Entre la crisi i la necessitat mútua

Professor de Relacions Internacionals a la Universidad de Burgos. És l’autor de "La doctrina en la política exterior de Estados Unidos. De Truman a Trump"

Les celebracions del centenari de la fi de la Primera Guerra Mundial han mostrat un escenari de crisi: s’han fet visibles les grans diferències que enfronten el president dels Estats Units amb els líders de França, Alemanya i la Unió Europea. No són discrepàncies noves en la relació transatlàntica. Tenen una dimensió històrica que ahir i avui, però, no han evitat la col·laboració en qüestions de mutu interès.
No seria fins després de la Primera Guerra Mundial i, especialment de la Segona, quan el país va començar a involucrar-se en la política europea i fins i tot a donar suport al procés d’integració en el marc de la contenció de la Unió Soviètica: es va construir una aliança assentada sobre la base d’interessos i valors compartits.

Crisis habituals

Amb tot, i malgrat els èxits de què pot presumir aquesta relació, les crisis sempre van ser habituals. La retirada de França per iniciativa del president De Gaulle del comandament militar integrat de l’OTAN i, ja en la postguerra freda, les desavinences en escenaris com els Balcans i l’Iraq, van evidenciar les diferències entre els aliats. Més tard, els líders europeus van observar amb certa perplexitat com el president nord-americà, Barack Obama, prioritzava els desafiaments de seguretat d’Àsia-Pacífic enfront dels del continent europeu.

Les relacions entre els Estats Units i la UE no han estat mai fàcils d’identificar. Com sol succeir en el cas de tercers estats, no és senzilla la comprensió del funcionament i les implicacions d’una organització internacional tan complexa. Sovint, la distinció de la relació entre els Estats europeus, la Unió Europea i fins i tot l’OTAN no és clara, i queda subsumida per la relació transatlàntica en si. A més els propis líders nord-americans, sovint, han prioritzat la relació bilateral amb els Estats abans que canalitzar la relació bilateral a través de la UE, cosa que s’ha accentuat amb l’actual Administració.

Aquest aspecte queda clar en analitzar el discurs i els documents estratègics de la potència nord-americana, especialment les seves Estratègies de Seguretat Nacional. En el seu ordre de prioritats sovint l’OTAN ha estat per davant de la UE. És un aspecte comprensible en vista de la rellevància que les potències sempre han concedit a la seguretat. La Unió Europea sol ser esmentada, en canvi, en l’àmbit de les relacions econòmiques bilaterals i comercials o en el de la lluita contra el canvi climàtic.

Aquestes diferències s’han eixamplat amb l’arribada del president Trump al poder. S’ha visibilitzat una suposada ruptura transatlàntica que, ben mirat, és també una ruptura interna dels Estats membres de la UE, especialment en relació als valors que haurien de guiar-la. Si bé l’opinió pública dels Estats Units percep de manera positiva els seus principals aliats, en diferents àmbits ha generat discrepàncies de calat la política exterior jacksoniana: un corrent que defensa la sobirania nord-americana i una actuació enèrgica davant els adversaris dels Estats Units i desconfia de les institucions internacionals, el multilateralisme o el dret internacional. Un corrent amb què les comunitats rurals han tendit a identificar-se.

L’opinió pública nord-americana percep que els europeus no inverteixen prou en seguretat, i sí en els seus Estats de benestar

Discrepància comercial

Un dels àmbits de discrepància és el comerç. La UE ha estat objecte d’imposició de mesures aranzelàries juntament amb rivals dels EUA com la Xina i aliats com el Canadà o el Japó. És un canvi respecte de l’Administració prèvia, que va apostar per una Associació Transatlàntica per al Comerç i la Inversió (paradoxalment més rebutjada en l’àmbit europeu que el nord-americà). El comerç, en qualsevol cas, es va convertir en el punt de ruptura principal en la política europea de les Administracions d’Obama i Trump. És en aquest àmbit i davant l’objectiu declarat de l’Administració de reducció del dèficit comercial que té amb diferents Estats, on s’incardinen les declaracions de Trump qualificant de “rival” la Unió Europea.

Discrepàncies ressaltades també en l’àmbit de la seguretat, si bé aquí les continuïtats han estat més habituals que les ruptures. Les demandes d’un increment de la despesa no són novetat. El president Obama va aconseguir el compromís de Cardiff d’acostar-se a la despesa del 2% en defensa per 2024. Tant els dirigents com les seves elits de política exterior i l’opinió pública perceben que els europeus no inverteixen prou en la seva defensa i depenen de la despesa nord-americana en la matèria, el que els permet invertir en altres prioritats com els seus propis Estats de benestar. Aquestes crítiques van ser notables arran de les limitacions europees durant la intervenció a Líbia de 2011. El mateix president Obama va anomenar free riders –gorrers– els seus aliats en l’entrevista de 2016 a The Atlantic.

Trump ha continuat amb aquesta demanda, si de cas d’una manera més vocal i enèrgica. Com a reacció alguns líders europeus van plantejar la PESCO i altres iniciatives. Seria una alternativa a la presència nord-americana i crides a una autonomia estratègica per bé que aquesta política, per molt necessària que ofereixi a l’hora de millorar en la cooperació interna, no resulti una alternativa realista. Ni a la presència nord-americana ni a l’OTAN. Presenta una enorme fragilitat davant la diferència de recursos, interessos o valors dels seus integrants i la manca de voluntat política i visió estratègica per fer-la i aplicar-la quan fos necessari.

Augment de la despesa

A aquests aspectes cal afegir discrepàncies al voltant de qüestions com l’Acord de París sobre canvi climàtic o la retirada de l’acord nuclear amb l’Iran, aquest amb greus implicacions en la seguretat regional. També en l’àmbit del Brexit: Trump ha mostrat la seva comprensió amb la decisió britànica i fins i tot s’ha mostrat a favor d’arribar a un acord de lliure comerç “innovador” amb el Regne Unit.

Malgrat aquestes diferències, sovint prominents en moments en què la divisió no ha estat transatlàntica sinó també europea (com va passar amb la guerra de l’Iraq), la relació té difícil substitució. A tothom interessa mantenir-la com a garantia de seguretat i estabilitat. I més en un moment de creixent competició en termes de seguretat i poder amb potències autocràtiques com la Xina o Rússia. Tot i les diferències actuals entre els aliats de l’espai atlàntic, segueixen sent més les qüestions que els uneixen als europeus de les que els separen d’ells en el competitiu sistema internacional actual.

T'ha agradat aquest artícle? Comparteix-lo