi econòmica que vivim des del 2008 i les polítiques d’austeritat pressupostària que s’han aplicat des d’aleshores han suposat un important fre a aquest procés, i han posat en risc el paper de l’educació com a garant de la igualtat d’oportunitats.

Garantir l’equitat educativa és, de fet, un dels principals reptes del sistema educatiu català. I això significa que tots els nens, nenes i joves, independentment del seu gènere, la seva classe social, el seu origen i la seva ètnia tinguin les mateixes oportunitats per accedir a una escola gratuïta i de qualitat, tant en l’etapa obligatòria com en l’anterior i les posteriors; que tinguin les mateixes possibilitats de viure una experiència escolar satisfactòria, que no els exclogui de les possibilitats de gaudir, aprendre i créixer; que tinguin les mateixes condicions per adquirir coneixements significatius i per desenvolupar trajectòries educatives llargues, basades en l’experiència de l’èxit i no del fracàs.

Abandonament

Catalunya, no obstant això, se situa en les pitjors posicions europees en qüestions tan rellevants com l’abandonament escolar prematur (AEP), la segregació escolar o el finançament públic en educació. Si bé és cert que el percentatge de joves que abandona els estudis sense un títol després de l’ESO ha caigut de forma significativa durant els pitjors anys de la crisi, Catalunya continua presentant un dels pitjors índex d’abandonament dels estudis del conjunt de la UE (el 17% davant d’un 10% de mitjana europea). Aquest fenomen que, a més, afecta de forma molt més acusada els nois de baix estatus socioeconòmic i cultural i, especialment, d’origen migrant.

Millorar l’equitat del sistema és fonamental per a assegurar la justícia social, però ho és també per a millorar el rendiment global

Certament, hi ha factors externs al sistema educatiu que ajuden a explicar l’AEP, fonamentalment les característiques i l’estructura del mercat laboral. Ara bé, l’abandonament dels estudis no s’explica solament per factors externs sinó també i eminentment per les característiques pròpies del sistema. De fet, l’AEP a Catalunya està profundament vinculat amb els processos de fracàs escolar que es donen durant l’ESO i amb la mateixa estructura educativa. D’una banda, la majoria d’alumnes que abandonen han passat per processos de repetició, agrupaments per nivell i baix nivell d’adquisició de competències durant l’etapa obligatòria, fet que els posiciona en una situació extremadament vulnerable a l’hora de passar a l’etapa post-obligatòria. D’altra banda, el nostre sistema educatiu es caracteritza per ser extremadament rígid i lineal, per disposar d’unes plataformes excessivament febles d’entrada i sortida del mateix i, sobretot per tenir un sistema escassament desenvolupat de formació professional que es continua considerant la via subsidiària per aquells que no poden assolir el Batxillerat, entès encara com la via noble.

Segregació

Així, Catalunya està entre els deu països amb més segregació escolar d’Europa. La segregació escolar, com és sabut, fa referència a la distribució desigual de l’alumnat entre centres educatius d’un determinat territori, fonamentalment per raons d’origen o de nivell socioeconòmic. Això vol dir que la nostra xarxa educativa disposa d’unes condicions extremadament desiguals tant perquè els docents puguin portar a terme la seva feina quotidiana com perquè els alumnes puguin veure garantit el seu dret a l’educació.

Vol dir que, si bé uns centres disposen d’una majoria de població autòctona i amb elevats nivells econòmics, socials i culturals, en altres sigui la pobresa i l’exclusió social el que marca el dia a dia de famílies i alumnat. Vol dir que, si bé en unes escoles es va escolaritzant cada dia alumnat nou, en altres gaudeixin d’una població escolar molt estable que fa possible una tasca educativa de continuïtat.

Vol dir també que en unes escoles el professorat hagi de fer malabars per assistir i acompanyar les múltiples necessitats econòmiques, socials, emocionals i d’aprenentatge dels seus alumnes, mentre que en altres gaudeixen d’entorns familiars estables, amb tardes plenes d’extraescolars lúdiques, acadèmiques i culturals. I no és demagògia. És la realitat de la nostra xarxa escolar.

Una realitat que no s’explica sols pels efectes de la segregació urbana, sinó que té les seves arrels més profundes en la mateixa organització del sistema educatiu: una doble xarxa, pública i concertada, que no juga en igualtat de condicions; una distribució d’alumnat amb necessitats educatives específiques i especials altament desigual entre centres educatius; un model de programació de l’oferta que no sempre es basa en criteris d’equitat del sistema; o un model de finançament que no sempre prioritza els centres més desavantatjats.

Finançament

I precisament del finançament és de l’últim element que m’agradaria parlar en aquesta reflexió. Per abordar aquest tema cal començar amb una premissa central: el finançament de l’educació és un element clau per garantir un sistema educatiu equitatiu. Ser clars i contundents amb aquesta qüestió és fonamental perquè en els darrers temps s’ha instal·lat en l’imaginari popular la idea que el finançament és gairebé una variable irrellevant per assegurar la qualitat del sistema. Una idea que ha estat rebatuda clarament per la recerca nacional i internacional. De fet, a Catalunya la despesa pública destinada a educació se situa de forma sistemàtica, i des d’abans de la crisi, molt per sota de la mitjana del conjunt de la UE. Segons les darreres dades de l’Idescat, la despesa destinada a educació com a percentatge del PIB representa el 3,56% del total, mentre que la mitjana de la UE es situa, segons l’Eurostat, en el 4,9%. Això significa que Catalunya està, de nou, a la cua dels països europeus en despesa pública en educació. I, amb aquest nivell tan baix de despesa el marge de millora del nostre sistema és altament limitat. Certament, no tota la millora educativa depèn del finançament per si mateix. Cal parlar també de com es distribueix la despesa i a què es destina. Però per sota d’un nivell mínim de despesa no hi ha marge de millora possible. Un finançament de l’educació públic elevat i justament distribuït és, doncs, una passa cabdal per garantir l’equitat i la qualitat del sistema.

I és que avui en dia ja no és possible qüestionar que l’equitat i la qualitat són dues cares de la mateixa moneda. Millorar l’equitat del sistema és fonamental per a assegurar la justícia social, però ho és també per millorar el rendiment global. Si no millorem en equitat hi perdem tots, hi perd el sistema en el seu conjunt. Hi perd el país.

T'ha agradat aquest artícle? Comparteix-lo