El realisme xinès i els seus límits
Xina no és una amenaça ideològica per a Europa. Tot i l’estridència de certs mitjans de comunicació i think tanks, que argumenten que darrere d’una gran inversió seria impossible que no existís un gran pla de dominació, Xina no vol –ni pot– alterar l’ordre democràtic liberal ni la unió dels europeus (d’això ja ens encarreguem nosaltres mateixos). El Pequín actual no és el de Mao. El model xinès contemporani és molt més efectiu, però està molt menys definit (part del seu èxit resideix en aquesta contradicció). Pequín no té una ideologia comparable al comunisme, que necessiti de l’extensió internacional per complir-se. Ben el contrari: la Xina s’ha convertit en una potència purament realista, en què conceptes com la sobirania nacional, la no-intervenció, el balanç de poder o les àrees d’influència es prenen molt seriosament. L’objectiu de la Xina és assegurar-se el desenvolupament econòmic i establir una defensa forta del seu territori –les dues columnes de la legitimitat del Partit Comunista–.
Europa és un territori que queda lluny d’aquestes preocupacions i, tal com la Xina també ha canviat, les potències europees ja no tenen la gana imperialista amb què van subjugar la Xina en les Guerres de l’Opi del segle XIX. Al contrari del que succeeix amb els EUA, la Xina no manté una rivalitat militar, política o comercial amb Europa. Les esferes de relació entre Pequín i el nostre continent són majoritàriament econòmiques.
Els nostres interessos i els nostres valors són una enorme barrera que impedeix una col·laboració més enllà del que és econòmic
Una potència realista
Fins aquí he parlat només de d’Europa i no de la Unió Europea. Una potència realista com la Xina no intercanviaria ambdós conceptes així com així. Pequín dona suport a l’estabilitat i cohesió de la Unió. En un gest inaudit, el president Xi Jinping va prendre partit contra el Brexit, deixant de banda la seva retòrica de “no-intervenció en els assumptes interns” que la Xina defensa com el seu evangeli (perquè és la que més la beneficia). Això no vol dir que Pequín comparteixi el projecte idealista de la UE. Simplement, que Brussel·les és l’status quo actual, i en formen part grans Estats econòmicament importants per a la Xina, com Alemanya o França (una relació no sempre tranquil·la: Brussel·les sol recriminar Pequín tot de polítiques que no combreguen amb el lliure mercat). A més, Europa és el tram final de l’enorme Nova Ruta de la Seda, el projecte de comunicacions i inversions que la Xina està estenent per tot Euràsia, i que és un dels seus principals pilars econòmics. Si la UE caigués, Pequín es preocuparia (un soci caòtic sol ser pitjor que un soci estable) però no ploraria, sinó que buscaria com adaptar-se a la nova situació.
Això ho podem veure amb els nous populismes europeus. Polònia, Hongria o Grècia tenen retòriques diferents, però un recel comú a l’ortodòxia de Brussel·les (en aspectes diversos, des del deute fins als refugiats). El seu populisme no és antixinès –moviment incipient en diversos països del Sud-est asiàtic i l’Índic–. Per a la Xina, aquest no recel és més que suficient.
Nous ‘outsiders’
Pequín ha establert llaços econòmics i inversions amb aquests nous outsiders –la compra del port del Pireu grec, el tren d’alta velocitat entre Belgrad i Budapest–. La seva actitud financera més flexible que la de la UE i el seu mantra de no ficar-se en els assumptes interns li han guanyat la simpatia d’aquests nous governs. Pequín no arreglarà les relacions entre la burocràcia europeista i els perifèrics “rebels”. No generarà aquesta divisió, però no hi prendrà partit tampoc. Mentre vosaltres restabliu (o empitjoreu) les vostres relacions, nosaltres seguirem negociant amb tots.
Pequín, amb la seva visió realista-geogràfica, sap que tot Europa no és el mateix. Per això ha fomentat fòrums regionals com el “16 + 1”, en el qual participen països d’Europa de l’Est i els Balcans, alguns d’ells membres de la UE. La promoció d’un fòrum semblant amb els països del sud d’Europa no s’ha materialitzat, però la idea segueix en l’aire. És això un intent calculador de la Xina de “trencar Europa”? No, més aviat és la constatació –que molts vam aprendre durant la crisi econòmica– que no totes les economies nacionals de la Unió són iguals, ni tampoc els seus interessos. I que, tot i la retòrica idealista de l’europeisme, moltes vegades pesa més el poder dur que els valors compartits. Diverses veus pro Brussel·les afirmen que seria un error negociar amb la Xina “desunits”, a causa de l’asimetria de poder amb Pequín. Però, què garanteix que, si s’actua de manera unitària, no s’han d’imposar els interessos comercials dels poders més forts de la Unió?
Mecanismes de veto
Potser la política industrial tecnològica de la Xina suscita recels entre els empresaris alemanys, però no afecta als grecs. Per això hi ha països de la Unió que volen fomentar mecanismes de veto a les inversions xineses, mentre que altres aposten per deixar pas lliure. Dit això, recordem que la majoria de la inversió xinesa no es concentra en aquests països periferics o díscols, sinó en les grans potències europees tradicionals, com el Regne Unit, Alemanya, Itàlia o França.
D’aquesta suspicàcia podríem passar al naïf: hi ha qui ha plantejat una entesa entre la Xina i la Unió Europea contra el proteccionisme de Trump. És una cosa improbable. Els nostres interessos, i en especial els nostres valors, són una enorme barrera que impedeix una col·laboració més enllà de l’econòmic. A la Xina el seu realisme li ha servit per navegar de manera sinuosa i aconseguir socis extremadament diferents. Però no de mers (purs) interessos viu l’home. I allà és on el pragmatisme es converteix en un límit.