El model més longeu espera resposta

Professora del Departament d’Economia i Vicedirectora d’Igualtat i Acció Social de la UB. És autora de diversos estudis i publicacions sobre el federalisme fiscal i la problemàtica de les hisendes autonòmiques i locals.

L’actual model de finançament autonòmic, vigent des de l’acord del 2009, s’hauria d’haver revisat al cap de cinc anys, cosa que encara no s’ha fet; és el model més longeu dels que s’han succeït des dels anys vuitanta. Ja té deu anys.

Hi ha almenys tres aspectes que permeten afirmar que aquell acord va suposar un avenç respecte els anteriors: l’augment del volum global de recursos per al conjunt de les comunitats autònomes, d’aproximadament 11.200 milions d’euros, dels quals prop de 3.700 van ser per a Catalunya; l’ampliació de la cistella tributària en mans dels governs autonòmics, i la introducció del Fons de Garantia dels Serveis Públics Fonamentals (FGSPF) com a mecanisme d’anivellament parcial dels recursos.

L’estructura del model pactat introduïa un canvi qualitatiu respecte dels anteriors i, malgrat les mancances que encara té, el feia una mica més homologable als models que presenten els governs subcentrals de països federals, que sovint han estat tinguts com a referència (Alemanya, el Canadà, Suïssa).

Reformar-lo per seguir avançant

No sabem del cert, a hores d’ara, si hi haurà o no reforma. Seria desitjable que, quan n’hi hagi, l’objectiu fos continuar avançant cap a un model de finançament similar al d’aquests països. El principal tret comú és que saben trobar un equilibri molt precís entre autonomia i igualtat, això és: autonomia tributària per decidir sobre els ingressos i igualtat per evitar que les regions més pobres, pel fet de ser-ho, es vegin abocades bé a prestar un menor nivell de serveis, bé a aplicar una major pressió fiscal per poder prestar-ne nivells similars.

Si el model es decanta massa cap al costat de la igualtat, som davant d’un model unitari, en què hi ha un sol govern, el Govern central, amb autèntic poder polític. I si es decanta només cap al costat de l’autonomia, en l’extrem ens trobaríem un sistema plenament confederal. En vista d’això, doncs, si s’aspira a un model en què el poder polític estigui efectivament compartit entre el Govern central i els governs territorials, cal mantenir escrupolosament aquest equilibri. Això és el que en aquests països es resol instrumentant sistemes en què hi ha un anivellament parcial dels ingressos, no total. Això significa que una bona part dels majors ingressos dels territoris amb major capacitat fiscal va a l’anivellament, però una part significativa es tradueix en majors ingressos per al territori.

La reforma de l’actual model permetria comprovar si un nou finançament podria ser la solució al conflicte territorial

És per aquí, al meu entendre, per on hauria d’anar la reforma. Tenint en compte aquest full de ruta, els canvis a introduir haurien de ser els següents:

  1. Actualització del volum global de recursos del sistema. L’equilibri vertical, és a dir, la distribució dels recursos, entre l’administració central i l’autonòmica, necessaris per cobrir les seves respectives necessitats de despesa, s’ha trencat i cal restablir-lo. El volum actual és insuficient i cal una dotació addicional.
  2. Reforçament de l’autonomia financera de les comunitats autònomes, ampliant la capacitat de decidir sobre els seus ingressos. Avui els governs autonòmics tenen certa capacitat normativa sobre un conjunt d’impostos que els aporten menys de la meitat del total d’ingressos procedents del model (el 48%) i sols tenen capacitat de gestió sobre impostos que els aporten el 13% d’aquest total. Encara queda, doncs, molt camí per recórrer en aquest terreny.
  3. Compliment del principi d’equitat horitzontal que permeti als governs autonòmics disposar de volums similarsde recursos, per unitat de necessitat, per la prestació dels serveis que tenen atribuïts, amb el mateix esforç fiscal. En el model actual això s’aconsegueix amb el FGSPF, però caldria introduir algunes millores en la seva formulació i eliminar els tres fons que en distorsionen la pauta redistributiva (fons de suficiència, fons de competitivitat i fons de cooperació). I en aquest terreny, també s’hauria afrontar el problema de la gran desigualtat existent entre els resultats del règim foral i el règim comú.
  4. Establiment de mecanismes que aportin estabilitat al model assolint que allò s’ha pactat a l’any base es continuï complint al llarg del temps.
  5. Introducció de mecanismes de coordinació, de transparència i de garantia de compliment del pacte en els termes exactes en què s’ha subscrit. El model no sols ha d’estar ben dissenyat, sinó que també ha de funcionar correctament, i això requereix introduir canvis tècnics i institucionals.

Catalunya ja no lidera

Val a dir que aquests canvis són els que, possiblement, podrien haver estat defensats per Catalunya en un escenari semblant al que hi havia ara fa deu anys. Diguem-ne que serien els mínims necessaris per poder continuar estant dins el model general. Però és evident que avui han aparegut nous escenaris que caldrà considerar.

La història ens diu que totes les reformes del finançament les ha liderat Catalunya, tant des del punt de vista polític com conceptualment. Això ha permès reformes successives del sistema fins arribar al que tenim ara. Fins fa ben poc, hi havia un ampli consens entre les forces del catalanisme polític pel que fa a la construcció d’un model que fes compatible l’autonomia financera amb la igualtat. Catalunya estava compromesa en aquest afany, i el model de finançament era percebut com una de les principals peces d’encaix dins l’Estat espanyol. Avui això ja no és així. Les aspiracions d’una àmplia majoria de catalans no passen, precisament, per mantenir-se dins l’actual model.

Ara Catalunya no lidera i, per tant, d’alguna manera hem entrat en un territori desconegut. No sabem gaire res, en cas que hi hagués una reforma del sistema, què defensen ni què farien els qui avui ens governen. I tampoc es veu enlloc on hi ha el motor que pugui substituir Catalunya en la reforma del model.

Malgrat això, tot i haver-hi tantes variables obertes, la reforma podria ser vista com una oportunitat. Permetria comprovar si el model de finançament, lluny de ser un problema, contribueix a ser part de la solució al conflicte territorial. Seria un bon moment per demostrar que es pot i es vol reprendre la via del diàleg i la negociació. Tan important seria el que es negociés com la manera com es negociés. I és difícil afigurar-se que la negociació es podria fer sense Catalunya. Però al mateix temps tot fa pensar que, si es desitgés fer-ho amb Catalunya, s’hauria d’estar disposat a parlar de preferències heterogènies, de plurinacionalitat i de tractar de forma diferent els diferents. El sistema comparat ens ofereix excel·lents exemples de maneres de fer-ho. N’hi hauria prou amb mirar cap al Canadà o al Regne Unit.

T'ha agradat aquest artícle? Comparteix-lo