Un ordre internacional més hostil

Professor a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Recentment ha publicat "The politicization of EU external relations" al Journal of European Public Policy

Aquesta és la història dels dos períodes que ha travessat la UE en les últimes tres dècades. Tots dos de quinze anys, consecutius, però contraposats, que discorren entre 1989 i 2019. El primer tram correspon a la post Guerra Freda, una fase d’aparent suspensió de la competició pel poder i d’avanç dels mecanismes de governança global. La segona etapa ha estat marcada pel retorn de la política de poder i la crisi d’un bon nombre d’institucions internacionals, en un context de pèrdua d’influència dels EUA i Occident en general en benefici de la Xina i altres potències emergents.

La UE (i la CE abans) va passar la primera fase ben alineada amb els vectors que guiaven l’evolució de l’ordre internacional, alhora que guanyava llibertat de moviments. Desapareguda la confrontació Est-Oest, es van amollar les brides que amb més força estrenyien l’aliança occidental: les garanties de seguretat que els EUA estenien als seus socis europeus. Els EUA es van descobrir llavors massa i, alhora, massa poc poderosos. Ningú no s’atrevia a rivalitzar amb ells, però ningú necessitava tampoc la seva protecció.

Nova agenda

Els Estats de la UE van saber aprofitar la major autonomia en política exterior que les noves circumstàncies els atorgaven i la van utilitzar per impulsar mecanismes de governança global modelats a imatge i semblança seva, amb o sense el suport dels EUA. Aquesta nova agenda internacional va contribuir al fet que la UE es construís una identitat exterior bifront, al mateix temps reformista i favorable a l’status quo. La UE promovia canvis significatius que, alhora, es trobaven perfectament integrats en els corrents de fons de l’ordre internacional liberal.

S’està debilitant l’entramat d’institucions sobre el qual s’assentava el paper de la UE

El més profund d’aquests corrents tenia a veure amb la redefinició de la sobirania. En vista de les característiques dels conflictes armats de post Guerra Freda, la sobirania no podia ser interpretada només com un refugi davant la ingerència d’altres Estats en els assumptes interns. Havia de condicionar-se a un conjunt de deures relacionats amb la protecció dels civils davant de certes agressions particularment greus. Aquesta lectura menys absoluta del concepte presenta implicacions i dificultats de gran abast per a la societat internacional. Implicacions de caràcter ètic, legal, polític i operatiu. Però la clau aquí és una altra. També en aquest assumpte la UE podia sentir-se a l’avantguarda. Ningú millor que els països de la Unió per a abonar una visió porosa de la soberania.

A la primera meitat de la dècada de 2000 qui semblava més ben situat per enfrontar-se als reptes de la societat internacional a mitjà i llarg termini era precisament la UE. No és d’estranyar que a mitjans d’aquesta dècada abundessin els llibres que presentaven a Europa com la següent superpotència, com el bloc que anava a governar el segle xxi o com l’encarnació d’un somni (d’una visió de la bona vida) cridat a substituir el somni americà. La UE podia presentar-se com la meitat amable, il·lustrada i multilateralista d’un Occident que havia sortit victoriós de la Guerra Freda.

No obstant això, la situació havia començat ja a canviar. La divisió de la UE sobre la guerra de l’Iraq de 2003 parlava de les seves dificultats davant un món en el qual la seguretat dura tornava al centre de l’escenari. Retornava també en aquests moments la fricció entre esferes d’influència a Europa.

Tensions amb Rússia

La retirada dels EUA del tractat sobre míssils anti balístics el 2002, el projecte d’escut anti-míssils de George W. Bush, les revolucions de colors de 2003-2005 i l’ampliació de l’OTAN cap a l’est de 2004 van marcar l’inici de un augment de les tensions entre Rússia i l’aliança occidental. L’ocupació de Crimea, la desestabilització d’Ucraïna i l’anunci de la retirada dels EUA del tractat INF sobre míssils d’abast mitjà formen part de la mateixa lògica. No cal dir que aquest procés està prenyat d’amenaces existencials per a la UE.

En aquesta segona fase, a més de la competició pel poder s’ha accentuat també la seva redistribució. Més enllà de la trampa de Tucídides (el risc de guerra quan una potència emergeix i una altra declina) i els perillosos xocs entre els EUA i la Xina, el rellevant és que els EUA són menys capaços de subscriure l’ordre internacional liberal i el sistema d’aliances que havien teixit al seu voltant. Ja Obama va pensar la política exterior dels EUA en clau post imperial i va procedir a recalibrar el repartiment de la càrrega amb els aliats. L’expressió “liderar des del darrere”, utilitzada per un assessor de la Casa Blanca el 2011 per parlar de Líbia, resumeix un tret més general de la política exterior d’Obama. Trump representa, de la mà de l’exaltació de la sobirania estat-nacional, una aproximació diferent de la mateixa realitat postimperial dels EUA. El seu govern es vanta d’estar disposat a deixar caure l’ordre internacional liberal i les seves institucions en tots aquells aspectes en què cregui que una política exterior purament transaccional li proporcionarà millors resultats.

 

Debilitament

De l’OTAN a l’OMC, s’està debilitant l’entramat d’institucions internacionals sobre el qual s’assentava el paper de la UE al món. La UE va ara a contracorrent dels vectors que guien l’evolució de la societat internacional i ha hagut de desenvolupar un pragmatisme més gran. En aquesta direcció apunta ja l’Estratègia Global de 2016, en particular comparada amb l’Estratègia Europea de Seguretat de 2003. Sota el vernís que sol aplicar-se a aquests documents, el trànsit entre les dues estratègies pot endevinar-se en la distància que hi ha entre el “multilateralisme eficaç“ (2003) i el ”pragmatisme amb principis“ (2016).

La situació obliga també a arribar a acords on fins ara ha estat impossible el consens: l’autonomia respecte dels EUA en el terreny de la seguretat, les relacions amb les grans potències i, en un altre pla, els problemes de la pròpia integració europea, que amenacen la supervivència de la UE. I fins i tot si la UE és capaç d’abordar amb èxit aquests debats, obtenir resultats requerirà un treball a llarg termini. Una o dues dècades, en alguns casos. Un altre període de quinze anys.

T'ha agradat aquest artícle? Comparteix-lo

Subscriu-te al butlletí d’El món de demà i rep cada quinze dies el nostre sumari d’articles.